Somni nº6 - Part 1: L'últim lloc on voldria anar

El fred s’escola per les mànigues del meu abric i m’insensibilitza els dits. “Va que ja quasi has arribat” em dic a mi mateixa mentre camino a pas lleuger pels desèrtics carrers d’aquesta ciutat mig abandonada, plena de naus industrials decadents i fredes fins i tot a primera línia de mar. Mai hagués pensat que trobaria el mar lleig em trobés on em trobés. Però estan en un lloc tant decaigut, inert, deixa’t de la mà de Déu i maltractat fan del mar un element nostàlgic. Que espanta en comptes de convidar a apropar-te per sentir millor la remor i la brisa o simplement quedar-te’l mirant. No. Venen ganes de fugir. Com si et pogués engolir en qualsevol moment sense adonar-te’n i portar-te a un lloc desconegut i fosc. Em fa por.

Intento dispersar tots aquests pensaments, perquè per molt poc que m’agradi he de continuar per aquest carrer: naus industrials a l’esquerra amb una vorera minúscula pels vianants (no n’hi ha cap ni en deuen haver-hi mai, per això no s’hi deurien escarrassar amb la vorera) i una platja lletja, enfosquida per la grisor del cel i el blau fosc de l’aigua a la dreta. Uns metres més endavant el carrer es bifurca en dues direccions totalment oposades. M’agradaria que on haig d’anar estigués tombant a l’esquerra, per allunyar-me tant com fos possible d’aquest lloc, però per mala sort m’he de dirigir cap a la dreta, quedant més exposada a aquell passeig marítim depriment.

A mesura que m’apropo al destí, la respiració se m’accelera i els nervis se m’encrespen. Noto les pulsacions a la gola i la suor freda. Els meus peus semblen tenir voluntat pròpia, portant-me on no vull anar. Aixeco una mà i l’endinso en l’espai que hi ha entre dos botons del llarg abric que porto. I m’aferro a l’arma que duc als pantalons. “No haig de tenir por d’utilitzar-la” em repeteixo una i una altra vegada. “Si salvar la vida depèn de prémer el gatell no ho faràs?” em pregunto i per un moment, dubto de la resposta. “És clar que ho faré”.

Abandono el debat intern i em centro en el que hauré de fer a continuació. Necessito plena concentració de tots i cada un dels sentits per reaccionar ràpid i a temps si és necessari. No puc cometre errors.

Arribo davant d’un portal vell com molts dels altres portals de les escales d’apartaments que hi ha junt amb les naus industrials. Per fora no destaca. És com tots els altres, però jo sé que el seu interior és ben diferent.

Abans de provar de forçar el pany, comprovo que la porta no estigui ja oberta. I sorprenentment, ja ho està. No sé si alegrar-me d’això. No m’ho penso dues vegades, i abans de quedar-me més estona al carrer davant d’una porta en la que no hi hauria de ser, entro.

Em trobo en un petit replà molt mal il·luminat per una única làmpada de llum blanca que penja del sostre, amb unes escales just davant meu i a la paret de la dreta un vell ascensor amb la típica porta metàl·lica vella que es plega i es desplega. L’edifici és de tres plantes i normalment tindrien dos apartaments cada un, però en el cas d’aquest, totes les plantes són d’un únic apartament. El de la persona que he vingut a buscar per ordres dels meus superiors. El volen. A qualsevol preu. Perquè és poderós. I si continua així podria arribar a ser més poderós que tots ells junts. De moment ja té el control d’aquesta ciutat gairebé fantasma (fantasma només perquè ell vol, però no sabem què trama) però pot tenir el control de moltes més si s’hi posa.

Començo a pujar les escales i sento un cop que ressona per tota l’escala. Trec l’arma i m’enganxo a la paret a mesura que pujo. Passo per davant d’una finestra i per un moment la meva mirada es desvia per mirar a l’exterior. En aquest interval de temps que deixo de mirar les escales em sembla veure una ombra de reüll i ofego un crit mentre apunto de seguida on m’ha semblat veure-la. No hi ha res. M’ho hauré imaginat? Imaginacions o no, el cor se m’està a punt de sortir per la boca i tinc la respiració tant agitada que sé que si aquí hi ha algú, la pot sentir.

