dimarts, 5 de maig de 2015

Somni nº7 - Capítol 26

- Hauríem de moure'ns ja.- em recolzo sobre un colze, de cantó, per mirar-lo mentre juga amb els cabells que em cauen a la cara.-

- On vols anar ja Nurieta?- sospira i somriu, mirant-me estirat al meu costat.-

- Enlloc, de moment. Però encara no hem esmorzat i haig de trucar la Júlia perquè vingui.-

- No podem quedar-nos així per sempre?- agafa més cabells, entrellaçant-los amb els dits, i deixo anar un sospir divertit.- Tens reflexes del color del coure al cabell.

- Això diu també la meva mare.- inspiro profundament observant els moviments dels seus dits.-

- També et diu que tens uns llavis dolços, que sovint es posen de morros?- somriu.-

- No.- instintivament els poso de morros.- Com si no els haguessis vist mai!

- I uns ulls marrons grossos que contemplen el món inquiets?

- Will, els mateixos ulls que t'han mirat sempre.- li dirigeixo la mirada als seus ulls verds.-

No ho recalco gairebé mai. Però m'encanten els seus ulls. Tan serens, tranquils, calmats, plàcids, confiats i riallers i a la vegada incisius i escrutadors, amb aquell verd tan profund i clar. Al principi de veure'ls em deixava incomodar per la seva aparença a vegades invasiva, com si a través d'ells pogués saber què pensava. Però poc a poc vaig anar descobrint que realment no són així, i que riuen i calmen més que altra cosa.

- El nas petit i bufó...- deixa els cabells per fer-me un toc suau a la punta del nas i es riu.-

Es riu perquè ara ho esta començant a fer per provocar...

- El mateix nas que cada dos per tres m'haig d'estar mocant... La de calés que dec gastar en mocadors...

- Unes orelletes i unes celles que se't mouen sempre sense que te n'adonis...- torça el somriure.-

- Se'm moure les orelles?!- em sorprenc i arrufo les celles.-

Es riu.

- De què rius?!

- Se t'acaben de moure amb la sorpresa.- continua somrient.-

- Oh...- l'expressió se li torna una mica més trapella.- Què?- empetiteixo els ulls i desconfio.-

- Sembles una...- ai coi, que ja sé què dirà.-

- Ni se t'acudeixi.- aixeco el dit índex.-

- Nena...- puja i baixa les celles, burxant una miqueta més.-

- Ni ho insinuïs, Will.- pujo una cella.-

- Petita.- ho diu fluixet i acabant d'eixamplar el somriure.-

- Que nooooo!- m'assec sobre el llit i ell es riu de mi amb les mans a l'estómac, estirat.-

Quina mania, que tenim la mateixa edat! No, és que no... Agh!

Peto la llengua i m'aixeco, sortint del llit, mentre el noi estufa se'n riu i em mira amb malícia.

Començo a treure les coses de l'esmorzar de la bossa. Mentre en Will segueix... Segueix sense fer res de profit, preparo amb dos gots de plàstic, per a la botella d'aigua de l'habitació, la llet. Sobre la safata col·loco les galetes i la xocolata i en dos gots més reparteixo uns quants cereals de colors. Aquells del salmó a la capsa...

Deixo els gots de llet sobre la taula per portar la safata al llit. Amb la poca coordinació que tinc a vegades només em faltaria vesar-ho tot sobre el llit.

Després agafo els dos gots i li en dono un. Encenem la tele i mengem comentant... Que avui fa un dia molt bonic. És a dir, no entenem absolutament res del que diuen per la tele.

Quan acabo d'esmorzar truco a la Júlia per dir-li que quedem d'aquí tres quarts d'hora a la cafeteria de l'hotel, que en Will encara ha d'acabar d'esmorzar (ell menja el doble que jo) i ens volem dutxar.

Em pregunta textualment que coi fotem esmorzant ara si gairebé és l'hora de dinar.

- Ostres, tens raó!- m'estiro per agafar el rellotge de polsera, que havia deixat abans a la tauleta de nit, per mirar l'hora.- Ui, és que no estava pendent de l'hora...- em surt el riure nerviós.-

- El que jo deia, si ja he fet bé ja en no concretar cap hora amb vosaltres...- sospira molesta, però sé que li fa gràcia en realitat.- Així doncs, què fem amb el dinar?

En Will m'agafa el mòbil mentre mastega i escolto des d'on sóc la Júlia dient hola una i una altra vegada esperant alguna resposta.

Empassa parsimoniosament i sense pressa i li diu...

- Júlia, en Will. No et preocupis que jo dino igualment.- es riu.- I la Núria, que menja com un canari, també dinarà igualment.

- Eeeh, jo menjo bé! Menjo el que em permet la gana que tinc.-

- O sigui, res.- sento com la Júlia es riu des de l'altra banda.-

Acabem de parlar i ens dutxem i vestim amb la roba d'ahir. Avui tornem i només faltaria que apareguéssim a casa amb roba diferent. Llàstima per la roba que ens havia preparat la Molly, suposo que ella ja hi deuria pensar, però ens la deuria posar igualment.

