diumenge, 30 de novembre de 2014

Somni nº7 - Part 8

La primera, o la segona o tercera, llum del dia irromp a l’habitació i em fa obrir els ulls mandrosament. Un enorme badall acompanyat d’un estirament general de braços i cames declaren oficialment que estic desperta.

M’incorporo i miro al meu voltant mentre em rasco el cap. Records de la nit anterior em venen al cap: el passeig per Nova York, el patinatge sobre gel, la compra improvisada al súper minúscul, el bany que ens vam fer, la pica-baralla absurda i la posterior... Reconciliació. Sí Senzillament una jornada perfecta. Què ens tindrà preparat avui el destí?

Miro al meu company, com dorm tant feliç i tranquil, de boca terrosa, amb una expressió dolça a la cara. Té el cap enfonsat entre els dos braços creuats i el cabell despentinat amb un divertit remolinet. El seu dors puja i baixa lentament, amb una respiració profunda. 

Se m'escapa un somriure i no puc evitar pensar en immortalitzar la imatge. Està tant teeendre! 

M'aixeco del llit, encara desvestida, i em poso la primera peça de roba que trobo penjada darrere la porta del bany: la polèmica suadora. 

Rebusco entre els meus pantalons i trobo el mòbil. Un somriure de satisfacció acompanya la troballa i ràpidament em dirigeixo de nou al llit. Igual. Com si no m'hagués mogut ni... Hagués ensopegat amb una de les cadires de la taula rodona. 

M'apropo sigilosament les últimes passes, si més no per no ensopegar amb res aquest cop. I faig la foto. Aix que mono que està! 

Deixo el mòbil a la tauleta de nit i m'inclino damunt del llit per fer-li un petó a la galta visible. Però just just juuust quan ja estic al llit i a mig pam de l'objectiu, un somriure entremaliat apareix en aquells llavis entre-oberts. I abans que pugui reaccionar, els braços es descreuen i m'atrapen. 

El noi estufa acaba al meu damunt. No entenc res. Però què coi? Si estava dormint tant plàcidament! Serà que no he estat prou sigilosa? D'acord que he tirat una cadira pel terra però dins del soroll que podria haver fet...

- Sí, ha estat la cadira- es riu-

- C-com has...? Estava parlant en veu alta un altre cop?- obro molt els ulls i la boca, posant cara de sorpresa-

- Estaves parlant en veu alta un altre cop- deixa anar una riallada alegre i recolza el front sobre el meu-

- Oh- pujo la mirada i la centro en els seus enormes ulls verds, a dos centímetres dels meus- Jeje- somric exageradament-

- Bon dia- em dóna un petó als llavis i inspira profundament- ens faran fora d'aquí una hora! Són les onze! Espavilem-nos per dutxar-nos i esmorzar el que vam comprar ahir!

- D'acord!- assenteixo amb el cap i accepto la mà que m'ofereix per aixecar-me d'una revolada del llit-

Un cop de peu, penso. Una sensació de neguit comença a aflorar en el meu interior i, inconscientment, també començo a jugar amb els punys de les mànigues de la suadora.

- Ei Núria, què et passa?

- Quan marxem de l'hotel, què? On anirem? Què se suposa que ha de passar?... Quan tornarem a casa...?

Li enganxo el temor i també es mostra preocupat:

- No ho sé... M'he despertat pensant en això, justament. 

- A veure. Repassem. Més o menys quantes hores hem estat fora en cada ocasió, des de que ens passa això?

- Núria...-somriu tímidament-

- Ho dic molt seriosament! Hem de repassar-ho! Si ens passem més estona de la que sempre hem estat, podria ser que finalment hagués parat! Aleshores hauríem de...

- Núriaaaa...- es riu-

- Què passa?- em creuo de braços-

- Et semblaria bé senyoreta meva que em vestís primer, abans de parlar de res? Perquè com vostè pot veure, vaig totalment nu. 

- Ostres es veritat!- em començo a riure i em tapo la rialla amb les mans- Jo també em vestiré! Que sota d'això no porto res.

- Sí, i quan més ho diguis més ganes em vindran de treure't la maleïda suadora.