Cada escaló que pujo m’aproxima una mica més a la porta on he d’arribar. Una única porta en aquest replà del primer pis i en els altres dos pisos.

I hi arribo. Davant de la porta. La que em separa d’ell, la que el separa a ell de l’exterior. Empasso saliva, intento congelar la por i els meus temors per destinar tot el meu rendiment a un estat d’alerta inamovible. Miro al voltant un cop més per si de cas i em decideixo a obrir la porta.

Per fi sóc lliure emocionalment!

Caram! Ni recordo l’últim dia que em vaig posar a escriure. Aquestes últimes setmanes m’han passat volant sense adonar-me’n. He passat molts moments bons, rodejada de les meves millors amigues i la meva família. Però també he tingut moments, més aviat dies, de soledat en que he pensat molt i he arribat a moltes conclusions importants. Cosa que necessitava perquè estava feta un embolic en molts aspectes. El principal? Ell.

En el fons he desitjat sempre poder pensar d’aquesta manera però al final m’he aconseguit convèncer i han passat coses que m’han ajudat a decidir-me. Què és el que volia? Que em deixés d’agradar. Per què? Perquè em fa por que m’agradi algú que no veig mai i amb el que parlo ben poc des que va acabar el curs. Pot ser perillós, pel meu cor. Clar que em sap greu. Tots els bons moments que hàgim pogut tenir queden a l’aire. Però no és la fi del món!

I sabeu què m’ha ajudat a entendre’m a mi mateixa? Llegir. Llegir com una desesperada. Un altre motiu pel qual he estat tant apartada del portàtil i no he escrit RES. He llegit moltíssim! I tots llibres on hi ha històries d’amor precioses i que roben el cor.

A veure. No he deixat enrere els meus sentiments amb l’esperança ignorant i estúpida de tenir un romanç com el del meravellós i encantador Étienne St. Clair i la molt autèntica Anna o el talla-respiracions d’en Daemon i la temperamental Katy. Ni molt menys! Ho he fet perquè m’ha fet veure que sóc molt jove, encara em falten moltes experiències noves per viure, molts llocs als que anar i molts més als que hi hauré d’anar per viure, per buscar-me la vida, per qualsevol cosa! Moltes persones a les que conèixer, moltes d’altres a les que conèixer millor, moltes que m’han de decebre, moltes que m’han de sorprendre... I centrar-me ja amb una sense saber el que realment vull em sembla una mica absurd i “suïcida” com em diria la meva millor amiga.

Estic feliç d’haver pres una decisió madura amb la que he utilitzat el cap.

Què més he fet aquests dies? Quedar amb la colla, passar-me hores amb el What’s app, riure sense parar, dormir fora de casa, tenir somnis estrambòtics, etc...

Ara em direu... I tot això per què ens ho expliques? Doncs perquè la nova entrada que escriuré és un d’aquests somnis estrambòtics que us he dit... I ara us deixaré per anar a escriure’l! Fins aviat!

Núria

Manera de declarar-se nº4: una imatge (o acció) val més que mil paraules

El sol comença a escolar-se entre els pins llunyans que es veuen des de la platja i deixa anar aquells raigs daurats tant preciosos i fins. Estem callats, asseguts a la sorra, mirant cap al mar i escoltant la remor de les onades. No sé en què deu estar pensant, però dins el meu interior s'està disputant un debat exasperant sobre si se m'ha anat l'olla o faig bé en donar-li voltes al que podria arribar a fer.

Una acció val més que mil paraules, oi? Buf... Però seria capaç de fer una cosa així? Encara que ell mateix digués que podia funcionar, m'atreviria? No se m'està anant la xaveta? Estic a punt d'explotar, em suen les mans, el cor se m'està accelerant i cada cop tinc la respiració més agitada. 

