dimecres, 5 de novembre de 2014

Somni nº7 - Part 6

Ja fa una estona que m’he quedat sola dins la banyera, encara amb les espelmes enceses i la ràdio. Però ja no tenen aquell caliu romàntic i alegre que m’inspiraven quan ell era aquí, amb mi. Les espelmes s’han pràcticament consumit i la flama balla i il·lumina amb menys intensitat, com si s’adormís lentament, esperant el seu moment culminant, en que s’apagarà per sempre. I la ràdio... No sé si es cosa meva però les cançons d’ara són més... Tristes.

No em decideixo a treure el cap del bany perquè no sé què dir. Em sento com un insensible i sarcàstic monstre que no se n’adona que fa mal als altres fins que ja ho ha fet. Sóc estúpida! Com se m’ha pogut escapar aquesta conversa tant senzilla de les mans!

Miro l’hora i encara així i tot no sé quanta estona porto en remull, pensant. És igual! Surto.

M’alço de dins de la banyera, agafant-me pels cantons, i centenars de gotes llisquen per la meva pell nua cap a l’aigua un altre cop. Agafo una tovallola i m’asseco el més ràpid que puc. Tinc fred... M’embolcallo en la tovallola i em pentino més o menys.

Em planto davant de la porta, tremolant pel fred (o pels nervis?), amb la mirada fixa en el pom. “En realitat només et separa d’ell una fusta de cinc centímetres de gruix... La gran barrera que t’imagines entre el bany i l’habitació és dins del teu cap”.

Agafo aire i, com a bona kamikaze que sóc a vegades, giro el pom i obro la porta. Creuo ràpid com si acabés de fer un salt de fe i agafo tot l’aire que compensen els segons que he deixat de respirar.

El meu company se’m queda mirant estranyat. “Què fa aquesta boja?”, sembla que digui amb l’expressió facial.

Està assegut en una taula rodona de fusta que hi ha davant de la finestra de l’habitació, amb les cortines corregudes, menjant l’entrepà que ens hem comprat fa unes hores per sopar.

-        Que aprofiti...- dic tímidament, agafant-me un braç amb l’altre i amb el cap baix.-
-        Gràcies- mastega a poc a poc, observant amb atenció els meus moviments. No sé com interpretar la seva actitud!-
M’apropo i em retira la cadira amb el peu per sota la taula perquè pugui seure.
-        Gràcies- li somric de la manera més sincera que sé-
-        No es mereixen.
Agafo el meu entrepà de dins d’una de les bosses de paper i començo a menjar. Odio aquest silenci incòmode. Se’m fa encara més difícil intentar no tremolar!

-        D’això... No te n’anaves al llit abans?- em pregunto encuriosida, per saber què ha estat fent tota aquesta estona-
-        No sense la panxa plena.- busca el comandament de la televisió i l’encén, sense mirar-me en cap moment als ulls-
-        Clar...
Busco la seva mirada però està ocupada mirant les notícies. M’està ignorant? No sembla pas per la cara que estigui enfadat... Ai aquest noi!

M’aclareixo la gola. Res.

Remeno un altre cop la bossa per agafar els refrescos. Li obro una llauna i se li planto al davant i, tot seguit, faig el mateix per a mi.

Agafa la llauna sense apartar la mirada del televisor, fa un parell de glops i empassa mentre mastega.

Molt bé... Ja ho capto. Jo no li prestava atenció quan intentava que estigués per ell... Ara és ell el que no em presta atenció quan jo intento que estigui per mi... D’acord. M’ho mereixo.

Desisteixo dels meus intents d’intercanviar contacte visual o d’obtenir alguna paraula i em giro per mirar també el televisor mentre menjo. No ho aconsegueixo entendre tot però capto les idees principals: s’espera amb ànsies l’any nou a Times Square, la gent ja comença a comprar els regals de Nadal, les últimes estrenes del cinema... En fi. Que es respira ambient nadalenc a tort i dret.

Sento un paper rebregar-se i em giro. Ja s’ha menjat tot l’entrepà i està acabant de mastegar. S’aixeca, s’acaba la llauna d’un sol cop i ho va a llençar a la paperera que hi ha al bany.

Al aixecar-se me n’adono que encara té el cabell moll i va a mig vestir. Només s’ha posat els pantalons llargs que portava abans. Pff... Jo m’estic gelant! Noto les mans i els peus glaçats, i uns calfreds constants em recorren l’espina dorsal.

Surt del bany espolsant-se les mans i se’m queda mirant, recolzat a la paret amb els braços creuats sobre el pit nu. Jo estic concentrada en intentar no tremolar com un chiguagua, mirant-me les mans, quan me n’adono que m’observa.

Aixeco la mirada, em poso les mans sota les cuixes i intento somriure amb tranquil·litat.

Però no cola.

