dimecres, 24 de desembre de 2014

Somni nº7 - Part 13

-Ell-

-        George! No aguanto ni un maleït minut més!-crido, forcejant amb les cordes- Vull que em treguis aquestes condemnades cordes i em portis a la endimoniada sala on està la Núria! Com no em deslliguis, t’estamparé a puntades contra la paret!
-        Senyor Will, calmi’s sis plau!- suplica el vell inútil-
-        Ni senyor Will ni hòsties! Fes-ho!- el calor em puja al cap i les venes del front em bateguen amb força-

Però just quan anava a intentar posar-me dret, tot i les condicions, algú obra la porta de cop i la fa xocar contra en George, que s’espanta i fa un bot.

-        Què és tot aquest enrenou?!- exigeix saber en Taggart-
-        El senyor Will està...- es torna a posar dret i s’allisa amb les mans l’americana i la camisa.-Impacient, per veure a la senyoreta Núria, senyor.
-        Impacient?! Si no fos per les cordes t’hagués estrangulat!

I, quan menys m’ho esperava, intervé la veu més dolça, càlida i adorable que conec. La veu de la persona que més estimo i que més m’agrada sentir. La veu que trobava tant a faltar. La que més anhelava tornar a escoltar. La seva veu. La veu de la Núria.
- Will!

La meva eterna companya es fa lloc entre en Taggart i en George, que barraven el pas de la porta i passa entre ells sense la més mínima cura. Està tant cremada com jo, per aquest parell.

La ira que tenia reflectida en el rostre es dissipa i dóna pas a una alegria desmesurada i a un somriure d’orella a orella.

-        Núria! Estàs bé!
-        Clar que estic bé, burro!- riu amb somriure trapella amb les mans a la cintura- Et vaig a deslligar!
-        No estaria malament.- em ric com un ximple com podria plorar d’alegria.-

Al cap d’uns segons ja m’ha deslligat. Amb la mateixa facilitat que quan li dono els meus auriculars enredats, per a mi impossibles, perquè desfaci l’embolic.

Cauen les cordes al terra i de seguida em frego els canells, vermells i dolorits.

La Núria em fa una efusiva abraçada, rodejant-me el coll amb els seus braços i recolzant el cap al costat del meu, tota alegra i contenta com sempre.

-        Ai Will! No saps com t’he trobat a faltar!- m’estreny amb més força-
-        Jo també t’he trobat a faltar.-tiro el cap enrere per trobar-me amb la seva mirada desperta i captivadora.-
-        Et pots creure que estiguem units per un vincle estrany de secta?! És al·lucinant!- obra més els ulls i em sacseja-
-        Ja veus! És increïble! Hi ha molta gent rara pel món!
-        Sisi! I ara resulta que nosaltres formem part d’aquesta gent! Almenys no estem tant pirats com aquest parell de la secta!

La Núria sempre tant espontània i despreocupada... Si ha de criticar a algú, no té cap problema per fer-ho davant dels seus mismíssims nassos! I ja no parlem de com de malament dissimula... M’encanta. És única, la noia.

-        Ehem! Perdoneu nois, però estem aquí!- ens crida l’atenció en Taggart- I per cert... No som una fumuda secta! Quants cops us ho hem de dir!

La Núria i jo ens mirem amb cara de còmplices i, a la vegada, oferim el nostre millor i més radiant somriure al pesat d’en Taggart. Aquest no es riu, però a en George li fa gràcia i diu:

-        Ai aquesta joventut. – i ni s’immuta al dir-ho- Si vostès em disculpen, haig de continuar la feina d’oficina a baix.
-        D’acord, George. Ja ens veurem.- es gira cap a en George i assenteix.- I vosaltres dos, seguiu-me. Anirem a un lloc més còmode.
-        Si hi havia un lloc més còmode, es pot saber per què coi m’heu tingut tancat en aquest cau i a sobre lligat?!- agafo de la mà a la Núria i creuo el llindar de la porta darrere en Taggart.-
-        Perquè no hi havia cap altre lloc disponible en aquell moment i...-explica mentre camina davant nostre pel llarg passadís.- Perquè no sabíem com reaccionaries quan despertessis.- gira el cap per mirar-me de reüll.- Vist el mal caràcter que pots tenir, millor prevenir que curar.

Fill de sa mare... El mal caràcter m’ha sortit per com m’han tractat i per haver-nos segrestat! No, si encara els hi haurem de donar les gràcies!

La Núria veu com un altre cop la ràbia s’està acumulant en el meu interior i em prem amb força la mà a la vegada que em diu amb els ulls “Ja està, Will. Deixa-ho.” A vegades és ella la que està a punt d’explotar i sóc jo que li faig veure que no val la pena i a vegades és al revés.

La miro per fer-li entendre que em calmaré i assenteix lleugerament.

Arribats al final del passadís i haver passat per nombrosos finestrals en una paret i moltes portes en l’altre, en Taggart tomba cap a la dreta i ens trobem amb unes amples escales de pedra, il·luminades amb llum natural.

Baixem uns quants pisos, passant per replans amb gent que va i ve de tot arreu i de totes direccions, saludant-se entre sí o intercanviant paraules o documents.

Finalment, arribem a una planta sense gaires parets i les que hi ha són de vidre, que deixen veure clarament despatxos amb molt mobiliari de fusta i altes prestatgeries plenes de llibres. Dóna gust estar per aquí després d’haver passat tantes hores en una minúscula habitació amb una sola i escarransida finestra.

Creuem la planta i ens situem davant d’un mostrador, on treballa una noia jove, baixeta i amb ulleres.

-        Molly, la biblioteca petita està ocupada?- pregunta en Taggart.-
-        No, senyor Taggart. Ha estat reservada per vostè tot el dia, tal i com va demanar.- assenteix amb el cap i li dóna una clau.-
-        D’acord, moltes gràcies.