Al cap d'una estona ja estem asseguts a la taula, esperant el dinar que ja hem demanat. Meravellosa globalització, que portes les hamburgueses a tot arreu.

És millor que no ens arrisquem a menjar res que no sapiguem pronunciar...

Passem el dinar posant-nos al dia de tot l'assumpte de vincles, les habilitats de l'Emily, la utilitat i limitació dels viatges que en Taggart va explicar a en Will i, el més xocant de tot: la creença d'en Tommy que jo podria arribar a tenir les mateixes dots especials que l'Emily.

- Però en Tommy d'on ho treu, tot això?- pregunto inquieta, però encuriosida.-

- Diu que és el que es comenta entre els cercles d'ex-membres de l'Organització de la zona i que són fonts fiables.- s'encongeix d'espatlles.- Però bé, no és l'únic que m'ha dit...

- De què més heu parlat?- pregunta en Will mentre es posa a la boca una cullerada de gelat. GELAT. Bé, sense comentaris...-

- M'ha advertit sobre que hauríem d'anar amb compte amb l'Organització... Diu que no se'n fia gens, que s'han intentat posar en contacte amb ell per fer-li preguntes i que no li donen bona espina. Ah, i que investigarà.- m'alegra sentir que la Júlia ja parla de tot això com si fos la cosa més normal del món, parlant dels tres com a grup. S'ha incorporat.-

- Investigarà? Què investigarà?- aixeco una cella i entrellaço els dits de les mans.-

- Resulta que és un fanàtic de la informàtica i que es cola a totes les bases de dades que li dóna la real gana.- parla del noi amb un cert toc d'orgull que em fa gràcia.- Segurament li costarà un temps, però mirarà de colar-se als sistemes de l'Organització...

- De debò?- diem en Will i jo, escèptics.-

- Bé, que sigui tan espavilat explicaria per què s'ho té tan cregut.- se m'escapa i en Will em dóna un cop de colze, aguantant-se el riure.-

- No és un cregut!- com era d'esperar, la Júlia el defensa indignada.- No és un hipòcrita, que és diferent. No creu en la falsa modèstia, com jo.

- Ajaaaaà...- diem el noi estufa i jo a la vegada, però ell quan acaba es torna a menjar una cullerada de gelat.-

Anava a preguntar-li a la Júlia més detalls sobre en Tommy, ja que té pinta que en sentirem més a parlar d'ell encara que tornem a casa, quan de sobte em vibra el mòbil a la butxaca. És un missatge.

- Qui te l'envia?- pregunta en Will, movent el cap per veure-ho.-

- En Taggart.- els miro.- Diu això: "Posa't el penjoll. No te'l pots treure." Quin mal rollo.

- On el tens?- vol saber en Will.

- A la butxaca...- el trec.- No me'l treia mai, ni per dormir ni per dutxar-me. Suposo que al final ho han notat, que no el duia posat...- sospiro. No tinc ganes de posar-me'l. Però ho faig i l'amago sota l'última capa de roba que porto. L'únic penjoll que es veurà serà el d'en Will.-

- Eh, Núria. Quin penjoll més maco!- la Júlia s'hi fixa i allarga la mà per agafar-lo.-

- Oi que sí?- aixeco el cap, orgullosa.- Me'l va regalar en Will, per la nit.

- Aaaah...- retira la mà.- Ara entenc algunes coses...- torça el somriure, mentre alterna la mirada entre en Will i jo.-

- Ei, ei, ei. No té res a veure amb que en Will i jo hàgim...

- Claaar que noooo...- diu, assentint amb el cap. En Will s'amaga el somriure amb la mà que agafa la cullera.- Clar... Que no.-s'aguanta el riure.-

Peto la llengua i em creuo de braços, i en Will i ella deixen anar la riallada que s'aguantaven.

- Quan érem a casa no volies ni que en Will se t'apropés... I mira ara. Tampoc ha passat pas tan eh... Poc més d'un dia...- arrossega les paraules i somriu amb malícia.-

- Bé, eh...- me n'adono que em poso de morros. No sé què volen que els digui... Però de cop i volta, caic.- Poc més d'un dia!

- Si, poc més d'un dia...- repeteix la Júlia. Però no ho ha pillat.-

- No, no! No m'has entès. Això vol dir que estem a punt de viatjar de nou!

- Hòstia, doncs vaig a pagar.- en Will s'eixuga la boca i s'aixeca ràpid cap al primer cambrer que troba. No vol esperar ni a que li portin el compte.-

- Com és que en Will ho paga sempre tot?- pregunta la Júlia, mentre se'l mira parlant amb el cambrer.-

- L'Organització li dóna els diners que podem necessitar durant el viatge.

- Caram tu. I no se us ha acudit blanquejar quartos?

- No... Júlia...- em ric i em poso una mà a front, amb el braç recolzat a la taula.- No.