- Au vaaa! Que no t'ha fet res la pobra suadora.- m'apropo i l'abraço. Li faig un petó a l'espatlla i me'n vaig al bany a agafar la meva roba.-

- No... Si no ho deia per això...- diu amb veu insinuant per darrere meu i jo em ric.-

Al cap de deu minuts, ja estem vestits i asseguts, repassant els altres viatges involuntaris, per dir-ho d'alguna manera. Ell s'ha assegut en una cadira de la taula i jo al llit, amb les cames creuades i amb un coixí a la falda. Mentrestant anem esmorzant les galetes salades i la llet amb cacau. 

- Un dia. Jo voto perquè de mitjana hem estat un dia just.- suca una galeta i se la menja- Com et pot agradar fer barreges tant rares?

- Doncs jo no ho crec. Jo diria que menys. Segons els meus càlculs hauríem de tornar per l'hora de dinar. I m'agrada barrejar dolç amb salat perquè quan s'ajunten els dos sabors s'intensifiquen l'un a l'altre.- suco una galeta salada i me la poso sencera a la boca.-

- Molt bé. Doncs farem una cosa. Continuem tant tranquils i sense preocupar-nos fins les dues de la tarda.- faig una ganyota d'inseguretat al sentir això de no preocupar-nos... - Núuria. Sense preocupar-nos va.

Al veure que segueixo igual, deixa la galeta que tenia a la mà a la taula, s'espolsa les mans i s'aixeca. S'apropa fins a seure's amb mi i m'abraça per darrere:

- Vaaa dona, no tinguis por. Jo també estic espantat. Però no ens podem alarmar abans d'hora! No pensis més enllà de les dues!

- Però i si...?

- Però i si res!- m'interromp i m'estreny amb força, recolzant el cap en la meva espatlla esquerra, parlant-me ara a l'orella, amb veu tranquil·litzadora.- Si veiem que a les dues i escaig no passa res, passem el límit a la tarda-nit, que és pel que voto jo. D'acord?

- D'acord... Però si no...?

- Mira que ets tossuda eh!- es riu-

- No puc evitar intenta prevenir-me a tot- m'encongeixo d'espatlles-

- Doncs si no passa res d'aquí al límit establert, jo me'n cuidaré de tu. Tornarem de la manera que sigui. Trucant a qui sigui o parlant amb qui sigui.

- Els nostres pares no ens creurien.

- Són els únics dels que podem estar segurs que ens ajudarien. Ja trobaríem la manera de que s'ho creguessin. 

- Està bé...- sospiro i m'estiro al llit.- D'acord. Estic tranquil·la.

- Així m'agrada- somriu satisfet.-

S'aixeca i recull l'escampall de l'esmorzar, a la vegada que s'acaba les últimes galetes per no haver-les de tirar.

- Vols?- diu amb la boca plena-

- No, gràcies!- s'encongeix d'espatlles i es posa l'última galeta a la boca. A continuació ho tira tot a les escombraries- En fi... Ens posem en marxa?

- Som-hi!- m'aixeco d'un bot, repasso amb la mirada l'habitació, agafo el mòbil de la tauleta de nit i accepto el braç que m'ha ofert per sortir junts d'aquí.-

- A veure què ens té preparat el destí!


dijous, 13 de novembre de 2014

Somni nº7 - Part 7

Mare meva... Si és que ell tenia raó. Per què coi vull una dessuadora! Com he pogut demanar una... Buff...

-        Aquesta és la cara que jo volia veure abans.- els seus ulls i el seu somriure irradien satisfacció i el to de veu insinuant encara em fan voler més dels seus petons.-
-        Si...- jo estic en un altre món i ell es riu-

Em fa petons, dolços i tendres, alternant entre els llavis, el nas, les orelles, el coll, la clavícula... No em deixa endevinar on serà el pròxim petó. I mentrestant noto com el cos se’m va escalfant i el cor se’m va accelerant.

-        Anem entrant en calor, senyoreta?- em xiuxiueja a cau d’orella mentre les seves mans s’escolen entre la tovallola que encara porto.-

Respiro amb dificultat i ànsia i tanco els ulls a mode de resposta. Poso les mans a la seva nuca i li acaricio el cabell i l’esquena nua, mentre ell, amb tota la cura i parsimònia del món (com de bé sap aquest noi que sóc molt impacient...), em treu la tovallola. Fins i tot alenteix el ritme dels petons, però a la vegada retalla les distàncies entre els nostres cossos, fent que noti encara més el seu aroma i la seva calidesa naturals.

Un cop té el seu ventre contra el meu, les ànsies se li comencen a notar. Respira amb més profunditat i exhala amb impaciència. Les mans que abans aguantaven el seu cos sobre el meu, passen a subjectar-me per la cintura i a acariciar la meva pell.

