divendres, 26 de setembre de 2014

Projecte de novel·la nº3 - Capítol 2

Sona el despertador a les sis del matí en punt. Quin soroll més detestable... Em giro una mica sobre mi mateixa en el llit i li dono una petada mentre em tapo la cara amb el coixí. Ahir em vaig passar fins les tantes empaquetant les últimes caixes de roba i llibres de la meva habitació i fent la maleta. La mare diu que totes les caixes que ens emportem a la nova casa a Dublín arribaran un o dos dies més tard que nosaltres. Però que no ens endurem cap moble. 

-        Quan vaig vendre la casa vaig dir als nous propietaris que el preu incloïa tot el mobiliari i quan el van veure no van posar cap pega. Així que vaig poder comprar la casa d’allà també amb tot el mobiliari.

Al principi tot em semblava molt confós. Com la nostra casa s’havia venut tant ràpid? Com la mare comprava una casa a cegues sense anar a visitar-la ni un sol cop?

Es veu que casa nostra portava anys a la venta i jo ni m’havia adonat. Una alegria més! I que els viatges de negocis de la mare a Dublín també havien servit per anar a visitar cases... Què bé!

-        També s’ha de dir que el senyor O’Higgins- el seu cap- com és un vell amic meu de la facultat em va ajudar molt a buscar casa. De fet, en la que anirem a viure es sortia moltíssim del nostre pressupost però estava tant obstinat en que visquéssim a prop de l’oficina que l’empresa ens va posar el que faltava. No ho trobes increïble?
El que trobo increïble és que la mare no se’n hagi adonat que el senyor O’Higgins està penjat d’ella de tota la vida... Està clar però que ella no, perquè me’l segueix introduint com si mai m’hagués parlat d’ell.

- Impressionant, mare.


Ahir mentre sopàvem la mare em va ensenyar algunes fotos de la casa. M’encanta! No és una casa, encara que la mare ha anat dient sempre casa casa casa. En realitat és un àtic de dues plantes enorme! Es té una vista preciosa de la ciutat, però el millor de tot... Està molt a prop del parc de St. Stephen’s Green! És el meu lloc preferit de tota la ciutat. Un parc preciós ple d’arbres frondosos, amb una verdor espessa i consistent, un llac ben bonic amb l’aigua reflectint el sol i els arbres i ple d’ànecs, una glorieta elegant, camins laberíntics que passen per tots els racons... M’encanta! M’hi passaré tot el dia sabent que està just davant. Oh i a més a més està molt a prop d’una llibreria antiga enorme on em deixaria tota l’herència comprant llibres. El paradís!

I a més. Ahir em va trucar un altre cop la Núria. Em va dir que si vull cada cop que hi hagi vacances estic convidada a passar-les a casa seva! Al final no m’hauré d’acomiadar per molt de temps de la meva estimada costa. Fins i tot podria passar-hi totes les vacances d’estiu. Els seus pares si que saben... Així que només hauré d’aguantar el tipus durant època escolar. Ah! Parlant de l’escola... Falten tres setmanes per l’inici de les classes allà a Irlanda. “Però si estem a 4 d’agost!” Em va dir la Núria. Sí, però allà comença el curs el 25 d’agost... A sobre aniré a una escola on es porta uniforme. Visca! (m’encanta ser sarcàstica).
Però l’escola en si no està gens malament. Són diversos edificis al voltant d’un jardins amb caminets per anar d’un a l’altre. És una escola molt antiga i conserven el sistema original. I per dins el típic estil anglosaxó. Molta fusta, colors foscos, paper pintat, etc. Clar després de veure tot això vaig pensar:

-        Ostres mare però aquesta escola deu costar un ull de la cara!- vaig dir mentre obria els ulls i la boca a més no poder.-
-        És l’escola on vaig anar jo de petita. Em consideren de la família. En el fons la direcció d’aquesta escola és molt petita, així que entre això i les notes que treus t’han concedit una beca.-deia la mare amb orgull-
-        Mira que bé.- vaig dir mig satisfeta.-

Així que escola privada, àtic supervistes i bona ubicació! D’acord, he de reconèixer que no serà tant suplici com em pensava... Però que m’ho pensés és culpa de la mare, per amagar-me els detalls fins el dia abans de marxar! A qui se li acudeix.

Durant les següents hores tot passa de manera mecànica. Ve un camió a buscar les caixes de les nostres coses: roba, llibres, decoració, estris de cuina, etc i ens ho portarà a algun lloc on ens ho facin arribar d’aquí dos dies a la nostra nova llar. Nosaltres ens anem per una altra banda amb un taxi fins l’aeroport (que ens costa una clatellada) perquè el nostre cotxe de moment se’l queda el pare que encara no marxa. Suposo que el vendrà o alguna cosa així...

Durant el vol em toca el seient del passadís i tinc dues dones molt pesades a costat que no em paren de fer aixecar perquè volen anar al lavabo. Però per sort agafem turbulències i ens obliguen a posar-nos el cinturó.

El trajecte se’m fa curt. Porto el mini portàtil i vaig escrivint en un document de text la pròxima entrada del bloc, sobre tots els descobriments que vaig fer ahir de com serà la meva vida d’ara en endavant: l’escola, el lloc on viuré i l’entorn. Tampoc sé res més... L’entrada em queda amb cert aire disgustat. Segueix fent-me mal allunyar-me tant de casa però intento canviar d’actitud per acabar creient-me que aquest canvi d’aires m’anirà bé...

Sempre he estat una noia poc sociable, bastant introvertida i tancada. No per ser tímida o avergonyida, sinó perquè sóc bastant auto suficient. De manera que les poques amistats que tinc m’han costat molt d’aconseguir. Fins fa un temps preferia passar la tarda d’un dissabte a casa llegint un bon llibre, escrivint, escoltant música... I de tant en tant quedar amb les “amigues”.

Tot va canviar quan fa gairebé dos anys, una amiga no molt amiga em volia presentar a una colla de noies d’un altre institut. Jo no volia... Però ella va insistir i al final vaig accedir.

Aquella colla de noies va acabar convertint-se en la meva colla. Les millors amigues que es poden tenir! Entre elles estava la Núria, amb la que de seguida vaig fer molt bona relació. Li vaig agafar confiança amb molt poc temps, com mai havia fet. I així va ser com ens vàrem unir. Les trobaré tant a faltar... No les penso oblidar, però em pregunto quina mena d’amistats faré on vaig a viure.