- Si t'hagués de dir una cosa... Et conformaries amb que t'ho expliqués o preferiries que directament t'ho mostrés amb una acció senzilla? O sigui... Què valores més: una acció o mil paraules?

- Suposo que preferiria que m'ho mostressis.

No puc evitar somriure per culpa dels nervis i de l'emoció que em provoca veure que ha triat la resposta que jo volia. Estic a punt de tornar-me boja. Abaixo la mirada i noto una escalfor que em puja a les galtes. Deixo anar un sospir curt, agafo aire i dirigeixo els meus ulls als seus. Encara sense dir res, escoltant les onades xocant contra les roques. Em somriu, però denoto una espurna de curiositat i intriga als seus ulls marrons. Estem molt a prop l'un de l'altre, però no sé com fer-ho. No sé com mostrar-li el que sento sense que li agafi per sorpresa o jo què sé! Que s'espanti o alguna cosa rara. Bé, a veure. Núria. Cal-ma. D'acord? Així no podem anar enlloc, em sents? Quan tot això hagi passat, què prefereixes? Tenir un record aclaparador i forçat o deixar respirar una mica la situació, relaxar-te, i tenir un record que t'alleugi en moments estressants? Evidentment la segona opció. 

Em deixo portar per la situació, la deixo respirar, prenc el control. Em concentro en les pessigolles de la brisa, com aquesta m'enganxa la brusa al cos i l'arruga, els meus peus endinsats en la sorra, les gavines recorrent el cel i xerrant entre si, les ones i la seva música... El noi que tinc al meu costat, observant la meva serenitat. Recolzo el meu cap sobre la seva espatlla i inspiro l'aire pur que ens envolta. A la llunyania veiem les llums dels municipis veïns de la badia. Comencen a cobrar força, i a destacar per sobre de la poca llum solar restant. Els velers de les escoles de vela retornant als ports. I molt lluny a l'horitzó, algun creuer. Com m'agradaria que es congelés el temps i estar així per sempre més, en absoluta calma. Sense preocupacions. Sense presses. Sols, sense ningú al voltant. Gaudint de la natura i del preciós paratge en el que vivim. Em sento la noia més afortunada del món. Poca gent pot estar aquí com nosaltres, amb aquesta tranquil·litat. No hi ha res que volgués estar fent apart d'estar aquí i ara, en aquest moment. En aquests instants.

No sé quanta estona portem els dos així, però m'és igual. Rellotges i horaris a part, sé que ja portem un temps perquè noto com les nostres respiracions s'han compassat, sincronitzat. De la mateixa manera que el batec del cor. Ell decideix trencar aquesta regularitat passant-me el braç sobre les meves espatlles i recolzant el cap sobre el meu, de manera que m'acomodo una mica més. Deixo anar un altre sospir curt, aquest cop perquè estic molt bé. I sento que ell fa el mateix. 

Ara. No hi haurà cap altre moment millor que aquest. Em sento tant a gust que fins i tot tinc ganes de fer-ho, sense nervis. Moc una mica el cap sobre la seva espatlla i ell retira el seu per mirar-me. El miro directament als ulls, i ell a mi. Somric. Somriu. Abaixa els seus ulls als meus llavis i el meu somriure s'eixample. M'apropo res, un, dos centímetres. Veig que ell fa el mateix. I no sé com, ni quan... Ni què ni on ni perquè ni res. Però els nostres llavis es freguen, i s'uneixen en el petó perfecte.

I vosaltres, encara dubtaríeu si us digués que triéssiu entre una acció o mil paraules?