- Ah...- es desil·lusiona.- Doncs jo ho pensaria, eh.- riu, mentre s'aixeca al veure que en Will ens fa un senyal perquè hi anem. L'imito.-

Al aixecar-me, començo a notar un pessigolleig a les cames. El primer que penso és que se m'han adormit al estar aquesta estona asseguda, però quan veig en Will girar-se amb pressa i cara d'alarma, el segon que em ve al cap és que desapareixerem ja.

Corro a agafar-li la mà a la Júlia i ens afanyem per sortir del restaurant i, en un tres i no res, just quan es tanca la porta darrere nostre i sense tenir temps de sospirar, ens difuminem.

dilluns, 4 de maig de 2015

Somni nº7 - Capítol 25

 - Will -

- Taggart, ja pot valdre la pena.- dic a mode de salutació quan sento que es despenja el telèfon.-

- Tu i el teu malhumor, noi. Pensava que ja el controlaves millor.- em respon amb una tranquil·litat i evident falta de culpabilitat que em desespera.-

- No són hores per trucades importants, no trobes??

- No deixis per demà el que puguis fer avui. On jo sóc tot just són les nou del matí!

- Ah, clar. Doncs si tu no tens problema d'horaris, els altres que es fotin.-remugo entre dents.-

- Quiiins altrees, si només t'he trucat a tu.- es riu.-

- Bé, deixe'm-ho córrer...- em frego els ulls amb la mà lliure i m'assec al llit.- Comencem.

Estic quaranta-cinc pesats i tortuosos minuts explicant-li a en Taggart la jornada, a qui hem conegut i a qui ens hem trobat, mentre m'aguanto unes cada cop més pesades parpelles. Ara que no hi és la Núria, la son m'envaeix el doble de ràpid.

Dediquem força temps a parlar de l'Emily Pond, la seva ex-companya, ja que decideix explicar-me per què és tan buscada: pot controlar el vincle i viatjar en el temps.

Normalment em sorprendria, me'n faria creus i li demanaria més detalls. Però estic tan cansat (i frustrat) que només articulo un...''Ostres''.

- En fi, bona feina Will.- em diu en Taggart.-

- Ajà.- badallo.-

- I ara, tal i com vam acordar, et donaré informació del vincle ja que heu complert la tasca que teníeu per a aquest viatge.

- Per fi arribem a l'única part que val la pena.- li etzibo.-

- Caram la son, com et posa.-

- Sí.

- Doncs ja que et noto tan cansat, aniré al gra.

- Oh, de debò que podràs?

- No em subestimis mai, Will.- es riu.- Bé, aquí van les dues informacions sobre el vincle que et donaré: el nombre de viatges que han de fer o poden fer dos vinculats va lligat a la informació que decidim que han d'aportar i, per tant, tenen un nombre límit. Una de les informacions que recollim es deu a una de les propietats dels viatges. Quan es produeix un viatge, s'estableix una ruta, un pont, un rastre, del qual nosaltres volem analitzar les característiques per més endavant intentar reproduir les condicions. Quantes més variables de persones diferents per a un mateix viatge, millor. Més probable serà que aconseguim emular-lo.

I per fi es caaaalla.

- Això és tot, John?- badallo per enèsima vegada mentre ell es riu, per enèsima vegada, de la meva conducta.-

- Síii, Will, això és tot. Ja et deixo dormir...- abaixa la veu i murmura.- Aquí si no et dius Núria i no et fiques al teu llit, difícilment s'aconsegueix la teva atenció.

- Com??- obro els ulls de cop.-

- Vaaa home, que no vaig néixer ahir... Que sentia la Núria de lluny abans i a l'hora que sou allà només podíeu ser a l'habitació de l'hotel...- em rasco el clatell, incòmode.- Me n'alegro que hàgiu arreglat les coses i... Lamento haver-vos tallat el rollo.- sospiro.-

- De demà a la nit no passa, ja t'ho dic jo.- deixo caure la mà sobre la cama i en Taggart riu alegrament.-

- Aquestes hormones... Ja ho entenc ja, no fa pas tan que jo estava en la vostra situació...- sospira.- En fi, bona nit William.- arrufo les celles, com sempre que algú se'm dirigeix d'alguna manera que no sigui Will o algun sobrenom de la Núria.-

- Bona nit.- penjo el telèfon.-

Pràcticament sense ser-ne conscient, el deixo a la tauleta de nit i, ja amb els ulls tancats, apago els llums i em deixo caure al llit.

Per fiiii.

- Núria -

Em desperto després d'un son reparador, estirant els braços i les cames al màxim com sempre faig (de petita ho vaig començar a fer perquè pensava que així creixeria més) i entonant un gran badall.

Miro el rellotge. Són les dotze. Menys mal que aquí no et venen a buscar si no has marxat pel teu compte al migdia...