És clar que el trajecte se m’ha fet curt! Si no he parat de pensar en tota l’estona.

Les hores següents passen de la mateixa manera: en un obrir i tancar d’ulls. Sortint de l’aeroport ens esperava un cotxe d’empresa que primer ens porta a l’edifici d’oficines on treballarà la mare. Un edifici alt, tot de cristall fosc i amb el nom de la multinacional a dalt de tot. Semblava mentida que tot allò fos de la mateixa empresa! La mare sembla nerviosa. És estrany perquè sempre ha tingut molta seguretat en si mateixa pel que fa a la feina:

- Què passa mare?

Tarda una mica en contestar. Té la mirada perduda en algun punt del final del carrer:

- Escolta'm Jade. Hi ha moltes coses que encara no et puc explicar. Però tot arribarà m'entens?

- No. Mare, què passa?

- Jade...-sospira- tu... Segueix-me, d'acord?

- De què va tot això? És només un edifici d'oficines!

O no...

--------------------------------------------------------------

Veureu, no tinc res més escrit però perquè us feu una idea:

La Jade és filla d'un matrimoni recent divorciat d'una irlandesa i un barceloní (com ja sabeu). Els dos pares decideixen fer un canvi d'aires i la mare s'emporta a la Jade a viure a Dublín, aparentment per la feina. Tot sembla molt precipitat: la Jade no fa ni dues setmanes que ho sap i la mare ja sap on viuran, a quina escola anirà, el seu cap l'ajuda molt i ja ha venut la casa! I parlant de l'escola... És la mateixa a la que va anar la mare però té alguna cosa fora del normal que pica al nas. Hi ha edificis restringits, professors i alumnes molt reservats. 

De tots aquests alumnes, hi ha un que crida especialment l'atenció de la Jade (no només perquè és molt guapo però un arrogant insuportable) sinó perquè desapareix durant hores i casualment sap moltes coses d'ella. 

El noi, i tota la gent que envolta la Jade, guarda un secret. Un secret que gira al voltant de la mitologia celta... Aquells éssers màgics, alguns amigables i d'altres terrorífics que pretenen acabar amb la raça humana i que no existeixen! O si? 

divendres, 19 de setembre de 2014

Projecte de novel·la nº3 - Capítol 1

-        He dit que no i és que no.
-        Però mama digues-me almenys per què no!- vaig exclamar furiosa.
-        Doncs perquè no.

L’agudesa dels arguments de la mare em feien venir ganes de tirar tot el que podia trobar pel meu pas per terra. M’estava obligant a abandonar la vida perfecta que havia tingut durant setze anys mudant-me i canviant de país, i l’únic argument que em donava quan li suplicava per quedar-m’hi amb el pare era “perquè no”. Doncs ja veus tu què bé...

Em dic Jade, tinc setze anys i en dos dies marxaria de l’agradable Costa Brava per anar-me’n a viure amb la meva mare a Dublín... De temperatures agradables i temps estable a les quatre estacions en un sol dia i cel encapotat les vint-i-quatre hores...

Per què? Si fos la meva mare diria “perquè sí”. Però el cas és que la seva feina ho requereix, més o menys. Treballa en una empresa de màrqueting irlandesa, perquè en el fons ella és d’allà, i quan li van assignar un lloc de treball a Barcelona va conèixer el pare. Així fins poder treballar a distància des de casa i podent anar a viure a la Costa Brava.

Ara que els pares s’han separat a la mare li va millor que mai tornar al seu país d’origen per sentir-se prop del que havia estat anteriorment la seva llar. I quan li van oferir l’ascens a directora de sucursals no va rumiar-s’ho dos cops... No va pensar en les conseqüències que pot tenir arrossegar amb ella una adolescent perfectament adaptada en el seu país i obligar-la a deixar de veure al seu pare?

-        Mama no és just. Si no em dónes una bona raó per no quedar-me amb el pare ho faré igualment.

La mare va fer cara d’acceptar el desafiament, però de seguida va canviar d’expressió i em va dir:

-        Perquè el teu pare pot ser que també el traslladin a Irlanda. Ho va sol·licitar. El que passa és que segurament l’enviarien a l’altre punta de l’illa, a Galway, i per això no t’ha dit res Jade.

No m’ho podia creure... Els ulls se m’emplenaven de llàgrimes. Llàgrimes de ràbia. El pare m’havia traït. No s’ho havia amagat per no estar segur. Aquest no és l’estil del pare. S’ho havia amagat per por a què li diria! Sempre ens havíem aliat contra la mare per tal que no ens arrossegués a tots! I ara que havia sucumbit era massa covard per dir-me que s’havia rendit... Les galtes se’m van encendre amb fúria.

-        Molt bé!- vaig dir amb tota la ira que m’havia vingut de sobte- Si em busques estaré a la meva habitació!

Trenta segons més tard ja estava al pis de dalt donant un cop de porta darrere meu, estirant-me al llit i ofegant un crit amb el coixí contra la meva cara.

Vaig passar-me hores estirada al llit. Plorant de ràbia fins que em vaig adormir. Quan em vaig llevar, fora ja s’havia fet fosc.

Una vibració a la tauleta de nit em va despertar. La pantalla del mòbil s’havia il·luminat. La meva millor amiga em trucava per preguntar com estava i repetint-me per enèsima vegada que la distància no refredaria la nostra relació. “Ja ho sé Núria, ja ho sé”, em venien ganes de contestar-li. Però no podia fer-ho, era l’única persona que em quedava que estava de la meva part. I l’havia de tractar una miqueta millor.

-        Aquí, descarregant nervis i frustracions... Estic bé, no et preocupis. I és clar que la nostra amistat pot superar una mera distància- vaig contestar-li.

Mera? Mera distància? Jade, de debò? Bé, és igual.

-        Me n’alegro que estiguis bé, però en part t’he trucat per proposar-te una idea

Això ja sonava més inèdit que totes les converses d’ànims que m’havien donat en les últimes dues setmanes.

