dijous, 27 de febrer del 2014

Somni nº2

Aquest és un somni en el que penso molt sovint. Va començar sent un malson horrorós que em va fer creure que m'anava a morir. Però si alguna cosa he après dels malsons, és que també se'ls hi ha de donar una oportunitat. Poden fer un gir inesperat quan menys t'ho esperes. En efecte, va acabar sent tendre, càlid, agradable, sensible, romàntic, ... Llàstima que aquell matí em despertés, perquè hagués volgut quedar immersa en aquell son per sempre.

He de dir que moltes coses les he afegit perquè la història tingués sentit. Ja se sap, en els somnis, la realitat és una altra.

Com en l'anterior, el vull narrar en primera persona.

La nit ha caigut. El bon temps que ha perdurat durant tot el dia, s'ha esfumat. Uns núvols s'acosten a la meva posició amb aire amenaçador.

Estic sola, al mig del mar, amb la meva petita embarcació de vela. Puc sentir dins meu que una bona tempesta s'aproxima. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, de fet, me n'hi he trobat moltes vegades. Estic al Carib i, segons les últimes coordenades que m'ha dictat el GPS abans d'abandonar-me, força prop de terra.

Sóc biòloga marina, més o menys. Estic estudiant per ser-ho. I em falta poc. Solc mars observant la vida de la fauna i la flora que ronda sota l'aigua, de moment, per acabar la carrera. Mai, mai, mai, havia sortit del Mediterrani. Em considerava afortunada per haver tingut l'oportunitat de poder fer aquest viatge i formar part d'un equip d'investigació real. Només ens van escollir a uns pocs. I encara creia haver tingut més sort pel fet de que em deixessin sortir sola en aquesta expedició...
El meu preuat, estimat, adorat Mediterrani. De cap manera m'hagués fet això. Condemnar-me d'aquesta manera, sense avisar. Sense esperança, a la espera de que les aigües se m'empassin. En aquella mar, les coses passen amb més temps. Aquí al Carib però, passa en un tres i no res. Quan s'adverteix una tamborinada, vol dir que ja és imminent.

Les onades cada cop estan més enrabiades. Més d'una vegada se m'han llençat al damunt i m'han gelat fins al moll de l'os. La pluja torrencial s'ha iniciat de cop. Les gotes es senten com pedres que repiquen sobre la meva pell. El vent sacseja el mar i em llença els cabells a la cara, dificultant-me la visió. Llamps gegantins dansen en el cel i els trons immediats m'indiquen que pràcticament els tinc al damunt. No em puc creure que s'acabi així. Tantes coses que tenia planejades, tants viatges, tant per aprendre, tantes paraules que m'he guardat per covardia i que volia acabar confessant... Tant ell com jo som orgullosos, i se'ns va ficar a la ceba que parlar de temes sentimentals era mostrar debilitat. La de vegades que les paraules se m'han quedat als llavis i els seus ulls mostraven ànsies per escoltar-les... I al revés. Suposo que ja no serveix de res pensar-hi, però fins i tot aquest dolorós record em reconforta perquè, bé perquè... Perquè ell també el té.
És curiós, sempre m'he negat a reconèixer el que sento per ell. I el fet de que la meva vida corri perill em fa, estranyament, deixar d'enganyar-me a mi mateixa. Per què? De què em serveix sinó per martiritzar-me?
Una onada interromp el meu debat intern i gairebé em fa caure a l'aigua, però m'aferro al masteler de la major. Si he de morir, aguantaré fins el final. Que no sigui dit el contrari! Just després d'aquesta valentia esporàdica, no molt característica de mi, la meva pròpia barca em va trair. La botavara, impulsada per una ràfega de vent, s'abalançà sobre meu. I em tirà al ferotge mar.


No esperava sortir-me'n d'aquesta. Ja m'havia mentalitzat força. El cas és que, com havia dit abans, el GPS m'havia indicat la meva proximitat amb terra.