Abans d'anar a dormir encara em vaig passar per l'habitació de la Júlia i li vaig explicar tot. Es va posar molt contenta i, passada l'emoció inicial, em va fer un breu resum del que havia viscut ella durant la jornada (tot i que no vaig aconseguir treure res sobre en Tommy...). El més important i impactant és que l'Emily pot controlar el vincle i viatjar en el temps.

Aii, i en Will. Espero que no se n'anés a dormir molt tard ahir i que la conversa amb en Taggart el satisfés.

I parlant d'en Will... Em volia convidar a esmorzar... Potser no estem a temps d'esmorzar com ell volia però no es pot negar que necessitem menjar ja! Ahir no vam sopar! Com que vam dinar tardíssim i de seguida vam haver de marxar d'excursió...

Em rento les dents per tenir l'alè agradable i em poso la roba que també em va preparar la Molly: pantalons de pana gruixuda i un jersei de llana muntanyenc que fins i tot crec que em podria fer suar. Ah, i em guardo el penjoll de la brúixola a la butxaca dels pantalons. Fins que no veiem què passa si no el porto posat, millor que el segueixi portant al damunt d'alguna manera...

En menys d'un minut ja estic trucant a la seva porta però, com que no obra, provo d'obrir jo. Potser amb el cansament se li va oblidar tancar-la, com que aquí les claus són metàl·liques i no targetes... Oh, doncs sí!

Entro sense fer soroll, tancant darrere meu. Observo entendrida l'escena que se'm planteja.

Un Will completament espaterrat al llit de qualsevol manera dorm encara profundament... Es nota que es va dormir tan bon punt va reposar el cap sobre el coixí, o fins i tot abans.

Que n'és de dolç quan no es posa fanfarró... Llàstima que l'haig de despertar!

- Will...!- xiuxiuejo cautelosament mentre m'apropo al llit.- Amunt, que són les dotze i fa masses hores que no mengem!- dic sense alçar la veu i m'ajupo davant la seva cara.-

La seva respiració es lenta i l'esquena puja i baixa a poc a poc. Els cabells disposats de qualsevol manera i els llavis carnosos lleugerament entreoberts li donen un aire infantil divertit. Apropo la cara una mica més i els seus sospirs m'arriben, removent-me quatre cabells.

Sóc literalment incapaç de despertar-lo. Abans aprendria a fer el pi pont en una corda fluixa a deu metres d'alçada.

Acabo d'apropar-m'hi i li faig un petó al front, apartant-li una mica el serrell.

En fi, pla b. Esmorzar al llit.

Ràpidament, però sense fer soroll, surto de l'habitació i me'n vaig a buscar l'anorac i unes quantes corones. A aquestes hores el refugi ja no serveix esmorzars a la cafeteria, motiu pel qual tenia pensat anar a menjar alguna cosa fora... Però crec que anant a un supermercat me les puc arreglar.

Baixo a recepció i demano indicacions. Per sort a prop hi ha una petita botiga de menjar on venen una mica de tot! De seguida em venen al cap records de Nova York quan, abans de registrar-nos a l'hotel, ens les vam arreglar amb quatre cosetes per tenir el sopar i l'esmorzar.

Mentre camino seguint el camí que m'ha explicat la dona de la recepció i veig com el meu alè es condensa pel fred, truco a la Júlia per explicar-li el pla i saber si vol alguna cosa en especial de la botiga.

Però la tia va i em diu que ja ha esmorzat i que està petant la xerrada encara en una cafeteria amb en Tommy! Aquesta Júlia...

- Au va, si et faig un favor, Núria...- es riu.- En un esmorzar al llit, tres són multitud. No trobes?

- Eh, bé... Però... No ho sé, ja ens les haguéssim arreglat... No feia falta que t'apartessis, dona.

- Deixa de fer veure que no te n'alegres, va. A més...- baixa el to de veu perquè només jo la senti.- Jo m'ho estic passant molt bé!

- Val, val!- em ric.- Doncs ens veiem després. Quedem a l'habitació a les...

- No, no!- em talla.- Res d'horaris, sis plau. Que encara em presentaré a l'hora que toca i veuré coses que no vull perquè quan tu i el nano aquell esteu junts ni us n'adoneu del pas del temps...

Em peto del riure, però la Júlia continua.

- Ei que ho dic de debò!- s'indigna.- Encara em traumaria i tot.

- Aii, que n'ets d'exagerada.- en realitat no.-

- Si, siii... Bé, cuqui. Ens veiem després eh. Apa, adéu!- i penja. Quines presses...-

Continuo caminant, imaginant quin esmorzar podria preparar... Si tenen llet, cacau i galetes salades seré la noia més feliç del món.

Però és una mica pobre per ser un esmorzar que pretén compensar la falta de sopar d'ahir...

Finalment, després de tombar per alguns carrers i notar un canvi a l'entorn ja que m'he apropat a una zona comercial (en la zona més propera al refugi no hi havia gent al carrer ni botigues ni res, tot eren casetes), entro al petit supermercat.

És un petit espai on hi caben poc més que quatre prestatgeries, dues d'elles a les parets, i un taulell.