-        M’intrigues! Dispara.- vaig respondre impacient-
-        “D’acord d’acord! Doncs mira, se m’ha acudit que podries escriure un bloc.
-        Un bloc jo? Sobre què?- vaig escriure descol·locada, no m’esperava una proposta com aquella.-
-        Sobre la teva vida! Està agafant prou interès com per descriure-la en un bloc! A més també podries penjar els teus escrits i tal.

Un bloc per desfogar-me de la mare i les seves injustícies i a més a més pels meus escrits... No sonava gens malament.

-        Ei doncs Núria, no em desagrada gens la idea. Però ara mateix estic massa cansada per posar-me a crear un bloc. Ja m’ho miraré més endavant.- vaig dir-li agraïda, però realment molt cansada (tot i haver estat tota la tarda dormint).
-        Ja me n’he ocupat jo de tot. T’he creat el bloc, que per cert he de dir que m’encanta com m’ha quedat el disseny, i he enviat un e-mail a tots els nostres amics i contactes perquè el comencin a seguir.

Ai Déu meu... La Núria sempre fent les coses a l’engròs...

-        Doncs si tantes molèsties t’has pres me’l vaig a mirar ara mateix.- vaig acabar dient a la força per no ferir els seus sentiments.-
-        Què bé! Et passo el correu, la contrasenya i totes les dades ok?
-        Sisi endavant.

Dos segons més tard ja m’havia passat una foto d’un full arrugat i estripat d’alguna llibreta en la que ho havia apuntat tot. Vaig copiar-me les dades i tot seguit vaig veure el nom “El Diari de la Jade”. Era alguna referència de pa sucat amb oli al diari de Noah o m’ho semblava a mi? És que és un dels llibres preferits de la Núria i coneixent-la no m’estranyaria.

Entro al bloc i veig que ja té sis seguidors. S’ha de reconèixer que té molta mà amb el disseny de webs i difusió per les xarxes socials.

M’encanta el disseny del bloc! De fons ha posat una imatge d’una carretera estreta sense trànsit envoltada de camps molt verds. De capçalera una foto d’una noia. Està al costat de la finestra d’un autobús des d’on es veu un bosc frondós, tapant-se la cara amb una guia turística que hi diu “Ireland” a la portada i amb el títol “El Diari de la Jade” a un costat de la foto amb lletres blanques. Ja me’n encarregaria del títol més endavant. En aquell moment li havia d’agrair la feina a la millor amiga del món! Li vaig enviar un missatge, però no me’l va respondre. Se n’hauria anat a sopar.

De fet, és el que hauria d’estar fent jo. Em moria de gana, però no em venia gens de gust trobar-me amb la mare. Vaig continuar una estona més amb el bloc: escrivint una petita introducció sobre perquè m’havia de mudar, on, què trobaria molt a faltar, la ràbia que em feia no haver pogut escollir, donant les gràcies a la Núria pel seu suport i penjant algun dels meus escrits. Un sobre un somni en el que naufragava i anava a parar a una de les meves platges preferides de la Costa Brava, on un noi que m’agradava em trobava i em duia a casa seva... Mare meva espero que no ho llegeixi mai!

La idea que ell trobés el bloc i l’escrit em fa riure. De totes maneres, tampoc sabria que és ell.

Al final em vaig rendir i vaig sortir de l’habitació. Sabia que si em decidia per esperar a que la mare em vingués a buscar, em moriria de gana. Les dos som molt orgulloses...

-        Mama què hi ha de sopar?- vaig dir baixant les escales fins al menjador mentre donava a entendre que em donava per vençuda.
-        Apa mira qui tenim aquí!- exclamava tota victoriosa mentre feia girar el cap bruscament en la meva direcció, fent onejar la seva llarga melena pèl-roja.

Miris la mare per on te la miris, veus que és irlandesa sense cap dubte. Pèl-roja, amb la pell blanca i pigues, ulls verds, gran somriure... L’únic que falla és la suposada hospitalitat que tenen els irlandesos. I bé... Com heu pogut comprovar, la meva mare té bastant de mala llet.

Jo en canvi sóc una barreja del pare i la mare. Tinc els ulls verds (del color del jade, d’aquí el meu nom. També perquè és un nom que tant en català com en anglès s’escriu igual. Però m’agrada més com es pronuncia en anglès. I per cert! Parlo els dos idiomes, però em falta pràctica amb l’anglès). El cabell castany clar i de pell sóc bastant morena. Sóc alta com la mare, però no tinc la seva figura perfecta. Com diu ella tinc més “corbes”.

-        He estat parlant amb la Núria. M’he desfogat...- no fa falta que li digui que m’he desfogat escrivint com de mala mare la veig en un bloc.-
-        Què bé!- m’interrompia-
-        ...per avui.- acabava jo la frase, amb un mig somriure trapella. No penso donar-me per vençuda.-
-        Jade, filla...- deia amb una fugaç expressió de dolor a la cara-
-        Mama...- deia jo teatralitzant.
-        Mira... Sé que aquesta decisió tant sobtada no t’ha assegut gens bé. Però has d’entendre que el pare i jo hem tingut una separació dura. Un canvi d’aires com aquest ens anirà molt bé a tots tres. I qui sap si un temps separats ens ajuda per...
-        No mama ni t’atreveixis!- vaig interrompre-la cridant– ni t’atreveixis a donar-me esperances de que tornareu junts després d’un temps separats!
-        D’acord- va dir sorpresa-
-        Estic enfadada. Molt. M’encanta la vida que tinc aquí i l’hauré de deixar de banda per això. No em puc quedar amb el pare perquè ell també marxa. I no he pogut escollir res de tot el procés. Però em resignaré. No em rendeixo ni molt menys. Passa que queixar-se no serveix de res, hauré de buscar altres maneres...
-        Altres maneres? Jade filla no em facis riure.- i va esclafir en una rialla típica de madrastra de les pel·lícules Disney-


Tu riu mare, tu riu.


dimarts, 16 de setembre de 2014

Novel·la nº3: quan arribarà?

Hola! M'agradaria informar-vos que entre divendres d'aquesta setmana i el de la que ve es publicaran els dos capítols de la tercera proposta de La novel·la de la Biblioteca.

De moment recordar-vos que les altres dues opcions són:

1. La novel·la actual, que només disposa d'un capítol.

2. El Somni nº6, que per ser novel·la necessita un inici que ens presenti millor la protagonista, la seva vida i el món en el que viu.