-        T’estàs pelant de fred i no ho neguis.
-        Ehh... Si.-ric nerviosament-
-        Des d’aquí puc veure com se t’està posant la pell de gallina- sospira i somriu-
-        Em pots passar la dessuadora que tinc penjada darrere la porta del bany?- li demano mentre em frego els braços amb els pèls de punta.
Se li esfuma el somriure de la cara i adopta un gest que no sé com desxifrar. Desconcert? Ofensa? Indiferència?
-        La dessuadora?- diu tot seriós, aixecant una cella-
-        Si...- més aviat sona com a una pregunta-
-        Per què?- torna als tons de veu i expressions neutres-
-        Perquè tinc fred.
-        Des de quan... Des de...- sona enfurrunyat, quasi indignat- Pff... Tens fred i em demanes, a mi, que et passi la dessuadora?
-        Clar, la tens a dues passes...- deixo anar cada una de les meves paraules amb por-
Es descreua de braços i es desenganxa de la paret:
-        Doncs mira. No em dóna la gana passar-te la dessuadora.
-        Què?- m’agafa per sorpresa i no sé com respondre-
-        Des de quan.
-        Des de quan què?- arrufo les celles-
-        Des de quan en situacions com aquesta- aixeca els braços referint-se a l’habitació en general- optes a la dessuadora, o més ben dit, a la roba, per no passar fred?
-        Oh...-mai saps amb quina et sortirà. Sempre m’està sorprenent.- Pe-pensava que...- miro a terra i recobro el valor- Que estaves enfadat.
-        Puc estar enfadat o ressentit. Però quin bé et faig quedant-me de braços creuats si tens fred? A part que m’ofens i corrobores el que t’he dit abans: no et provoco res, ja que, si fos així, em demanaries que...- fa una petita pausa i sospira- Em fas sentir malament.
-        Ai però quants cops t’he de dir que no és pas que no em provoquis res!- i la sensibilitat que pretenia desapareix de nou. Per què haig de posar un to tant irritant?!-
-        Núria és que la teva actitud no em diu pas el contrari!- està començant a aixecar la veu, per culpa meva-
-        Quina actitud ni que punyetes! M’agrades molt i no necessito a ningú més per fer-me sentir així! Què més vols que et digui?!
-        Doncs mira, per variar, no menysprear d’aquesta manera que fas sempre!- aixeca els braços i camina ràpid i enfadat fins la meitat de l’habitació- Posant tonets de veu, treient importància amb gestos i males cares! Sempre ho fas! Quan em queixo d’alguna cosa en comptes de donar-me la raó o d’intentar treure-li ferro des del meu punt de vista, sempre defenses el contrari del que jo.- baixa el to de veu i se m’acosta- I què faig jo sempre? Escoltar-te encara que tingui ganes de cridar-te totes aquestes coses. Perquè t’estimo.
Se’m cau l’ànima als peus. I després continua caient i caient pisos de l’hotel, fins acabar sota terra. Com puc ser tant estúpida...

Se’m gelen les faccions de la cara i no sé com expressar el meu penediment. Una sensació de ràbia i impotència s’encén en el meu interior i tinc la necessitat de trencar alguna cosa. Llavors llàgrimes comencen a aparèixer en els meus ulls, però no les vull deixar anar. No vull parlar per por a que se’m trenqui la veu. Perfecte...

-        No tens res a dir?- el noi sense samarreta es torna a creuar de braços i s’enfurrunya.-
Intento no pensar en ell encara que el tingui just davant per centrar-me en no plorar. No ploris. No ploris...

-        No sé què puc dir.- la veu se’m nota estranya- aixeco la mirada i els nostres ulls es troben. La seva expressió enfadada canvia a sorpresa-

No ploris... No ploris...

Però ploro. Una sola llàgrima se m’escapa i me l’asseco amb una punta de la tovallola, enfadada amb mi mateixa per haver-la deixat anar.

El noi estufa... Sospira:

-        Núria...- el seu to torna a ser aquell càlid i comprensiu, sense prejudicis, que sempre em vol fer sentir millor- Tant difícil és demanar perdó?- somriu, compadint-se de mi... Després de com m’he comportat...-
-        Perdó. Et demano perdó. Jo...-estic saturada, noto com més llàgrimes em recorren les galtes-
Torça el cap i el seu somriure s’amplia, sense ensenyar les dents.

Però jo estic alterada. Tinc fred i encara tremolo. I la plorera encara em posa més els pèls de punta.