Em passejo a poc a poc pels curts passadissos, sense identificar més de la meitat dels productes comestibles que venen, pràcticament a punt de rendir-me i donar per assegut que no trobaré res que ens pugui agradar, quan veig un beneït i salvador paquet de galetes de mantega. Sí, de mantega. No són salades. Però mira tu, abans que menjar-me vés a saber què per esmorzar (em fa l'efecte que he anat a parar a la botiga més tradicional que podria trobar...), em quedo sense galetes salades.

Em continuo passejant però gairebé res em convenç. Acabo agafant un paquet de cereals de molts colors amb un salmó somrient i aixecant el polze, no gaire convençuda. Sis plau, que el salmó aquest a la capsa no vulgui dir que els cereals porten salmó.

Segueixo per un dels laterals de la botiga i sento un brunzit. Una nevera de porta! M'hi apropo ràpidament i veig diferents tipus de begudes... Sucs de barreges estranyes, aigua, aquavit (crec que és una beguda tradicional d'aquí) i llet. Lleeet! Agafo un bric de litre.

Acabo de recórrer el passadís i me n'adono que ja m'he fet tota la botigueta. En fi, no hi ha més. Ja dinarem millor, suposo...

Vaig al taulell i pago. Al final també acabo agafant dues xocolatines que tenien. Semblen normals. Seeeemblen.

Aviat torno a estar al refugi. Primer em passo per la cafeteria, per demanar una safata per poder-ho portat tot. Sort que me la deixen.

Després vaig fins l'habitació.

Deixo la bossa amb la compra i la safata al terra, davant de la porta, per buscar la clau de l'habitació i, al palpar-me unes quantes vegades totes les butxaques, caic en que no he tancat.

Torno a agafar la bossa i la safata i obro, immersa en els meus pensaments. Tanco la porta i em giro. Una mica de llet, galetes i xocolata i...

De l'ensurt ofego un crit i em cau tot al terra, sortint-se el menjar de la bossa.

- Bon dia...- un somriure torçat contrastat per una cara de fosques ulleres de son. Sospira i s'apropa.-

- Will!- em poso la mà al pit i m'ajupo per recollir l'escampall.- Ja t'has despertat.

- Si.- mira el que m'ha caigut al terra i retalla la distància ràpidament.- Deixa, deixa. Ja ho agafo jo.- m'aixeco i vaig agafant el que em passa, posant-ho a la bossa.- Veig que has fet feina mentre dormia eh.- aixeca el cap un moment i em somriu.-

- Si!- s'aixeca i m'agafa la bossa i la safata.- Eh...- somric tímidament.- Tenia pensat...- observo com deixa la bossa a l'escriptori.- Dur-te l'esmorzar al llit.

- Oh...- s'apropa amb aquella cara d'autosuficiència barrejada amb la son.- Una gran idea...- m'agafa per la cintura i inspira profundament quan els seus llavis freguen el meu coll.- Però primer hauríem d'acabar el que vam començar per la nit...- em comença a fer petons i tanco els ulls, aixecant les mans per acariciar-li els cabells.-

- Will però...- buff...- hauríem d'esmor...- tomba el cap i em besa els llavis lentament.- -zar...- acabo quan se separa menys d'un segon per respirar.- A més...

- Núria.- petó.- Caaalla dooona.- petó.-

Sospiro, somric i responc els petons amb més ganes.

- Val...- gemego lleugerament i en Will sospira, baixant les mans fins els meus malucs, fent un pas endavant i apropant-me, quedant-me entre ell i la porta.

Les seves mans comencen a treure'm ràpidament l'anorac, sense que els nostres llavis se separin. El deixa caure al terra i de seguida m'aixeca el jersei, ben gruixut i de coll alt.

A sota ja només porto una samarreta de màniga llarga, que fa riure a en Will mentre me la passa pel cap per treure-me-la.

- Capes i capes i capes.

- I ben còmode que vaig.- em ric mentre li agafo la samarreta i la tiro al terra.-

De seguida noto de nou les seves càlides mans recorrent tota la meva pell, des de la part baixa de l'esquena fins als cabells, i els seus llavis combinant petons amb sospirs d'anhel.

Agafo per les vores l'única samarreta fosca de màniga llarga que du, aixecant-la ràpidament perquè l'interval entre els petons sigui el més reduït possible.

Per fi noto la seva pell contra la meva. Però és clar, no n'hi ha prou.

Li començo a descordar els pantalons a cegues, mentre ell fa el mateix amb els meus sostenidors. Tot cau allà mateix.

Abaixa les mans per descordar-me els pantalons, però jo ja m'havia avançat i me'ls abaixo, traient-me'ls dels peus. Somriu mentre em besa i abaixa més les mans, per agafar-me les cuixes.
Gemego i l'empenyo, sense separar-me d'ell, perquè camini d'esquenes fins al llit.

No veu per on va i quan topa amb la vora del llit, cau.