Em desperto en una platja. No té pinta de platja del Carib. Bé, el sol despunta amb força, noto els raigs al clatell. Però la sorra... No n'és pròpia, ni l'aigua. El seu color és fosc, no cristal·lí. On coi estic?
Estic rodejada de trossos de fusta, branques, i... Les restes de la meva preuada barca de vela. M'aixeco i m'hi acosto. No sé quan portava estirada al terra, deshidratant-me. I llevar-me amb tanta rapidesa per mirar-me les restes d'una cosa que ja no té arranjament és una mica inútil i perillós pel meu estat. Però és que m'ha trencat el cor.
Estic una estona contemplant, en silenci, el que feia unes hores, o dies, era la meva barca. Decideixo moure'm. És estrany. Més aviat, sembla una cala del Mediterrani, no una platja del Carib. Però com que sé que és impossible, penso en altres possibilitats. Algun cop he fullejat revistes de destinataris de vacances i m'hi he trobat amb cales i platges força similars a les de casa, però a l'atlàntic. Podria ser que el mar m'arrossegués fins aquí? Al cap i a la fi, el Carib i l'atlàntic estan a tocar l'un de l'altre. M'anima el fet de trobar-me en un ambient més familiar, encara que no hi hagi estat mai. La platja on estic em recorda a les de la Costa Brava, tot i que no hi ha color. De Costa Brava només n'hi ha una! Tot i així... Té un aire d'irrealitat que em mosqueja.
Em fallen les cames i començo a veure borrós. No aconsegueixo pensar amb claredat. Podria ser que estigués al·lucinant per culpa del sol? Em fa l'efecte que no ho esbrinaré. Em desplomo a terra.

No sé si em vaig desmaiar, o vaig estar en coma, o fins i tot morta per uns instants. No sóc metge així que... Només recordo que vaig somniar, o al·lucinar, o pensar, o imaginar. Tornava a ser de nit i... El vaig veure. A ell. Jo arribava nedant a la cala que freqüentàvem sempre. Àmplia però íntima. Oberta al mar, però resguardada. Roques imponents que s'alcen de l'aigua, però que a la vegada formen part d'un preciós paisatge. I ell m'esperava. Amb el seu habitual somriure burleta. I... I... Va sense samarreta? Per què va sense samarreta? No és perquè vagi amb banyador, perquè va amb texans. Surto de l'aigua a poc a poc, comprovo que porto alguna cosa de roba perquè vist el vist... Per sort, porto banyador. Camino amb feblesa, i ell se m'acosta i m'agafa en braços. Sense dir res. I jo descanso el cap sobre la seva espatlla. Això no passaria mai a la realitat.
Camina tranquil, no sé a on em porta. Tanco els ulls. Els torno a obrir. Estic estirada en un llit. La porta de l'habitació està entreoberta i hi ha una llum al passadís. Unes passes s'aproximen i ell entra. Encara va sense samarreta...
        - Hola.- espera a que digui alguna cosa, però jo encara estic atònita.- Mmm... No et vull molestar, només vinc a per una samarreta.