Un cop publicats els capítols, penjaré una enquesta perquè decidiu.

Fins aviat!

Núria



dissabte, 13 de setembre de 2014

Un dia afortunat seguit d'un dia que no ho va ser tant

Hola gent! Estic que em moro. Ja us he dit en diverses ocasions que sóc molt gafe. I també que algunes de les coses "gafes" de les històries que escric estan basades en la meva realitat.

Deixeu-me que avui us expliqui les meves "desgràcies", però primer començarem per un dia que em va sortir rodó. Probablement el següent va coixejar per haver gastat tanta sort el dia anterior.

L'Onze de Setembre del 2014. Un dia increïble, que recordaré tota la meva vida. Ple d'entusiasme, vitalitat, esperança, alegria, fraternitat, voluntat, coratge, empenta,... I tots els adjectius que se us acudeixin per definir-lo.

Jo vaig ser-hi. I és per això que encara retronen en el meu cap quan tanco els ulls els crits de centenars de milers de persones clamant a l'una "i-inde-independencia!". Impossible poder evitar no sentir-ho.

Em trobava en el tram 71, prop de les Glòries, prop de l'escenari central. Portava samarreta groga i estava sola en la fila groga del mig, just al mig, del carrer que feia una mica de pendent. Girar-me i veure la senyera formar-se amb tants de compatriotes fins on m'arribava la vista. El Sol picant i tots suant la gota grossa, però aguantant hores de peu cantant els Segadors a ple pulmó i altres cançons i himnes.

Com em van enganxar les 17:14? Cantant no, com volia el meu adorat Quim Masferrer (m'encanta el Foraster!!).

Una amiga meva de Barcelona portava una hora intentant contactar amb mi per trobar-nos. Però de tanta gent que hi havia a la ciutat aquell dia la cobertura em feia el burro. No podia trucar a ningú ni enviar missatges. Només rebre. I quan responia una trucada seva es sentia molt malament! I a sobre amb tota aquella gent cridant! Jo sóc de poble, tot i que vaig néixer a la ciutat i els meus pares hi han viscut gran part de la seva vida. M'oriento bé per Barcelona i hi baixo sovint per estar-me uns dies quan puc amb la família d'allà. Però no deixa d'estressar-me taaaanta tanta gent! M'estava posant dels nervis i només de donar-me la volta i veure tota la mara-munta que portava darrere veia impossible trobar-me amb l'Eulàlia aquell dia. "Almenys digue'm què veus des d'on ets!" em va dir. Li vaig donar dos, DOS, punts de referència i el número del tram. I que estava a la ralla del mig.

I no sé com. De debò que ha passat a ser un misteri més en la meva vida. Però em va trobar. EM VA TROBAR! Es va fer com cinc o sis trams caminant pel mig, cridant el meu nom com una desesperada, amb la gent mirant-se-la estranyada i dient-li si necessitava ajuda per trobar-me.

Estava jo distreta aplaudint al ritme dels crits i la música (al principi vaig ser tímida i reticent al cridar, és una mania que tinc. Però després ja em vaig anar animant.) quan de sobte unes mans em tapen els ulls, amb compte de no tocar els vidres de les ulleres. "No pot ser..." es va passar pel meu cap. I em giro i la veig allà. Tota somrient, alegre i orgullosa. La vaig abraçar, incrèdula. No podia creure'm que en mig de tanta gent ho hagués aconseguit.

Vam cridar i cantar, fins i tot quan la resta de la gent se'n cansava i ens quedàvem soles. Va ser molt divertit! I així em van enganxar les 17:14. No ho oblidaré mai.

Però vam marxar aviat, quan va acabar l'acte principal. Per què? Doncs perquè ma mare ens havia dit al meu germà i a mi que ens quedàvem a dormir casa l'àvia, però que havíem d'anar a dormir aviat per llevar-nos a les set al dia següent i agafar un bus de tornada a casa. Per què? Perquè el dia següent teniem classe. EN SERIO? CLASSE? Doncs sí.

De l'emoció que portava a sobre i de la coca cola mida gran a la que em va convidar l'Eulàlia i no em vaig poder negar, només vaig dormir dues hores! DUES! Aquí comença...

Vaig anar zombie tot el dia. Feia més d'un any que no tenia tanta son i no em trobava tant malament per haver dormit tant poc.

Però vaig agafar aquell autobús. Sortia a dos quarts de nou. I quan vaig arribar a casa, al poble, em vaig presentar a l'escola... No hi havia ni una ànima. Només la direcció i la meva futura tutora. Quina primera impressió més bona tu! De tot un institut imagineu-vos ser els únics que us hi presenteu, tres dies abans de l'inici del curs. Per donar-se hòsties contra la paret no?

Us preguntareu com vaig poder entendre malament la data d'inici. No va ser culpa meva... La meva mare, que no sap llegir ~.~ (després me'n penediré, però ara no)

Sort que havia quedat amb la meva millor amiga per fer temps fins l'hora que m'havia dit la meva mare, perquè el bus a sobre arribava una hora i mitja abans.

Així que quan vam sortir de l'escola la meva amiga ens va convidar a casa seva. Vaig trucar a la meva mare dient-li que no ens vingués a buscar, que ja trucaria a la tarda. Ella volia que tornéssim, però bé que ens ho devia. I ens vam passar tot el dia estirades al sofà, estirades al llit, estirades al sofà un altre cop, i aixecant-nos un moment per fer una mena de "dinar-berenar-sopar" com el vam batejar a les sis de la tarda. Batut de plàtan amb pancakes casolans.

Quin dia més absurd! Primer el ridícul més gran de l'any i després estar tant cansada que no recordo la meitat de les coses que vaig fer, que gran part només van consistir en no fer absolutament res!

Però ja estic acostumada a que em passin coses similars, així que el dilluns quan realment comenci batxillerat i tothom es parteixi la caixa quan s'enteri del meu numeret... L'únic que podré fer és riure jo també! Apa que els nous de la classe... Ja tindran alguna cosa per figurar-se com sóc el primer dia!


divendres, 12 de setembre de 2014

Ressenya El Círculo

Vaig a fer una cosa que fa meeeeesos que no faig. Em vaig proposar fer-la i no em sentiré en pau amb mi mateixa fins que compleixi: vaig a fer la ressenya del llibre que em vaig comprar per sant Jordi.