-        Vine aquí caparruuuda...- acaba de somriure amb plenitud i m’agafa d’una mà per aixecar-me de la cadira. No el miro als ulls-
Em posa bé la tovallola perquè no se’m caigui, em rodeja amb els braços i m’estreny amb força. Els meus braços queden entre els nostres cossos i, les meves mans, sobre el seu pit. Aleshores em diu fluixet i a cau d’orella:

-        Et perdono.
-        D’acord- i jo també el rodejo amb els braços-
-        Sento haver-te cridat.- frega la seva barbeta amb la meva espatlla-
-        No, no. M’ho mereixo. Sé que sóc insensible i ho segueixo sent encara que et faci mal. És culpa meva. Hauria de respondre’t com sempre em parles. Carinyosament i comprensivament. Però, no sé per què, sempre actuo a l’inrevés.
-        Jo t’estimo igual.- i sé pel contacte entre la seva galta i la meva nuca, que ha somrigut-
-        Jo també t’estimo- l’estrenyo amb més força-
-        Ho sé.- es separa una mica i se’m queda mirant, fixament als ulls.-
En una sola mirada em transmet tot el que m’ha dit i em podria haver dit. Li somric i sé que no deixaré anar cap llàgrima més.

-        Ara m’agrades- la seva cara canvia i apareix aquell somriure d’autosuficiència que, secretament, m’encanta-
Aixeca una mà que abans m’atreia cap a ell i m’acaricia la cara. Em mira als llavis i apropa els seus, fins que em fa el petó més reconfortant, tendre i ansiós de tots els que recordo...


-        I a continuació... Anem a fer alguna cosa amb aquest fred tant persistent que tens!- m’agafa amb els seus braços i em porta fins el llit mentre jo ric alegrement i m’agafo al seu coll.



6 comentaris:

  1. Es raro encontrar blogs en catalán... y perdona que te escriba en castellano, pero mi gramática/ortografia en ese idioma es horrible. Digamos que te estoy haciendo un favor ^^ Una reconciliación preciosa y muy emocional!
    PD: Sé que esto está mal, que no debería hacerlo porque yo odio que me dejen comentarios como esto y por ello utilizo siempre para este propósito el c-box, pero he visto que no tienes. Así que: si quieres pasarte por el blog que hemos hecho mis amigos y yo, aquí tienes el link seisvientosperdidos.blogspot.com

    ResponElimina
  2. Hola María!

    Moltes gràcies pel teu comentari! No et preocupiis, ja em pots escriure comentaris en castellà com en anglès com en suajili jajajaja que el que compta és que els escriguis ;)

    No tinc c-box perquè no tinc ni idea de què és! Ara que ho has mencionat, investigaré. I per descomptat em passaré pel vostre bloc!

    Una abraçadaa,

    Núria

    ResponElimina
  3. M'ENCANTAAAAA! Ja sé que potser sóc molt repetitiva, però la teva imaginació no té límits. Com et dic cada setmana, necessito la següent part! Esperar fa que sigui més emocionant, però tampoc puc aguantar!!!
    Segueix escrivint, imagina, somia!
    Petooons♥
    Anna

    ResponElimina
  4. I com et dic joo cada setmanaa, moltes gràcies pels teus ànims i comentaris!

    Fins la setmana que ve ;) i petons!

    Núria

    ResponElimina
  5. ¡Hola!
    Aquí torna la pesada de torn. T'ho he dit no fa pas gaire en el comentari de la part 5 però això has de deixar de serielitzar-ho (si existeix la paraula) i fer-ne una obra amb cara i ulls.
    Jo personalment no ho he fet servir mai però conec gent que si, et deixo la pàgina per si t'ho vols mirar i considerar la meva proposta: https://www.wattpad.com/
    Sóc una pesada però és la meva manera de donar-te suport, espero que no m'odiïs per això.
    Et juro que casi ploro amb "la tu" del somni. És que el que escrius és TANT del meu estil que no ho puc evitar. Escolta, del noi estufa...hi ha més escrits? Et dic jo que si n'hi ha (i encara que no) penso llegir-me les teves entrades anteriors els dies que no publiquis. Au, aqui tens la teva stalker.
    ^^ perdò m'he descontrolat una mica.
    Petons Nuria :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nope! No tinc més escrits com aquest del noi estufa (de moment). Tinc altres somnis escrits i els caràcters dels nois s'hi poden assemblar... Però diguem que cada un dels caràcters que podem apreciar en els diferents somnis són trets que forgen el noi estufa d'aquest somni. Són com les peces. I el noi estufa és la suma de totes. És a dir, he anat experimentant fins a trobar el personatge que més m'ha agradat. O sigui que crec que també et poden agradar els altres escrits! Personalment crec que en els que més m'hi vaig evocar van ser el Somni nº2 i la part 4 de les mil i una maneres de declarar-se. (Tot i que a tots els escrits els hi he dedicat un temps i moments especials que els fan a tots importants per a mi XD) Però bé! Si vols començar per aquests et deixo la suggerència!

      Sobre wattpad, n'he sentit a parlar però no m'ho he mirat mai seriosament. Ho faré! T'ho juro pel noi estufa jajajajaja.

      Me n'alegro moltíssim que t'identifiquis tant amb els meus escrits! És molt important per a mi que la gent arribi a entrar en la història.

      Fins aviat i petons!

      Núria

      Elimina