Es para un moment i es separa una mica, sense sortir del damunt. Deixo caure suaument les mans als costats. Tanca els ulls i recobra l’aire que li ha faltat durant aquesta estona. Quan els torna a obrir, em dirigeix una mirada. És una mirada carregada de sentiments: satisfeta, feliç, complaguda, de benestar, d’estima, de confort...

Allarga una mà mentre somriu, s’inclina una mica i em fa un petó al front mentre acull en la seva mà la meva galta i m’acaricia amb el polze. Jo me’l miro expectant i el meu pit puja i baixa amb rapidesa, encara recuperant-se de l’excitació de fa uns instants.

Es riu de la meva cara, que és clarament un interrogant. Al final, m’aclara:

- És que Núria, si haguéssim de fer les coses sempre a aquest ritme impacient- m’acaricia els cabells i passeja la vista pel meu cos- acabaríem tant ràpid...-m’ensenya la seva perfecta dentadura i adopta un aire comprensiu i còmplice-

Coi però què és això?! Que em sembla molt bé que apreciï els moments que vivim junts i tal però que no...! Agh! Frustració!

-        De debò, quina cara!- torna a riure i em pessiga una galta- A que molesta que et tallin el rotllo?- aixeca una cella i somriu amb petulància.

Aaaixí que es vol fer pregar eh? Bé, jo també sé jugar a aquest joc.

-        Ui si molesta...- aixeco el meu cos del matalàs i m’aguanto del seu coll- Però no tindràs oportunitat de deixar-me a mitges- li torno el somriure-
-        Hmm...- i abans que tingui oportunitat de fer aparèixer aquell somriure d’autosuficiència consagrat, l’estiro cap a mi i ja el torno a tenir al damunt.-

L’acaricio els cabells i darrere les orelles. Enganxo el meu cos nu al seu, que encara duu els pantalons, i li poso una cama a sobre l’esquena, per apropar-lo encara més.

-        Em sembla... – em fa un petó als llavis- Que tens raó...- em torna a besar i afegeix- Llums fora.

I un cop a les fosques, només tenint aquelles reminiscències de llum que arriben dèbilment del carrer, escolant-se entre les cortines, el temps... Es fon.

Aquells records de claror pàl·lids, de llum supervivent, projecten ombres allargades per tota l’habitació i fan brillar els nostres cossos, els difuminen i els suavitzen.

Les respiracions es compassen, les ments s’aprofundeixen i els gestos es converteixen en el nostre llenguatge. Ens guia el desig i l’instint, tant és així que ens seguim a la perfecció amb els ulls tancats.

Noto la seva mà lliscant per la meva pell, fregant des del meu coll fins el baix ventre, i l’altre mà m’aguanta la nuca. Es descorda els pantalons mentre em fa petons als llavis, però jo prefereixo ajudar-lo perquè a tres mans se’ls traurà més ràpid (evidentment).

-        Si és que no se per què te’ls has tornat a posar...- somric en un dels curts instants en que es nostres llavis es separen.-

Sospira i somriu, amb els ulls tancats, mentre aconsegueix alliberar-se d’aquella peça de roba opressora i infernal. (Ui que se me’n va l’olla).

-        M’agrada fer-me pregar...
-        No cal que m’ho juris... Ara no em siguis sapastre i fes el favor de treure’t els calçotets noi.
-        Mira que n’ets d’impacient...- es riu i em sospira a una orella, removent els meus cabells ja despentinats-

Es treu la roba interior i juraria que va a parar al mateix lloc on hores abans ha tirar el meu barret de llana. Una imatge de mi mateixa anant pel carrer amb uns calçotets al cap per no passar fred acudeix a la meva ment i no puc evitar riure.

La seva cara de sorpresa, amb les dues celles espesses aixecades, reapareix i jo nego el cap perquè no em faci cas.

Agafa aire i sospira bruscament, m’agafa en braços i destapa el llit com pot:
-        Tanta suor et farà agafar fred de nou...

Un cop entre llençols, el calor que emana dels nostres cossos es queda retingut, provocant una escalfor molt reconfortant i a la vegada, excitant. Ens ajuntem més, sense pensar, volent-nos consumir mútuament, volent-nos unir per saciar la necessitat i desig de l’un per l’altre. Aviat els petons i les carícies, que a mesura que avançava la vetllada perdien suavitat i consideració, són insuficients i el cos demana més. Però no del mateix.