M’encanta llegir i escriure. Recomanar llibres i, depenent de la persona, deixar-los per tal que més gent en gaudeixi. Però escriure ressenyes no m’apassiona (llegir-les sí, però XD). Per això no tinc un bloc de ressenyes, vaja.
                                                   De quin llibre parlem.

A veure. El llibre en qüestió és El Círculo. El primer llibre de la trilogia Engelfors. Com vaig dir fa uns mesos, va tenir tant bona acollida que el seu èxit es va equiparar al de Millenium.

Els autors són suecs. Cosa que es nota moltíssim perquè us asseguro que hi ha cada nom dels personatges o llocs que em recorda a IKEA.
Què el distingeix de la resta.

És un llibre especial, narrat en tercera persona. Té molta força i no s'està per tonteries. Què vol dir això? Doncs que no et transporta a una atmosfera idíl·lica on tots els personatges tenen una vida perfecta i tot els és molt fàcil. Aquest llibre trenca esquemes. Perquè fins i tot en llibres distòpics les coses poden acabar bé. El protagonista d'alguna manera acaba sent intocable i per molt que pateixi, ho passi malament i visqui en un món de merda (parlant en plata), té certa immunitat perquè és el protagonista.En aquest llibre no: ningú està a resguard.

                             Resum

Engelfors és una ciutat industrial sense cap mena de reclam ni encant. No és gens interessant i qualsevol que hi visqui té ganes de fugir. No té res d'excepcional... Excepte les sis escollides i la màgia que gira al seu voltant. Sis noies d'una mateixa ciutat que no es relacionen entre elles ni tenen molt a veure desenvolupen poders i formaran part d'un grup de bruixes que haurà de salvar al món del seu final. Al llarg de la història principal, també hauran de resoldre petites incògnites que les faran desconfiar de qui realment està de part seva o problemes de caire personal.

Quan més temps passi, més s'aproximarà l'hora en que hauran d'estar preparades. Podran deixar de banda les seves diferències i treballar a l'una?

                                     Personatges

Les sis protagonistes són ben diferents entre elles. Unes tenen enveja de les altres perquè els falta allò que aquelles tenen però que elles no. Però la veritat és que a totes els falta alguna cosa: autoestima, una família unida, amistats, afecte,... Totes tenen problemes ja sigui amb elles mateixes o amb els que les envolten. I és que aquest llibre intenta ser un llibre gens edulcorat, intel·ligent, versemblant, contemporani i universal, tractant temes com l'amor, els estudis, la mort, l'amistat, les relacions entre pares i fills i, com a toc final que l'inclou en el gènere fantàstic, la màgia.

Minoo

És la líder del grup. Alumne exemplar, família sense problemes de diners, filla única,... Però com a personatge d'aquest llibre, la seva personalitat i caràcter va molt més enllà. Aparentment és una noia seriosa, reservada i de pensament fred i molt racional. Per dins... Té molt poca seguretat, es sent sola perquè no té amics, es trenca el cap amb qualsevol cosa que ha de fer en públic, està secretament enamorada del seu professor de matemàtiques, s'infravalora... És el personatge amb qui millor m'he identificat en el sentit que sóc de treure bones notes, em trenco el cap per qualsevol cosa i a vegades m'infravaloro. Amb la resta d'aspectes no m'identifico però si que els comprenc molt bé.
A través dels seus ulls viurem gran part de la història, tot i que també la viurem des de la resta de les cinc noies.

Anna-Karin

Grossa i poc agraciada, pateix bullying i té l'autoestima per terra. Ho ha passat molt malament a l'institut i és per això que ara intenta ser invisible. Té molts de complexes, la majoria relacionats amb el seu pes i per consolar-se menja més.

Viu en una granja perduda a les afores de la ciutat amb el seu avi i la seva mare, la qual només es queixa del fàstic de vida que té i fuma sense parar estirada al sofà. El seu pare va marxar quan era petita.

La seva vida és una rutina depriment sense fi. És plena d'odi vers la gent que li ha fet la vida impossible.



Linnéa

Una noia que ho ha passat malament també en el transcurs de la seva vida. Viu sola en el seu propi pis perquè els pares són un desastre. És alternativa, es mou entre companyies poc aconsellables i té el caràcter dur, sec i rebel per tal de protegir-se. És una incompresa, i ja des de l'inici del llibre la veurem patir (no us vull fer spoiler). També veurem com la seva introversió disminueix a mesura que es va coneixent millor amb la Vanessa, que serà la persona de més confiança per ella dins el grup.





Vanessa


 Guapa, rebel, amb xicot i de caràcter fort. Els estudis no són precisament el que millor porta en la seva vida, però li és igual perquè només importa viure la vida, emborratxar-se, passar-s'ho bé i fer l'amor amb en Wille, que té uns quants anys més que ella. 

Tot i semblar que no sap el que li convé, intenta madurar i valdre's per si mateixa. És valenta, té coratge i no dubta en lluitar pel que vol. Un exemple de no jutjar (del tot) a les persones per les primeres aparences.

Viu amb la seva mare, la parella d'aquesta (que no suporta gens) i el fill que han tingut junts.

Rebecka

Popular, agradable, simpàtica, també guapa i amb xicot. Aparentment extravertida. La típica noia que cau bé a tothom. Es relacionarà molt amb la Minoo, s'aconsellaran i s'ajudaran. Durant el principi de tot és la que més intentarà que el grup es mantingui unit, cosa difícil veient la diversitat de noies que l'integren.

Però en el seu interior hi ha més del que la gent pensa. Pateix anorèxia.

Viu amb la seva mare que treballa sense descans i els seus germans petits, de qui se n'ha de cuidar.

Ida

Insuportable. No et caurà bé en cap moment del llibre, per molt que ho intentis. És la típica noia creguda, repel·lent i "pija" que es burla de tothom (Anna-Karin...) junt amb les dues noies que li fan la pilota i són igual de descerebrades que ella. Quan es veu en situacions de perill, ven les altres per salvar-se, obviant que no sent cap mena de lleialtat alguna per les seves companyes.

Per sort, no viurem gaire la història des del seu punt de vista...