Obra les portes de l'armari que hi ha a l'entrada de l'habitació, n'agafa una i, just quan se l'anava posar, m'aixeco de llit. Ja no porto el banyador, ara porto una camisa seva, amb prou feines amb dos o tres botons cordats.
        - Jo... No... - les paraules no em surten de la boca -  Hola.
Riu. I em somriu com només ell ho fa. Un somriure que fins i tot s'aprecia en l'expressió dels seus ulls.
        - Sí, hola.
S'acosta a poc a poc. "Ehem ehem. Encara no t'has posat la samarreta", penso. I no té pinta de que se la vagi a posar. Obra els braços i em rodeja la cintura. M'estreny contra ell i em xiuxiueja a cau d'orella:
        - No em tornis a donar un ensurt com aquest, Núria. No ha estat bé. Per un moment he pensat que t'anava a perdre.
Em desfaig. Em salten les llàgrimes i jo també l'abraço amb força. No sé què dir... Bé, hi ha dues paraules que fa un temps que em ronden pel cap... No estic segura de deixar-les anar. Pel simple fet de que les he retingut durant molts mesos. I les he negat. Però serviran. Serviran per l'ocasió.
        - T'estimo.
Deixa anar un gemec. Em sorprèn la seva reacció i, si pensava que ja no em podia abraçar amb més força, estava totalment equivocada. No estic segura però crec que està plorant.
        - Jo també t'estimo. Molt. Durant molt de temps t'he estimat. I la de vegades que t'ho he volgut dir... - deixa anar una rialla nerviosa - El cap em va més ràpid que la llengua, vull dir-te tantes coses que...
L'acaricio. Em separo una mica d'ell i el contemplo. No sembla ell, el de sempre dic. Es veu tant sensible, tant feble. No puc més. Em llenço i li dono un petó als llavis. Tarda una mica en reaccionar però de seguida ho compensa i em besa apassionadament. Em segueix donant petons. Rere les orelles, el coll, les espatlles. M'agafa amb cura i em deixa al llit. Em descorda els botons de la camisa i em continua donant petons.
I ara hi caic. Si abans portava banyador, i ara porto una camisa... Se m'encén la bombeta! Quina vergonya per favor! Una cosa és ara que ja d'això, però abans? Quan encara no ens havíem dit res i estava tant feble que m'ha hagut de portar?
Deixa anar una rialleta trapella. Per la meva expressió de la cara, i que m'he encongit una mica, ha deduït el que em passa.
        - No tens perquè avergonyir-te. No podia deixar-te amb aquell banyador xop i arrapat. Podries haver-te... Refredat. - ni una sola paraula que no hagi arrossegat en to insinuant-.
Segueixo sense dir res, i me'l miro amb la cara vermella. I ell sospira, encara amb la cara aquella de burla que tant odio i tant m'agrada a la vegada:
        - Núria, Núria, Núria. - diu allargant les vocals del meu nom-. Què farem, amb la meva Núria?
M'abraça. I em xiuxiueja de nou a cau d'orella:
        - Estàs cansada. Necessites dormir una mica. Però jo no em mouré d'aquí.
Recolzo el cap en el seu pit i dormim plàcidament.