El pas dels segons s’alenteix, fins a semblar cadascun d’ells una eternitat. Desitgem, ansiem, anhelem, cobegem, necessitem formar part l’un de l’altre, saciant la nostra libido. 

Una sensació satisfactòria i a la vegada insuficient s’apodera de nosaltres, embriagant els nostres sentits, i provocant als nostres cossos voler-ne més.

Però el noi estufa, per molt que el seu cos i el meu demanin a crits consolidar ja la nit, segueix marcant un ritme calmós.

No puc evitar gemegar per protestar. Vull arribar al final però ell no em deixa!

-        Shh... No siguis tant impacient va.-xiuxiueja i em comença a besar de nou, distraient-me ínfimament de la meva fam de plaer-

Més d’aquells segons eterns passen. I, per cada un d’ells, es dissol una mica de la seva tranquil·litat. Noto com cada cop es deixa portar més i perd més  control sobre si mateix.

El meu cos rep aquesta resposta amb els braços oberts: és el que esperava.

I aviat, la set que ens movia a la una, l’afany per afermar el que ens ha portat fins aquí, es desfà.

Una onada de plaer s’estén per cada centímetre de la meva pell i em fa sentir viva, en un altre món, lluny d’on era fins feia uns instants. Molt per sobre del món en el que visc habitualment. Toco el cel amb les puntes dels dits.

Respiro agafant grans boquejades d’aire. Però ja no les expulso amb l’esverament d’abans.

Em miro el meu company i sé que ha quedat tant complagut com jo. S’ha estirat al meu costat i ens quedem mirant l’un a l’altre en silenci.

Aquests ulls i aquests somriures ho diuen tot, fins que, aquell benestar que ens havia estat acariciant, ens acaba adormint i ens porta més enllà. A la terra dels somnis.


ATENCIÓ:

La setmana que ve NO podré penjar un nou capítol. Tinc trimestrals i haig d'estudiar... Enlloc d'això us publicaré una recomanació d'un grup de música que em reservo des de l'estiu!
Fins aviat i espero que hàgiu gaudit d'aquest capítol ;)

dimecres, 5 de novembre de 2014

Somni nº7 - Part 6

Ja fa una estona que m’he quedat sola dins la banyera, encara amb les espelmes enceses i la ràdio. Però ja no tenen aquell caliu romàntic i alegre que m’inspiraven quan ell era aquí, amb mi. Les espelmes s’han pràcticament consumit i la flama balla i il·lumina amb menys intensitat, com si s’adormís lentament, esperant el seu moment culminant, en que s’apagarà per sempre. I la ràdio... No sé si es cosa meva però les cançons d’ara són més... Tristes.

No em decideixo a treure el cap del bany perquè no sé què dir. Em sento com un insensible i sarcàstic monstre que no se n’adona que fa mal als altres fins que ja ho ha fet. Sóc estúpida! Com se m’ha pogut escapar aquesta conversa tant senzilla de les mans!

Miro l’hora i encara així i tot no sé quanta estona porto en remull, pensant. És igual! Surto.

M’alço de dins de la banyera, agafant-me pels cantons, i centenars de gotes llisquen per la meva pell nua cap a l’aigua un altre cop. Agafo una tovallola i m’asseco el més ràpid que puc. Tinc fred... M’embolcallo en la tovallola i em pentino més o menys.

Em planto davant de la porta, tremolant pel fred (o pels nervis?), amb la mirada fixa en el pom. “En realitat només et separa d’ell una fusta de cinc centímetres de gruix... La gran barrera que t’imagines entre el bany i l’habitació és dins del teu cap”.

Agafo aire i, com a bona kamikaze que sóc a vegades, giro el pom i obro la porta. Creuo ràpid com si acabés de fer un salt de fe i agafo tot l’aire que compensen els segons que he deixat de respirar.

El meu company se’m queda mirant estranyat. “Què fa aquesta boja?”, sembla que digui amb l’expressió facial.

Està assegut en una taula rodona de fusta que hi ha davant de la finestra de l’habitació, amb les cortines corregudes, menjant l’entrepà que ens hem comprat fa unes hores per sopar.