La meva opinió

Al principi em va impactar molt que els personatges principals tinguessin tants de problemes, els hi passessin tantes coses dolentes i la ciutat i la situació de cada una de les noies fos en algunes ocasions depriment. I no parlem ja del primer que passa... És com un senyal dels autors per dir "aquí no estem per tonteries. Si busques gent feliç i perfecta, aquest no és el teu llibre".

Una altra cosa que observem en les primeres pàgines és que viurem la història des de diferents punts de vista, els punts de vista de les 6 protagonistes. Cosa que fa que el llibre en algunes ocasions (moltes) vagi molt lent. Em va costar molt continuar-lo perquè al introduir la història des de tants punts de vista literalment el llibre està més de 100 pàgines introduint. Després hi ha unes quantes més en que et mantenen sense saber molts de secrets, simplement la història va fent i quan menys t'ho esperes passa alguna cosa. Però no és realment fins les últimes 100-150 pàgines que la cosa és posa molt interessant. A més... A mitjans del llibre es repeteix el succés del començament i se't torna a trencar el cor...

En definitiva! Que és un llibre difícil, però els personatges estan molt ben caracteritzats, profunditzats i treballats. I si tens ganes de despendre't d'alguna història d'amor ensucrada o alguna cosa així per l'estil... Aquesta és la història que t'has de llegir!

Si li hagués de donar una puntuació... 8,5!

dissabte, 6 de setembre de 2014

Projectes que s'engrandeixen sols (i em deixen feta un embolic!)

Porto tot el dia donant-li voltes al somni nº6. És del tipus de somnis que quan et despertes i el recordes, t'hagués agradat que continués per curiositat.

Mentre escrivia la part 5 del somni moltes incògnites se m'han plantejat. I quan m'he proposat solucionar-les me n'he adonat que cada cop estava fent la història més i més grossa! És a dir. No vull que es quedi aquí. Vull crear el meu propi univers, el meu propi món, els meus propis personatges... No en tinc prou amb plasmar el somni... Veieu per on vaig?

Crec que... vull fer una història de més envergadura, sabeu?

Tinc els meus dubtes. No sé si en sóc capaç. Però vull intentar-ho. Vull intentar escriure una novel·la. Potser em surt millor que la novel·la de la Biblioteca, que tinc entrebancada perquè em falta imaginació! I potser passa a ser aquesta la nova novel·la. Ja són tres els projectes de novel·la que tinc així que... M'agradaria que escollíssiu. Més endavant us "presentaré" la tercera idea de novel·la i us demanaré de nou que voteu en una enquesta.

M'ho passo molt bé escrivint, investigant per fer més realistes els escenaris i els personatges, apuntant en la meva llibreteta negra que sempre porto al damunt converses o frases que m'han agradat... És interessant.

I abans d'acomiadar-me en aquesta entrada, dir-vos que no podré penjar la part 5 del somni perquè desvetllaria molta informació! Seria com fer spoiler.

Així que en resum. Imaginaré un inici i un món pel somni nº6 (perquè per una novel·la, l'inici que li vaig donar és com fer que la història comencés per la meitat), introduiré millor el personatge, no ho desvetllaré tot de cop (com en la part 5) i a veure que surt!

De moment em guardo totes les idees al cap!


Fins aviat,

Núria

Bandes sonores

Per gustos colors, diuen. Colors, menjars, estils de roba, art, llibres... Existeix una enorme varietat d'absolutament tot per satisfer els gustos de tothom. I la música no n'és una excepció.

Però la música va més enllà de gustos. No només hi ha diferents tipus segons el que agradi a cadascú. Hi ha diferents tipus segons l'ocasió , segons l'estat d'ànim, segons les emocions que vulguis transmetre... La música acompanya, compassa o fins i tot dirigeix infinitat de moments en la nostra vida... I en les pel·lícules.

La música és molt important en les pel·lícules. Una bona banda sonora amb la interpretació i ambientació adequades, en perfecta harmonia, posen la pell de gallina i transmeten amb èxit totes les emocions i sensacions que es volen en l'espectador. Moltes pel·lícules perdrien molt sense les seves bandes sonores.

(també recomanar que llegiu amb la BSO de l'adaptació cinematogràfica del llibre. Li dóna molta emoció!)

Avui us posaré tres composicions de pel·lícules ben diferents entre elles. M'ha costat escollir perquè tinc molts compositors preferits:

Peça: Dumbledore's Farewell

Compositor: John Williams

Pel·lícula: Harry Potter i el misteri del príncep


M'encanta i a la vegada em fa plorar. La música que va acompanyar la mort d'en Dumbledore... Em posa la pell de gallina. És molt... Profunda i incisiva en l'ànima. No sé com expressar-ho.


Peça: Tema principal Piratas del Caribe

Compositor: Klaus Badelt

Pel·lícula: Piratas del Caribe


La BSO de Piratas del Caribe sempre m'ha fet venir ganes de buscar aventures! I també ha acompanyat més d'una obra de teatre que he fet amb els companys.


Peça: Tema principal de Memorias de África

Compositor: John Barry

Pel·lícula: Memorias de África


I bé... Aquesta música simplement em fa posar la pell de gallina, em talla la respiració i em fa sentir com si s'hagués parat el temps. M'eleva l'esperit.





divendres, 5 de setembre de 2014

Liebster Awards!

Just quan acabava de publicar la quarta part del somni nº6 vaig i veig un comentari en l'entrada anterior! Era de l'Aria, dient-me que m'havia nomenat als Liebster Awards i que per més detalls em passés pel seu bloc. Era l'últim que m'esperava! Quina alegria! Aria, moltes gràcies :) admiro el teu bloc i el segueixo des que vaig entrar en aquest món dels blocs literaris. 

De seguida m'hi vaig posar a treballar en les preguntes i en buscar al google els premis. Són una eina per donar a conèixer blocs petits i enllaçar-los en cadena.