Me'l miro somrient per sobre de l'espatlla, mentre s'aguanta sobre els colzes. No tardo en posar-me al seu damunt mentre retrocedeix per posar-se millor.

M'agafa de la cintura mentre m'apropo per besar-li el coll repetidament. Sospira infinites vegades.

- Què, Will. Em faràs anar a pas de tortuga com l'última vegada?- li xiuxiuejo a cau d'orella, acompanyant les paraules de petons suaus.-

- Crec...- sospira i m'estreny contra ell.- Que avui no tindré tanta força de voluntat...- passa les mans per sota de les meves calces.-

- Ja m'ho semblava...- sospiro mentre li trec la roba interior.-

Treu les mans d'on eren per abaixar-me les calces, que van a parar vés a saber on.

- Ara sí que sí...- somriu i m'acaricia els pòmuls mentre té els llavis davant els meus.-

L'excitació i el desig arriben al màxim tan bon punt ens unim. Comença a sonar una tonada de sospirs, anhels, gemecs suaus i fregaments que, quan més segons passen, més àgil es torna.

Dansem irregularment al ritme que ens dicten els nostres cossos durant una llarga o curta estona, que se'm fa impossible concretar perquè tots els meus sentits giren al voltant de sensacions.

Noto com una calidesa s'estén per tot el meu cos però un formigueig la mitiga, suggerint que no em conformi i que busqui més plaer.

Un gemec més agut que els altres se m'escapa d'entre les dents, excitant encara més en Will, si és que és possible.

Amb ràpids moviments i menys temps del que dura un dels seus sospirs, canvia els papers i se situa al meu damunt, sorprenent-me i fent-me aguantar la respiració momentàniament.

De seguida reprèn la feina, amb un pas per endavant d'on s'havia quedat, i em besa de tal manera que noto els seus llavis estesos per tot el meu cos.

Aviat no n'hi ha prou amb les alenades d'aire que agafava i sé que estem a punt d'aconseguir el que els dos desitjàvem de l'altre des de feia temps.

El noi estufa continua fins que, de cop i volta, sé que tant ell com jo... Toquem el cel amb la punta dels dits, amb les respiracions descontrolades i els cors desbordats.

S'apropa a mi, ja sense presses, i em besa al coll, darrere les orelles, als llavis, a les galtes, al front... Mentre jo segueixo passant les mans pels seus cabells i sospirant sobre el seu clatell.

Els nostres cossos irradien benestar, plaer, calidesa, confort, tendresa, dolçor, estima...

En Will acaba d'apropar-se per tal de fer-me una forta abraçada i un gran petó al front. Alço la vista i veig un somriure d'orella a orella i uns ulls que brillen de felicitat.

- T'estimo tan, Núria...- i s'estira de costat, sense deixar-me anar, fent que l'un quedem al costat de l'altre, sense apartar-nos la mirada del damunt.-

- I jo a tu, Will.-

I els dos somriem a la vegada.


dissabte, 2 de maig de 2015

Somni nº7 - Capítol 24

- Núria -

- L'has estat guardat fins ara?- el miro als ulls mentre acaricio amb el dit índex la tapa rugosa i negra amb motius platejats de la capseta.-

- Sí, és clar.- somriu tendrament.- Te'l podria haver donat de seguida que vam tornar a casa després d'aquell viatge però... Com que en Taggart et va fer posar aquell penjoll...- assenyala amb el cap el penjoll de l'Organització, una petita brúixola de cadena curta.- I em picava bastant al nas l'assumpte...- es rasca el clatell, mirant la capseta d'entre les meves mans.- El vaig guardar i li vaig demanar a la Molly que me'l portés quan tornéssim a viatjar.- abaixa la mà i em torna a mirar.- Va, obre'l. No siguis tímida.

Li somric i assenteixo, mirant-me la capseta i obrint-la com si fos de cristall, però amb unes ganes desbordants de descobrir el que guarda.

Un cop trec la tapa i la deixo ràpidament al meu costat, els ulls se m'il·luminen, els llavis se m'entreobren per la sorpresa i agafo una alenada entretallada de l'emoció.

- És...- somric com una fleuma, sense saber què dir.- És preciós...

Agafo amb cura la cadena fina de plata i faig aixecar el penjoll que reposava dins la capseta. Una bola petita de vidre amb petites dents de lleó a l'interior s'alça davant els meus ulls. Estan disposades com si estiguessin volant lliures a l'aire però el temps s'hagués parat i s'haguessin quedat congelades en ple moviment...

- M'encanta, Will! No saps quan!- em poso una mà als llavis, encara sorpresa.-

Ell contempla l'escena, somrient i mirant-me amb ulls dolços.

- Fixa't una miqueta més, que hi ha sorpresa...- em diu.-

Fixo la mirada i, entre minúscules dents de lleó, veig un petit fragment de paper amb una lletra finíssima i diminuta per tal de cabre-hi, la lletra d'en Will.