I desperto. Però no al seu costat. Estic en un llit sí, però d'hospital. Tinc un embenatge al front i un braç escaiolat. Miro la paret de davant meu. Hi ha un calendari. 20 de febrer! Han passat com dues setmanes des del naufragi! Arribats a aquest punt, segur que tothom sap què em va passar. Tenia pactat amb la seu de terra que reportaria a diari els meus progressos i enviaria la meva última localització. Al veure que no ho vaig fer, em començarien a buscar. I això vol dir que tothom del meu equip de treball ho sap. Ell ho sap. Somric i em tombo de costat per acomodar-me en el llit. Tanco un moment els ulls. Inspiro. Expiro. Torno a obrir els ulls. I ell m'està mirant! I s'està rient...

        - Per què somrius Núria? - em poso vermella com un tomàquet. Només de pensar el que vaig imaginar amb ell em posa els pèls de punta -
        - M'alegra estar viva saps? Pensava que havia mort i al veure...
        - Al veure'm a mi primer has pensat: he mort i he pujat al cel? - diu imitant una irritant versió de la meva veu i esbossant el seu habitual somriure- Després has recordat que mai has cregut en aquestes coses, i has caigut en que estàs viva.
        - Ja! Sí! Clar! Ha anat així la cosa!
I els dos deixem anar una forta riallada. Però de cop el seu posat es torna seriós.
        - M'has tingut molt preocupat. Pensava que et perdia. Hauries d'haver tornat quan t'ho van dir. Quan jo t'ho vaig dir.
        - Em van dir que tornés perquè ja tenia prous dades. No perquè s'anés a desencadenar la que es va desencadenar. I no et preocupis per perdrem. No et deixaré mai de fer la punyeta!
Però no fa res més que una ganyota.
        - De debò Núria. No sé què hagués fet sense tu. I si t'haguessis marxat sense poder-te demanar perdó per l'última discussió que vam tenir, jo... - sospira-. No vull ni pensar-ho. Sento que entre tu i jo... És a dir...
És a mi, o no sap què dir? Ara sóc jo la que ric. L'home que té paraules per a tot, el que sempre té la raó, el que no es deixa trepitjar per ningú. No. Sap. Què. Dir. L'ajudo:
        - Jo també t'he trobat molt a faltar. I també m'he deixat de dir-te moltes coses moltes vegades. Sempre he parlat amb l'orgull, però per dins em recriminava durament que aquelles no eren les paraules que volia dir. - He captat la seva atenció. Continuo - Vaig pensar molt en tu, quan... Quan estava a la barca. Pensava que era el final i em vaig autosincerar, per dir-ho d'alguna manera. Ara sé que et necessito i que no vull, no puc, viure sense tu i...
        - T'estimo - deixa anar ell-.
Estic tant concentrada en buscar quina és la millor manera de dir les coses que no hi caic en que m'ho dirigeix a mi:
        - Sí, exacte! T'estimo! Això és el que volia dir.
        - No dona! - riu- Que t'estimo!
Deixa anar una llàgrima. I jo em quedo atònita.
        - Ah, clar. - jo també ric- Sí.
        - Sí què? - cada cop li faig més gràcia.-
        - Que... D'això. Que jo també t'estimo home!
Riem plegats. Estem despatxant una etapa. En la que ens llençàvem miradetes sense dir-nos res, ens insultàvem per intentar negar-nos el que sentim l'un per l'altre. I iniciem una de nova. En la que ja no tenim res a amagar, en la que ens hem deixat anar.

On ens portarà? No ho sé. Però estic impacient per esbrinar-ho.

        - Per cert! - dic impulsivament -.
        - Què? - respon sobresaltat-.
        - A on em vau trobar? Abans de desmaiar-me hi estava pensant. Estava entre una cala del Mediterrani, que tots dos sabem que és impossible, i alguna platja de l'atlàntic tipu República Dominicana o fins i tot Bermuda, depèn d'en quina direcció anés el vent en aquell moment. No ho tenia molt clar tampoc perquè estava mig al·lucinant.
Se'm queda mirant bocabadat, ara el que està al·lucinant és ell.
        - Núria, has estat a punt de morir! I ens estem dient coses, coses series que són difícils de dir. Com pot ser que em preguntis això ara? No té importància!
La meva posició no canvia. Ni la expressió de la meva cara. Al veure que no em diu res, dic amb impaciència infantil:
        - Vull saber si tenia raó o no!
Deixa anar un llarg suspir, mirant amb els ulls ben oberts algun punt del terra. Em fa gràcia, encara no s'ha acostumat al meu hàbit de voler tenir sempre la raó. Tot i que ell també el té eh.
        - Sí, estaves per alguna platja de la República Dominicana. Una de privada d'un hotel. Per això quan el mar et va portar no et van trobar de seguida. Aquells dies la van tenir tancada per la previsió del temporal.
        - Ho sabia.
Riu i fa que no amb el cap:
        - Núria, Núria, Núria. Què farem, amb la meva Núria?
     

     


     







dimecres, 26 de febrer del 2014

Un dia de pluja acompanyat de llibres

Manta a la falda, música sonant pels altaveus, infusió a un costat de la taula i llum tènue en un altre. Començo a escriure a les 19:00. Fora plou a bots i barrals. Estic preparada per escriure una altra entrada. Avui està sent un dia molt productiu. La passa de la panxa m'ha noquejat, i m'ha fet quedar-me tot el dia a casa. Però no aconseguirà fer-me quedar de braços creuats!

La lectura és una de les meves passions, com la música, o escriure en forma de fragment de novel·la els meus somnis. I és per això que m'agradaria recomanar-vos algun llibre. No us posaré tots els que m'agradaria compartir de cop, ja que també vull afegir una breu explicació i opinió i no tinc tant de temps. No intento fardar de que llegeixo molt i tal, però efectivament és així i, bé, n'estic orgullosa.