He llegit que es pot nomenar a 5, 11 o 20 blocs. Cosa que em va millor perquè... Bé, perquè no crec que conegui més de 5 blocs XD. Aquí teniu l'enllaç a la pàgina web de les normes i els blocs nomenats a continuació:

3.- Els relats del Marquès (relats +18) 

Les meves preguntes:

1.- Com et vas animar a escriure un bloc?
2.- Què opines del meu?
3.- Tens algun llibre preferit?
4.- Un país que t'agradaria visitar.
5.- El teu major somni o la teva màxima aspiració.
6.- El teu grup o cantant preferit.
7.- Et poses música quan escrius? I quan llegeixes?
8.- Recomana'm alguna cançó.
9.- T'importa veure la pel·lícula abans de llegir el llibre?
10.- Un llibre que et fes pensar o canviar la teva manera de veure les coses.
11.- Un llibre que tothom es llegeix però tu et resisteixes a llegir-te'l.

Haig de dir que he triat el bloc per les persones que l'escriuen i no pel bloc en si. Ja que la finalitat dels Liebster Awards és ajudar a difondre els blocs petits, he triat els quatre primers perquè d'alguna manera em van ajudar: donant-me ànims, recomanant el meu bloc, etc. (Però també haig de dir que aprenc molt de les seves maneres d'escriure!). L'últim el vaig descobrir ahir mateix i em va semblar interessant, per això l'incloc. 

També m'hagués agradat nomenar al blocs (feu clic als noms per anar al seu bloc) de l'Aria i al de la Clars, però veient que ja han estat nomenades i que es considera que s'ha guanyat al respondre les preguntes que t'ha fet el que t'ha nomenat, no fa falta que us doni més feina tornant-vos a nomenar!

I ara, sense més dilació, les respostes a les preguntes de l'Aria

1. Quins personatges de llibres diferents ajuntaries?

M’encantaria ajuntar en una mateixa habitació a en Daemon Black, en Jude Rider (de la saga Crash, de Nicole Williams) i en Jace Wayland. Tots tres són guapíssims i tenen aquest aire de dolentot sexy prepotent que s’ho té cregudíssim però en el fons són capaços (i molt) d’estimar a algú més que no siguin ells mateixos. Protegeixen als seus i farien el que fos per ells. Peeerò no deixen de ser aquells prepotents que ens tallen la respiració! Així que ajuntar-los en una habitació i veure com discuteixen entre ells i fent el numeret de “mascle alfa” com diria la Katy Swartz seria divertidíssim!


SÓC INCAPAÇ D'ESCOLLIR UNA IMATGE PER EN DAEMON HO SENTO, ÉS QUE CAP ESTÀ A L'ALÇADA DEL QUE HI HA EN EL MEU CAP ÉS ÉS WFVJBWPEIFVBPFEV OHH. (OK, LA FANGIRL DEL MEU INTERIOR ESTÀ QUE TREU FUM XD)


2. Quin és el teu escriptor preferit, i perquè.

Bufff! De debò que m’és difícil escollir! M’encanten molts escriptors i escriptores. Sobretot valoro als que treballen més en què diuen que com dir-ho. És a dir. Jo no busco llibres les paraules dels quals estiguin escrites buscant una forma complicada d’expressar-se. M’importa poc com es diguin les coses. El que m’interessa és el seu significat. Entendre ràpid el que em diuen per tal que sigui fàcil d’imaginar el que l’escriptor té en el seu cap i el que sent quan escriu.

Hi ha llibres que són tot el contrari. Es centren en la forma de parlar més que en el que diuen i això la veritat em cansa molt. Em sap molt de greu dir-ho perquè el primer llibre em va agradar moltíssim i el segon, encara que no tant, també em va enganxar de seguida. Però la saga Junts és així. Que si poemes que sí paraules d’amor... La meitat dels capítols me’ls havia de tornar a llegir perquè no em podia centrar en l’argument intentant comprendre què m’estaven dient i per què ho escrivien d’aquella manera!

M’enrollo com una persiana i ja no sé quina era la pregunta!

Ok, escriptor preferit. (Quin cap que tinc...). Doncs a veure. Si em centro en el que he dit de llenguatge estàndar però entenedor claríssimament la J.K. Rowling. Ella sí que és una maga! Una maga de les paraules! Em fascina com escriu perquè s’entén molt bé tot el que vol transmetre. La prova està en que em vaig llegir tots els llibres de Harry Potter quan tenia deu anys! No vaig tenir cap problema per llegir-me’ls. Els vaig devorar! M’acabava un llibre i estigués diluviant o el poble estigués a petar de caravanes d’estiu insistia als meus pares fins que anàvem a comprar el següent (literalment. El setè me’l vaig anar a comprar mentre queia un xàfec increïble. I el quart en ple agost que estava tot col·lapsat).

Per cert. Ahir vaig anar al poble veí amb autobús perquè vaig quedar amb la meva millor amiga i la noia que em va vendre el bitllet estava llegint Harry Potter! Em va agafar nostàlgia i me’ls estic tornant a llegir XD començant pel cinquè (el primer cop que me’ls vaig llegir també ho vaig fer de manera desordenada).

3. Has pensat alguna vegada fer un video-blog?

Hmm... Quan em vaig llegir la saga Lux . Perquè em vaig imaginar a la Katy donant-ho tot per expressar l’amor pels llibres que llegia i com ho aconseguia gràcies a que podria parlar directament, sense canviar la manera d’expressar-se al estar escrivint. Vull dir que... Sempre s’és més espontani i es fa servir un llenguatge més senzill quan parles en veu alta que escrivint. Ho vaig pensar! Però sóc molt vergonyosa i em sento més segura escrivint que gravant-me.

4. Personatge preferit, i perquè.

Tinc un problema i és que tinc el cor dividit entre el meu ídol d’infància que va ser en Harry, i els personatges que m’han fet riure, patir i menjar-me el cap amb els llibres que m’he llegit amb el que porto d’adolescència!

Així que ni un ni altres! Els admiro a tots moltíssim i me’ls estimo encara més per haver-me fet companyia durant hores. Però cap d’ells ha estat per a mi un exemple tant a seguir com l’Hermione Granger. Des de petita que, quan mirava només les pel·lícules (sí! Pecat! Primer vaig veure les pel·lícules), he volgut ser com l’Hermione: responsable, intel·ligent, astuta, senzilla i tímida però amb el seu orgull i la seva autoestima, capaç de lluitar pels seus, lleial, fidel... Admirada per una infinitat de qualitats molt nobles. Però humana i ella mateixa com qualsevol altre! M’encanta que sigui tant setciències i que irriti a la gent per això! És divertit. I jo faig el mateix! jajajaja


5. Quin és el llibre que no pares de recomanar?

Ara mateix, Un beso en París. Poques coses em deixen sense paraules com aquest llibre. No sé com expressar-ho és que és tant... No ho sé... És una història tant d’amor jove, innocent i desconcertat com l’adolescent que fan que sigui entranyable! I t’identifiques tant bé... I els escenaris, els companys, les situacions, els protagonistes, l’expressió senzilla del llibre... Tot plegat m’encanta. Simplement m’encanta.