-        Que aprofiti...- dic tímidament, agafant-me un braç amb l’altre i amb el cap baix.-
-        Gràcies- mastega a poc a poc, observant amb atenció els meus moviments. No sé com interpretar la seva actitud!-
M’apropo i em retira la cadira amb el peu per sota la taula perquè pugui seure.
-        Gràcies- li somric de la manera més sincera que sé-
-        No es mereixen.
Agafo el meu entrepà de dins d’una de les bosses de paper i començo a menjar. Odio aquest silenci incòmode. Se’m fa encara més difícil intentar no tremolar!

-        D’això... No te n’anaves al llit abans?- em pregunto encuriosida, per saber què ha estat fent tota aquesta estona-
-        No sense la panxa plena.- busca el comandament de la televisió i l’encén, sense mirar-me en cap moment als ulls-
-        Clar...
Busco la seva mirada però està ocupada mirant les notícies. M’està ignorant? No sembla pas per la cara que estigui enfadat... Ai aquest noi!

M’aclareixo la gola. Res.

Remeno un altre cop la bossa per agafar els refrescos. Li obro una llauna i se li planto al davant i, tot seguit, faig el mateix per a mi.

Agafa la llauna sense apartar la mirada del televisor, fa un parell de glops i empassa mentre mastega.

Molt bé... Ja ho capto. Jo no li prestava atenció quan intentava que estigués per ell... Ara és ell el que no em presta atenció quan jo intento que estigui per mi... D’acord. M’ho mereixo.

Desisteixo dels meus intents d’intercanviar contacte visual o d’obtenir alguna paraula i em giro per mirar també el televisor mentre menjo. No ho aconsegueixo entendre tot però capto les idees principals: s’espera amb ànsies l’any nou a Times Square, la gent ja comença a comprar els regals de Nadal, les últimes estrenes del cinema... En fi. Que es respira ambient nadalenc a tort i dret.

Sento un paper rebregar-se i em giro. Ja s’ha menjat tot l’entrepà i està acabant de mastegar. S’aixeca, s’acaba la llauna d’un sol cop i ho va a llençar a la paperera que hi ha al bany.

Al aixecar-se me n’adono que encara té el cabell moll i va a mig vestir. Només s’ha posat els pantalons llargs que portava abans. Pff... Jo m’estic gelant! Noto les mans i els peus glaçats, i uns calfreds constants em recorren l’espina dorsal.

Surt del bany espolsant-se les mans i se’m queda mirant, recolzat a la paret amb els braços creuats sobre el pit nu. Jo estic concentrada en intentar no tremolar com un chiguagua, mirant-me les mans, quan me n’adono que m’observa.

Aixeco la mirada, em poso les mans sota les cuixes i intento somriure amb tranquil·litat.

Però no cola.

-        T’estàs pelant de fred i no ho neguis.
-        Ehh... Si.-ric nerviosament-
-        Des d’aquí puc veure com se t’està posant la pell de gallina- sospira i somriu-
-        Em pots passar la dessuadora que tinc penjada darrere la porta del bany?- li demano mentre em frego els braços amb els pèls de punta.
Se li esfuma el somriure de la cara i adopta un gest que no sé com desxifrar. Desconcert? Ofensa? Indiferència?
-        La dessuadora?- diu tot seriós, aixecant una cella-
-        Si...- més aviat sona com a una pregunta-
-        Per què?- torna als tons de veu i expressions neutres-
-        Perquè tinc fred.
-        Des de quan... Des de...- sona enfurrunyat, quasi indignat- Pff... Tens fred i em demanes, a mi, que et passi la dessuadora?
-        Clar, la tens a dues passes...- deixo anar cada una de les meves paraules amb por-
Es descreua de braços i es desenganxa de la paret:
-        Doncs mira. No em dóna la gana passar-te la dessuadora.
-        Què?- m’agafa per sorpresa i no sé com respondre-
-        Des de quan.
-        Des de quan què?- arrufo les celles-
-        Des de quan en situacions com aquesta- aixeca els braços referint-se a l’habitació en general- optes a la dessuadora, o més ben dit, a la roba, per no passar fred?
-        Oh...-mai saps amb quina et sortirà. Sempre m’està sorprenent.- Pe-pensava que...- miro a terra i recobro el valor- Que estaves enfadat.
-        Puc estar enfadat o ressentit. Però quin bé et faig quedant-me de braços creuats si tens fred? A part que m’ofens i corrobores el que t’he dit abans: no et provoco res, ja que, si fos així, em demanaries que...- fa una petita pausa i sospira- Em fas sentir malament.
-        Ai però quants cops t’he de dir que no és pas que no em provoquis res!- i la sensibilitat que pretenia desapareix de nou. Per què haig de posar un to tant irritant?!-
-        Núria és que la teva actitud no em diu pas el contrari!- està començant a aixecar la veu, per culpa meva-
-        Quina actitud ni que punyetes! M’agrades molt i no necessito a ningú més per fer-me sentir així! Què més vols que et digui?!
-        Doncs mira, per variar, no menysprear d’aquesta manera que fas sempre!- aixeca els braços i camina ràpid i enfadat fins la meitat de l’habitació- Posant tonets de veu, treient importància amb gestos i males cares! Sempre ho fas! Quan em queixo d’alguna cosa en comptes de donar-me la raó o d’intentar treure-li ferro des del meu punt de vista, sempre defenses el contrari del que jo.- baixa el to de veu i se m’acosta- I què faig jo sempre? Escoltar-te encara que tingui ganes de cridar-te totes aquestes coses. Perquè t’estimo.
Se’m cau l’ànima als peus. I després continua caient i caient pisos de l’hotel, fins acabar sota terra. Com puc ser tant estúpida...