Decidir quins llibres triar és dur, encara que sé que en algun moment o altre els acabaré explicant tots. Per això em decantaré per un dels que ara mateix tinc sobre la tauleta de nit. M'agrada llegir diversos llibres a la vegada, és com un joc. No només em passejo per diferents mons amb l'ordre i alternança que vulgui, també he de procurar recordar-me de com són els personatges de les diferents històries, els seus problemes, il·lusions, què volen aconseguir, de qui estan enamorats, qui són les persones a qui més estimen, com és el seu aspecte físic i, el que sempre se m'oblida irònicament perquè tot lo anterior no se m'oblida, el seu nom.

Mare meva, tinc un problema. I és que començo i començo a escriure i acabo descuidant-me del que anava a parlar. M'agrada molt enrotllar-me, ho reconec.

Bé, què hi farem, depèn de com ho mirem és una qualitat. Normalment em demanen a mi defensar qüestions comunes de la classe al professor. Però no sóc delegada, vés per on. No, no és una frustració interna i... I... M'estava tornat a passar, desviar-me del tema. Aquí us deixo el llibre abans de que comenci a parlar sobre els "bolis" que tinc escampats per l'escriptori o del nou de suavitzant per la roba que fa servir la meva mare.

KERSTIN GIER - ROIG RUBÍ i la resta de la saga BLAU SAFIR I VERD MARAGDA

Bé, aquest és un llibre que fa anys que vaig llegir. Però em va agradar tant que tenir-lo a prop em reconforta d'alguna manera perquè em porta bons records.

Gwen Cooper és una noia de setze anys "normal" dins una família plena de misteris. Viu en una gran mansió amb la seva mare, els seus dos germans menors, la seva tieta i la seva cosina. Aquesta última ha estat especial durant tota la seva vida. O almenys la tracten com a tal... Ha d'heretar un estrany poder que li permetrà viatjar en el temps i porta des de que té ús de raó preparant-se per rebre'l però, donat el dia en que ha de començar a utilitzar-lo, no és ella la que té el do. Sinó la Gwen. Una inexperta en la matèria que ha viscut tot aquest temps a l'ombra de la seva cosina. Així doncs, haurà d'aprendre-ho tot mentre viatja amb el seu nou company, Gideon DeVelliers. El fet de que no sàpiga com actuar i de tenir un nou amic molt ben plantat desencadenarà situacions molt còmiques, tendres i divertides que, com no, acabaran fent que la Gwen s'enamori d'en Gideon i, a la vegada, l'odii per ser tant... Tant... Tant Gideon! 

Realment és una saga fantàstica. Els símbols més importants de l'adolescència hi són representats a la perfecció. L'amistat, el primer amor, la inseguretat, la vergonya... Però també té la part de fantasia que ens agrada per escapar una mica de la realitat i immersar-nos en un món on moltes coses són possibles. Aquest llibre, simplement, em va encantar. Bé, aquest, i els altres dos de la saga.

Sé que no és la millor ressenya d'un llibre que s'hagi vist mai, sóc nova en això i ho faig tant bé com puc.

Espero que us hagi agradat!





Somni nº 1

No sé si és el formatge que acompanya el meu sopar cada nit, el tipus de música que escolto abans d'anar a dormir, les coses que em passen al llarg del dia (ja us dic que no són gaire normals), els pensaments que em venen en els moments més inoportuns i que em fan estar els núvols, o els aires de la costa. Però sempre tinc somnis raríssims. Almenys ho han de ser perquè, a la que anuncio davant de les meves amigues que aquesta nit he somniat, totes escolten impacientment esperant amb quina els hi sortiré avui. Elles els troben curiosos, divertits, estrafolaris, estranys, surrealistes, fins i tot pervertits. Jo, cada vegada, els veig més normals.

Us explicaré un de fa molt de temps però que recordo amb detall gràcies a l'aplicació de "Notas" del mòbil. Per fer-ho més emocionant, el narraré en primera persona.