Manera de declarar-se nº3: la llista de motius que et justifiquen perfectament o "el mètode del científic"

Si declarar-te et posa et posa els nervis de punta i tens por del que pugui pensar l'altra persona mentre estiguis parlant... Potser hauries de provar el mètode de declarar-se nº3. Veureu. El primer dia del viatge que vam fer amb les dues professores i altres vint companys de diferents cursos d'ESO a Irlanda, vaig començar a caure en els meus sentiments reals vers ell. I em vaig començar a posar nerviosa: "li haig de dir, però com!?". No vaig pensar en altra cosa en les tres hores d'autobús que vam tenir des de l'aeroport fins al poble on ens trobaríem amb les famílies que ens acollirien...

Sempre m'he considerat una persona de pensament racional, de manera que intento aplicar la lògica i busco la manera més senzilla de fer les coses, donant molts d'arguments a favor del meu raonament per guanyar-me el suport de la persona a la qual li estic exposant els fets. És a dir, tinc una ment "científica".

Vaig anar donant-li voltes i més voltes mentre tenia el cap recolzat a la finestra del costat del meu seient, mirant el preciós paisatge verd i frondós d'alguns dels boscos d'Irlanda, i amb la meva amiga i companya de classe dormida sobre la meva espatlla esquerra. La gent sempre em diu que sóc una persona serena, a la que mai han vist perdre els estreps i a la que sempre se la veu tranquil·la davant de qualsevol situació. Doncs bé, diguem que en aquell moment vaig estar a punt de trencar aquesta imatge de tantes temors i paranoies que assaltaven el meu cap. Per fora calmada. Per dins, una bomba de rellotgeria.

Però a quina conclusió vaig arribar després de tant d'esforç en trobar una solució? (Aquesta seria la primera de moltes, repeteixo que és dels primers dies en que me'n adonava de que m'agrada.) Doncs que havia de mirar de treure-li importància a l'assumpte... Racionalitzant-lo i buscant arguments a favor meu. La intenció és bona, el mètode no sé si tant.

Així que la Manera de declarar-se nº3 tracta sobre expressar els teus sentiments com si no fos res de l'altre món i donant arguments a favor del que estàs explicant, que et donin la raó. Si no ho heu entès encara, guaiteu:

- Escolta, ****, t'he d'explicar una cosa.- serenitat i serietat, quasi podríem dir professionalitat-

- T'escolto Núria- amb aire divertit-

- Vull explicar-t'ho amb la màxima normalitat possible. I tinc tres raons per fer-ho:

 - 1a: Estar nerviosa i tartamudejar està molt vist. És un tòpic de les pel·lícules per adolescents. I ja saps que jo sempre intento anar en contracorrent...

- Si si - es riu-

- 2a: La meva millor amiga m'ha demanat moltes vegades consell sobre el tema, i sempre li he dit que s'ha de llençar a la piscina sense por, que no li han d'importar les conseqüències. Si ara a mi em fes por explicar-t'ho, o m'ho callés seria una hipòcrita. I si hi ha alguna cosa que més odio a part dels mentiders o els feixistes són els hipòcrites.

- Sep, t'ho he sentit molt a dir.

- I tercera i última raó: tu t'hi veus implicat. Així que et mereixes conèixer els meus pensaments perquè t'afecten en part.

- Em... D'acord.- arribats a aquest punt potser el tindreu una mica "acollonit".-

- D'acord doncs. Crec que no val la pena donar-li és voltes, perquè sé que tu no ets molt de paraules complicades i ens serà més fàcil pels dos que t'ho deixi anar tal qual. T'estimo.

Ho veieu? Lògica i pensament racional pur i dur, amb arguments que no es poden rebatre. Mare meva... Seria una declaració tant pròpia de mi que... Bé, el cas és que no es molt tendra que diguem i més aviat sembla que estigui a classe de química seguint un fil de raonaments per arribar a l'arrel de l'assumpte i buscar-li una explicació! (Ei però almenys sé que li encanta The Big Bang Theory!) I tampoc és això així que... Seguiré pensant Mil i una maneres de declarar-se (no literalment és clar!)

"El mètode del científic", i ja de pas us recomano molt molt molt la cançó "The Scientist" de Coldplay. Simplement, preciosa.