Se’m gelen les faccions de la cara i no sé com expressar el meu penediment. Una sensació de ràbia i impotència s’encén en el meu interior i tinc la necessitat de trencar alguna cosa. Llavors llàgrimes comencen a aparèixer en els meus ulls, però no les vull deixar anar. No vull parlar per por a que se’m trenqui la veu. Perfecte...

-        No tens res a dir?- el noi sense samarreta es torna a creuar de braços i s’enfurrunya.-
Intento no pensar en ell encara que el tingui just davant per centrar-me en no plorar. No ploris. No ploris...

-        No sé què puc dir.- la veu se’m nota estranya- aixeco la mirada i els nostres ulls es troben. La seva expressió enfadada canvia a sorpresa-

No ploris... No ploris...

Però ploro. Una sola llàgrima se m’escapa i me l’asseco amb una punta de la tovallola, enfadada amb mi mateixa per haver-la deixat anar.

El noi estufa... Sospira:

-        Núria...- el seu to torna a ser aquell càlid i comprensiu, sense prejudicis, que sempre em vol fer sentir millor- Tant difícil és demanar perdó?- somriu, compadint-se de mi... Després de com m’he comportat...-
-        Perdó. Et demano perdó. Jo...-estic saturada, noto com més llàgrimes em recorren les galtes-
Torça el cap i el seu somriure s’amplia, sense ensenyar les dents.

Però jo estic alterada. Tinc fred i encara tremolo. I la plorera encara em posa més els pèls de punta.

-        Vine aquí caparruuuda...- acaba de somriure amb plenitud i m’agafa d’una mà per aixecar-me de la cadira. No el miro als ulls-
Em posa bé la tovallola perquè no se’m caigui, em rodeja amb els braços i m’estreny amb força. Els meus braços queden entre els nostres cossos i, les meves mans, sobre el seu pit. Aleshores em diu fluixet i a cau d’orella:

-        Et perdono.
-        D’acord- i jo també el rodejo amb els braços-
-        Sento haver-te cridat.- frega la seva barbeta amb la meva espatlla-
-        No, no. M’ho mereixo. Sé que sóc insensible i ho segueixo sent encara que et faci mal. És culpa meva. Hauria de respondre’t com sempre em parles. Carinyosament i comprensivament. Però, no sé per què, sempre actuo a l’inrevés.
-        Jo t’estimo igual.- i sé pel contacte entre la seva galta i la meva nuca, que ha somrigut-
-        Jo també t’estimo- l’estrenyo amb més força-
-        Ho sé.- es separa una mica i se’m queda mirant, fixament als ulls.-
En una sola mirada em transmet tot el que m’ha dit i em podria haver dit. Li somric i sé que no deixaré anar cap llàgrima més.

-        Ara m’agrades- la seva cara canvia i apareix aquell somriure d’autosuficiència que, secretament, m’encanta-
Aixeca una mà que abans m’atreia cap a ell i m’acaricia la cara. Em mira als llavis i apropa els seus, fins que em fa el petó més reconfortant, tendre i ansiós de tots els que recordo...


-        I a continuació... Anem a fer alguna cosa amb aquest fred tant persistent que tens!- m’agafa amb els seus braços i em porta fins el llit mentre jo ric alegrement i m’agafo al seu coll.