La meva respiració és agitada. Les meves pulsacions es desborden. El cap em dóna voltes. No tinc ni un dels músculs del cos relaxat. Tal i com és ara el món, no es pot baixar mai la guàrdia.

Ja fa sis mesos de l'alliberació de l'Epidèmia. Aquesta va dividir el món en dos bàndols i va provocar que la milícia més poderosa del país decidís construir una presa gegantina per separar les Terres Infectades de les Terres No-Infectades.

La presa, de fet, hauria d'haver partit un riu en dos, fent que els infectats no poguessin contaminar l'aigua. Però fa tant que no plou, que l'únic que separa és un mar de sorra alt, d'un mar de sorra baix.

Corren rumors de que la presa caurà. No sé si és perquè els infectats, que perden gent per moments, volen passar al nostre costat i fer-se amb les cures experimentals que ens neguem a donar-los perquè podrien empitjorar la situació, per les nostres reserves d'aigua i aliments, o perquè estan rabiosos, frustrats, desesperats i molt, molt, enfadats per haver de morir mentre nosaltres estem aquí, rascant-nos la panxa a resguard. Sigui el que sigui, m'han assignat esbrinar-ho, junt amb els meus companys de classe. Aquí tots estem obligats a respondre a la autoritat. Una autoritat militar, que va pujar al poder gràcies a la llei Marcial que segueix vigent des de que va començar tot això.

No sóc atlètica, hàbil en cap aspecte, ni més intel·ligent, astuta, espavilada, llesta del normal. Simplement sóc un número al que li ha tocat aquesta tasca perquè a un ordinador se li va demanar que escollís un grup de persones per realitzar una feina que no necessita ni requereix ser especial. No em sento ofesa perquè em considerin tant poc rellevant per aquesta societat que m'envien a mirar les parets d'una presa amb el risc de que em puguin caure a sobre en qualsevol moment. Em sento ofesa perquè ho intenten camuflar dient-me que em necessiten i que faré una gran contribució al progrés del país. I UN RAVE!

Ja fa dues hores que estem plantats davant dels murs grisos de la presa. I no ha passat res. Sí, sóc molt impacient. I no, no és que vulgui que em caiguin les parets al damunt. Però això és molt avorrit. L'únic que em distreu, i que em fa estar en tensió constant, són els estranys sons de l'altre banda. De què deuen ser?

El cap del grup ens ha dit que muntarem un campament perquè ens han ordenat quedar-nos aquí, a la espera de noves instruccions. En altres paraules, surt més barat que us hi quedeu, i sou de més utilitat al mig del desert que en les vostres vides quotidianes en les que viviu de l'Estat.

Passem tota la nit sense moviment, però a la que el primer raig de sol trenca la nit, un esclat de pólvora acompanyat de crits de guerra ens arrenquen dels nostres sons. La presa estava sent derrocada pels infectats. Els rumors eren certs.

Sorprenentment, no passen al nostre costat. Esperen. Esperen que nosaltres fem el primer pas. Què volen aconseguir? Mentrestant, em fixo amb com són les seves terres. L'última vegada que vaig veure-les, eren camps de flors silvestres preciosos sobretot en la posta de Sol, quan aquest les tornava daurades. Ja no quedava res de tot això. Sí, seguia sent un camp, però ara... El que emergia del terra no eren flors, sinó tombes. Creus blanques que cobrien la superfície del sòl fins a l'horitzó i més enllà. Tanta gent havia mort per culpa de l'Epidèmia? És descoratjador. Ara entenc el que volen els infectats. Que obrim els ulls. Que veiem el que estan patint, però el que estan patint de veritat. No el que ens figurem a partir d'assaigs de laboratori i històries de boca orella. El dolor físic que els comporta i el psicològic que els aporta la pèrdua de l'esperança i del futur que se'ls hi va arrabassar. Déu meu, i ara què fem?