- Pel primer de molts Nadals junts, Will.- aaiii que em donarà un infart.- M'encanta! M'encanta tan, Will! És xulíssim!- repeteixo una i una altra vegada, mirant i remirant el penjoll des de tots els angles que se m'acudeixen.-

- Me n'alegro molt que t'agradi.- diu amb cert to entristit.-

- Oh, creu-me! Agradar-me és poc!- me'l miro amb la meva cara d'emoció i amb una lleugera boira de llàgrimes de felicitat als ulls.- M'ajudes a posar-me'l?- estiro el braç per donar-li el penjoll. Però se'm queda mirant, estranyat i amb els braços creuats.-

- Te'l vols posar?- arrufa les celles.-

- Però quina mena de pregunta és aquesta? És clar que sí, boig!- sacsejo mínimament la mà per tal que agafi el penjoll.-

- Però...- se'l mira, mossegant-se el llavi, insegur.- I el penjoll de l'Organització? Vols portar els dos a la vegada?- aixeca una cella i em mira, confós.-

- Què va! Aquest ja me l'estic traient!- deixo el seu penjoll un moment a la capseta i m'agafo els cabells per posar-me'ls a un costat i trobar la tanca.-

- Però en Taggart...- continua sense tenir-les totes.-

- Ai Will, sshhh!- li replico mentre obro la tanca i em poso el penjoll de la brúixola a la butxaca de la jaqueta.-

- Està bé...- alça els braços i les celles, rendint-se, i s'aixeca per posar-se darrere meu.- Jo encantat...- em xiuxiueja a l'oïda del cantó lliure de cabells i un pessigolleig em recorre l'esquena.-

Estira un braç nu per damunt de la meva espatlla i agafa el penjoll. Em retira algun cabell més i me'l posa al davant amb la cadena oberta, per apropar-me'l i, finalment, tancar-lo al voltant del meu coll.

Me'l miro mentre l'agafo amb la mà.

- M'encanta...

- Ho sé.- m'agafa els cabells i me'ls torna a posar bé.-

- No, no saps quan!-li repeteixo mentre tombo el cap per mirar-lo als ulls amb un somriure.-

Ell també em somriu, però aviat l'expressió dels llavis se li difumina i els seus ulls es desvien als meus llavis.

La respiració se m'aprofundeix i la meva mirada es desvia al seu cos. Ja no està xop, però segueix anant amb el pit nu i la tovallola.

A fer punyetes. No sé que coi foto intentant defensar el mur que vaig aixecar entre nosaltres.

Agafo els extrems de la tovallola petita que portava arrepenjada al coll i l'apropo cap a mi, mentre a poc a poc m'estiro al llit i li faig un suau petó.

Els seus llavis i tot ell responen a l'instant, inclinant-se ràpidament al meu damunt.

Quan ja estem estirats, retira el cap un moment, per mirar-me als ulls. Uns ulls que transmeten l'alegria, el plaer, l'agraïment i la satisfacció d'algú que ha aconseguit per fi el que volia des de feia molt de temps, però també el seu típic aire seré i pacient, que tant contrasta amb la meva personalitat.

- Així que he hagut de regalar-te un penjoll perquè per fi tornessis als meus braços.- iii tooota aquella tendresa que reflexava el seu rostre s'esfuma per mostrar-se petulant i insinuant.-

- Perdona?- li poso les mans al clatell i li trec la tovallola petita mentre torço el somriure i aixeco una cella.- He estat jo qui ha vingut a veure't.

- Sí però el teu discurs no anava per aquest camí abans que t'interrompés, precisament.- em retorna el gest de la cella i torça més el seu somriure.-

- Era jove i inconscient...- somric còmicament i m'encongeixo d'espatlles, acariciant-li els cabells.-

- Sort que em tenies a prop per fer-te obrir els ulls.- apropa els llavis.-

- Seràs fanfarró...- nego amb el cap mentre dirigeixo la mirada als seus llavis, rebent-los de nou.-

Per fi.

Les dues úniques paraules que no em paren de voltar pel cap mentre li faig infinitat de petons.

No només inconscient, sinó estúpida i tossuda i irracional i... I de tot! Encara no m'entenc a mi mateixa.

Mentrestant, les nostres respiracions es van alterant i el desig va augmentant. Els moviments es noten més fluids i les mans no paren quietes. És com si el temps no hagués passat, ja que ens coneixem igual de bé que abans en aquest joc de carícies i petons però, per altra banda, el fet d'haver estat separats ha fet créixer, i molt, les ganes que tenim l'un de l'altre. Ni de bon tros ens ho farem durar tant com l'última vegada...

Però de sobte, es para i es retira de nou, obrint els ulls, arrufant les celles i... Mastegant.

- Menta...- apuja les celles i riu amb ganes.-

- El xicleeet!- esclato a riure i em poso les mans a l'estómac.-

- Però que coi??- es posa ell també les mans a l'estómac.- Núria...!

- No me'n recordava, perdona.- em poso una mà al front sense parar de riure.-

- Pensava que el gust era de menta que feies era de la pasta de dents...- nega amb el cap, divertit.-

- Noo! Ja fa molt que me les he rentat. El xiclet me l'ha donat la Júlia!