6. Quin és el pitjor llibre que has llegit?

Bua una altra pregunta difícil. Me n’he llegit uns quants de llibres dolents! I tot per culpa dels llibres de lectura obligatòria de les assignatures de català i castellà. Però vaja el que més recordo perquè m’irritava un piló la manera d’escriure és Un estiu a Borneu. En serio. NO TE’L LLEGEIXIS.

7. Si hi hagués un incendi a casa teva quins llibres salvaries? (Òbviament no els pots carregar tots)

Jajajajajaja. Esperem que no passi XD. Salvaria tots els que pogués de Harry Potter (no suportaria que la meva infància es cremés!) i la tablet perquè tinc molts e-books comprats. A l’estiu sempre llegeixo amb tablet perquè així em puc comprar més llibres. Valen la meitat que en paper! Això sí, la resta de l’any que no puc llegir tant, torno al paper.

Encara que se’m trencaria el cor pensar que deixaria enrere llibres com La Casa dels Secrets (una joia, quan me’l vaig acabar el vaig seguir tenint a la tauleta de nit durant setmanes) o els que tinc d’en Sherlock Holmes.


8. Una saga, Trilogia o llibre únic que NO recomanaries mai?

A veure. Ara mateix estic per pegar-me un tret al peu. Anava a dir el llibre que em vaig llegir després dels de Harry Potter perquè el final em va semblar dolentíssim. Molt obert i sobtat. Pensava que era un llibre únic! I ara buscant-lo al google per veure com es deia l’autor vaig i me’n assabento que és una saga O.o per què sóc tant gafe? De debò que no sé què pensar XD mare meva. Porto sis anys ressentida amb aquest llibre perquè tenia per ell moltes expectatives i... Bé, deixem-ho! Poliedrum, et salves!

Llavors no sabria ben bé dir-te. Tots els llibres, fins i tot els de lectura obligatòria, m’han ensenyat alguna cosa i ha valgut mínimament la pena que me’ls llegís.

També depèn de l’edat i el moment en que et llegeixis un llibre. Si et llegeixes un llibre menys madur no t’aportarà res i si és al revés tant pot no aportar-te res com aportar-te molt.

L’últim llibre que no era per la meva edat que m’he llegit ha estat Alexandra i les set proves. No va estar malament perquè la idea és molt original. Però la protagonista és una nena i la vaig trobar immadura com era d’esperar. No el recomanaria a algú de la meva edat, però a nens de 10-11 anys (com a màxim) si.

9. Què és el que et va fer crear un bloc?

Bua m’encanta que em facis aquesta pregunta! Veuràs, el bloc realment existeix des del 2011 i era per a mi una biblioteca on guardar música, fotos, vídeos i llibres que m’haguessin agradat molt. Però no sé per què vaig començar a deixar-la de banda i al final la vaig oblidar.

Aleshores un dia d’entre setmana de febrer d'aquest any que plovia a bots i barrals i m’havia quedat a casa perquè estava malalta, vaig començar a rebuscar per calaixos que feia temps que no remenava i em vaig trobar l’URL del bloc en un paperet arrugat i amb mala lletra. Em va fer molta il·lusió i just el dia anterior m’havia animat a fer el primer escrit sobre un somni. No havia escrit mai per plaer! I quan vaig començar a fer-ho, amb aquell ambient de pluja, la manteta i la infusió, allà arraulida al meu llit i escrivint com una desesperada tots els somnis que recordava vaig decidir aprofitar el bloc que ja tenia. I així va ser. La Biblioteca Oblidada, que segueix tenint la mateixa funció original però afegint la de guardar i compartir els meus escrits.

10. Quan compres un llibre vols que estigui perfecte, sense arrugar, o no és cap problema per a tu?

La Núria de fa uns anys t’hagués dit que li era igual. Però des que vaig comprar Harry Potter i el calze de foc tarat no! És a dir... Quin desastre! O sigui just abans que en Voldemort ressuscités van i em fan un desastre! Faltaven els capítols següents! En comptes de continuar el llibre, les següents pàgines eren les del principi i així fins el final del llibre... Vaig haver d’esperar UN MES per canviar el llibre, què malament ho vaig passar... I això que ja sabia com acabava XD.

Suposo que no et referies a això però o sigui l’exemplar que vaig agafar no se l’emportava ningú perquè segons la venedora, com que estava una mica arrugat per la tapa i les primeres pàgines sempre el deixaven a part. I jo comprant-lo em vaig sentir com l’ànima caritativa que adopta a l’últim gos de la gossera que ningú s’emporta. Però amb llibres mai més ho torno a fer de veritat! (Amb gossos si eh, me’ls estimo molt!)

També un altre cop em vaig trobar una pàgina estripada i va ser com... “QUÈ ET VA DIIIR QUE ET VA DIIIIR???”

O sigui que en principi prefereixo llibres que estiguin perfectes! Ni una sola ratllada! Sóc molt maniàtica.

11. Quin va ser el llibre que et va transportar al món de la lectura?



Oh... Sens dubte Viaje al Reino de la Fantasia, de Gerónimo Stilton. Acabava de sortir quan me’l van regalar pel meu aniversari i... No em podia desenganxar d’ell. L’amagava al calaix de la classe per llegir-lo mentre donaven la lliçó, me l’emportava al pati i m’anava a llegir a un racó de la pineda que tenim, me l’emportava a l’hora de dinar... M’encantava aquell llibre. I com que molts companys em van veure llegir-me’l els va entrar curiositat fins que ells també es van enganxar i es van comprar un exemplar cada un. Vaig viciar tot el curs a Gerónimo Stilton jajajajaja


I bé... Suposo que això és tot. Fins aviat!

Núria