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquí es va acabar el meu somni. Realment em vaig despertar amb una sensació de buidor bastant desmotivadora però al cap i a la fi només és un somni... Oi? Estaria bé. Però tots sabem que no és així, que en el món hi ha gent que pateix molt i que els que podríem fer alguna cosa, tombem el cap a una altra banda. Espero no haver-vos deprimit. És un somni dur per començar, però vaig pensar que començar pels pitjors, us faria apreciar més els millors.

Fins una altra!


Música d'altres temps

Per si algun cop has conegut algú que li agrada la música "vella", "antiga", "dolenta", "desfasada", "passada de rosca" o una de les definicions que més odio, "passada de moda", suposo que haurà intentat fer canviar d'opinió a la gent que pensa d'aquesta manera.

Jo sóc una d'aquestes persones amants i enamorades de la música "del segle passat". Els anys 60, 70, 80 i una mica dels 90 van estar ben carregats i farcits de cançons, àlbums, cantants, grups i moviments que potser ja no estan a l'ordre del dia ja que les coses canvien, però si que són recordats i perduren. Els Beatles, els Rolling Stones, Queen, David Bowie, U2, Bob Dylan, Bon Jovi, Dire Straits, Elton John, The Who... Alguns més que d'altres però que de ben segur tots n'hem sentit a parlar algun cop.

No us penseu que el meu gust musical s'estanca aquí. També m'agrada molt la música d'avui en dia. S'han anat creant nous estils i, amb ells, noves generacions de cançons originals i creatives. Sí que és cert que la música s'ha tornat una indústria molt comercial i, de vegades, falsa. Però, arribats a aquest punt del segle XXI, què no s'ha tornat així?

M'agradaria molt recomanar-vos algunes de les meves cançons preferides. Tinc pensat posar-ne unes cinc per cada entrada perquè he visitat altres blocs i, quan desconeixes un cantant o grup, fa mandra escoltar les seves cançons. Cinc sempre és el meu límit si no m'acaba d'agradar així que no us puc demanar més. El que si vull és, tornant a la introducció del principi, que doneu una oportunitat a tota aquesta música "vella" perquè us podeu emportar una sorpresa: us pot agradar.

Són ben diferents entre elles, però com que tothom té gustos propis, no espero que us agradin totes les d'una mateixa entrada, simplement que trobeu les vostres preferències.

Aquí teniu les cinc primeres cançons:

U2 - I STILL HAVEN'T FOUND WHAT I'M LOOKING FOR

THE ROLLING STONES - FOLLOWING THE RIVER



THE WHO - BABA O'RILEY (Alan Wilkis Remix) 
Que no us extranyi veure el Need For Speed per aquí. M'agrada molt aquest joc i curiosament van posar a la banda sonora un remix d'una de les meves cançons preferides. 



QUEEN - SOMEBODY TO LOVE




BONNIE TYLER - TOTAL ECLIPSE OF THE HEART






Remenant pels vells calaixos

Sembla mentida com canviem les persones al llarg del temps. Com creixem, evolucionem, madurem, reflexionem, oblidem... Ens oblidem de com pensàvem i en què creiem fa un temps. Ens oblidem d'antics projectes que els vàrem deixar aparcats amb la falsa promesa de que algun dia els continuarem. Aquest és el meu cas. Remenant pels vells calaixos de la meva habitació, un paperet arrugat i amb lletra barroera em recordava que un bon dia vaig començar a redactar un bloc amb tota la il·lusió del món, però per motius que ja no recordo, el vaig eliminar de la meva ment.

Entrar en aquest bloc no només m'ha suposat recordar el projecte, sinó m'ha fet veure com he canviat amb tres anys. La manera d'escriure, de pensar, els gustos... Tota una metamorfosi. Ni em reconec en les meves pròpies paraules!

Així doncs, aquest bloc experimentarà canvis. Sé que ningú se'l llegeix, però em fa sentir segura el fet de que els meus escrits i reflexions es preserven exactament igual com els vaig deixar. Aquest bloc, a partir d'ara, és la meva caixa forta. I si algú més troba la combinació, estaré encantada de compartir les meves idees.

Fins aviat,

Núria