- La Júlia?- arrufa les celles i es comença a intuir l'autosuficiència.- I com és?- tomba el cap de costat.-

- M'he passat a parlar amb ella abans de venir...- dic pausadament, sense tenir-les totes, empetitint els ulls.-

- Aaaah, així que la teva visita no ha estat tan improvisada com deies eeeh...- aixeca les celles repetidament i torça el somriure en la mateixa direcció que la del seu cap decantat.-

- Bé, és que...- començo.- Ai, converses de noies!- li dono un cop a l'estómac amb la part externa de la mà.-

- Si la Júlia hi ha tingut alguna cosa a veure amb que hagis vingut i hagis cedit per fi, li estaré eternament agraït.- m'agafa la mà amb la que li he donat un cop i entrellaça els seus dits amb els meus, deixant-los reposar al llit, al meu costat.-

- Només ella i jo ho sabrem, això.

- D'acord...- somriu de nou i em deixa la mà per descordar-me la jaqueta. Però sota encara porto una samarreta de tirants de roba interior.-

S'inclina de nou per fer-me petons al coll i darrere les orelles, mentre amb una mà m'acaricia el clatell i s'aguanta i l'altra s'escola per sota la samarreta.

Continua així, reprenent les ganes i el desig d'abans ràpidament. Ens hem més que remenat els cabells, arremolinant les nostres exhalacions curtes i freqüents, acariciant-nos la pell i cobrint-les de petons, alguns de dolços i alguns de més explícits.

Tot va sobre rodes, cada cop més encaminat. Em vol treure la samarreta a la vegada que jo estiro del nus regirat que li aguanta la tovallola.

Però just quan ens alliberem de les dues peces i els nostres llavis s'anaven a retrobar... La coneguda melodia de Dancing in the Moonlight, de Toploader, comença a sonar.

És el mòbil d'en Will. Què passa, que té una espècie de fetitxe amb les cançons relacionades amb la lluna?! Entre clars de lluna i aquesta...

- Ignora'l...- li dic, pràcticament gemegant.-

I ho intenta, fent-me petons un darrere l'altre, concentrant-se i arrufant les celles. Però no pot oblidar-se'n...

- Agh, perdona. És que pot ser important...- i per enèsima vegada s'aparta, quedant-se al meu damunt. Això sí, aquest cop està completament nu i jo sense res a la part d'adalt.-

Estira el braç fins la tauleta de nit de l'esquerra del llit i mira la pantalla, mentre es passa la mà pel cabell i es rasca el clatell.

- És en Taggart...- despenja.- Will.

Una veu masculina se sent sortir de l'altaveu del mòbil. No entenc gairebé res del que m'arriba, però no cal. En Will canvia de cop l'expressió, posant els ulls en blanc i fregant-se la cara amb l'altra mà.

- Sí, sí.- aixeca una cella i mira a un costat.- Ho sé, però crec que podria esperar.

Aconsegueixo entendre un clar no rotund a l'opinió d'en Will, que s'encongeix d'espatlles i em mira.

- D'acord, sí. És el que vam quedar...- s'estira al meu damunt, aguantant-se amb els colzes uns cinc centímetres per sobre del meu pit.-

Inspira tan profundament que el seu pit retalla les distàncies i topa amb el meu també pit nu, per després desinflar-se amb una llarga exhalació de cansament que remou els meus cabells. Tanco els ulls i frega la seva galta amb la meva, per consolar-me mínimament. Moc la cara i li faig un petó a la mateixa galta, mentre li acaricio els cabells, mirant-lo als ulls, i ell escolta atentament el que li diu en Taggart.

- Escolta'm una cosa Taggart, et truco d'aquí res. Que m'has enganxat en un mal moment.- s'espera.- D'acord... Dos minuts.- aixeca les celles, decepcionat, i penja.- Em sap greu.- em diu.-

- Tu no en tens la culpa, Will!- li somric, tendrament.-

- Però això va per estona i no...- sospira i empassa, desviant la mirada.-

- Doncs no passa res.- m'aixeco per sortir de sota les seves cames i ell es retira. S'aixeca del llit i es posa uns pantalons amples, els del pijama. M'apropo la punta del llit i el faig venir de nou.-

L'abraço, rodejant-li el coll amb els braços, i li faig un petó, estant ell murri.

- Ara que ja torna a ser tot com abans, tindrem moltes ocasions per recuperar el temps perdut.- un altre petó en aquells llavis de morros.- Tu parla amb en Taggart, és important. Jo me'n vaig a la meva habitació a descansar.- un altre petó que, aquest cop, té una resposta.- I quan acabis, fica't al llit i descansa, que ha estat un dia molt llarg.- li acaricio els pòmuls i sospira, mirant-me als ulls.-


- Sí, senyora.- somriu cansat, acariciant-me a mi les mans i tornant-me un petó.-