Ens encaminem cap al fons de la planta i tombem cap a l’esquerra, on hi ha una porta de fusta corredissa mig amagada per una prestatgeria baixa i un ficus.

-        Núria, Will. Us presento la biblioteca dels savis! Aquí només estan els llibres més importants per als nostres historiadors. Tota aquesta planta és seva i aquesta biblioteca és un recurs indispensable per a ells!- diu entusiasmat mentre entrem.-

Ens trobem amb una biblioteca rectangular, al centre de la qual hi ha una tauleta de cafè envoltada per dos butaques i dos sofàs. I al voltant d’aquest centre, posades en fila, quatre prestatgeries immenses plenes de llibres. Es veu que és l’estil de les prestatgeries d’aquí. Totes a petar. A més a més, les parets laterals de la biblioteca també són prestatgeries. Les altres dos, la de la porta i la del fons, estan lliures de llibres. Una té alguns quadres i l’altre són finestrals. Al sostre, una única làmpada d’aranya.

Definitivament, aquest edifici és del segle XVIII.

-        Seieu, parelleta!- ell pren seient en una de les butaques de la sala, de color verd, amb amplis posa braços i respatllers, potes de fusta i botons de coratius.-

La Núria i jo seiem en el sofà que s’encara a les dues butaques.

-        Per on comencem?

Ella i jo intercanviem una mirada fugaç i acaba parlant ella. Aixeca el cap, es posa recte i diu:

-        Per a què passarà ara, idi...- abans que pugui formular l’insult, m’escuro la gola molt sorollosament perquè no se senti.-

Es riu, em mira, torna a mirar a en Taggart i repeteix:

-        Comencem per a què passarà ara, estimat John Taggart.- decanta el cap i ofereix el seu somriure d’hostessa de vol.-

dimarts, 23 de desembre de 2014

Somni nº7 - Part 12

-Ell-

Truquen a la porta.

-        No necessito mainadera.- responc secament.-
-        Hi ha qui no opina el mateix, senyor.- un home vell, baix i calb, de cara i faccions poc imponents, amb els ulls encara més empetitits darrere unes ulleres de mitja lluna, apareix al llindar de la porta de l’habitació on em tenen retingut.-

Em sorprèn aquesta nova conducta gens ofensiva. Tots amb els qui he parlat des de que tinc consciència d’estar aquí em feien saltar i posar-me a la defensiva.

-        Vostè qui és?- pregunto encuriosit, relaxant-me en la cadira. Bé, tot el que se’m permet tenint les mans lligades, és clar.-
-        Sóc un simple administratiu. Em dic George, senyor.- tanca la porta darrere seu.-
-        Doncs suposo que no em deuen considerar tant una amenaça vist que l’envien a vostè.- ric intentant fer una gràcia.-
-        Ningú el considera una amenaça, senyor.- aclareix sense el més mínim incís de somriure-
-        D’acord, me n’alegro.- esborro el somriure.- D’això... George.
-        Sí, senyor?- creua les mans davant del cos-
-        T’importaria dir-me Will i no tractar-me de vostè?
-        Com vulgui, Will.- assenteix amb el cap-
-        Bé, és alguna cosa...

Ens quedem uns segons en silenci. Uns llargs i infinits segons. No em treu els ulls de sobre i ni tant sols canvia l’expressió. Ni pestanyeja. O potser pestanyeja a la vegada que jo i no veig quan pestanyeja... Això ha sonat molt a comentari típic de la Núria.

Somric pel meu interior i mitja rialla se m’escapa. La vista se m’ha anat en algun punt del sostre.

-        Què és tant graciós senyor?
-        Eh?
-        Que què és tant graciós, senyor.
-        Ah. Res. Pensava en la Núria.- dirigeixo la mirada als seus ulls i el cos cap a davant, impacient.- Tu saps on és George?
-        Sí, senyor.- assenteix de nou.-
-        On?- obro molt els ulls i aixeco les celles, com diu la Núria que faig sempre.-
-        És a baix, en el saló antic.
-        Què és el saló antic?- arrufo les celles-
-        És un saló que és antic, senyor.

Estic uns segons avaluant el seu últim comentari. Ho diu seriosament o em pren el pèl?

-        George, em quedo igual si em dius això.
-        Tenim diversos salons. Tots són antics, per si s’ha fixat tot l’edifici és força clàssic. Data del segle XVIII. Però el saló d’abaix és el que més. Està pràcticament en desús. La senyoreta Núria és allà.
-        D’acord...-responc pensatiu- Però George. On som?
-        S’arrefereix a la ciutat?
-        Sí!- aixeco més les celles, si és que és possible.-
-        Som a Londres, senyor.
-        A Londres? Un altre cop? Un dels primers viatges va ser aquí...
-        Sí, senyor. I no va ser casualitat.
-        Què vols dir? Controleu els llocs en els quals apareixem?
-        No estic autoritzat per aclarir aquesta qüestió.
-        No? Però sí per deixar anar el comentari de la casualitat, eh?- somric, però de nou, ni s’immuta- D’això... George. Quan veuré a la Núria?
-        Quan el senyor Taggart acabi de parlar amb ella.
-        I per què el senyor Taggart ha de parlar amb ella?- torno a la serietat.-
-        La senyoreta Núria té molt de potencial, al seu parer.
-        Què vols dir?- quantes més preguntes faig, més dubtes acudeixen a la meva ment.-
-        Al parer del senyor Taggart i els seus caps, la senyoreta Núria podria arribar a controlar el vincle, senyor.
-        No sé si això és bo o dolent...
-        Al nostre parer, ho és.
-        Precisament per això.- responc de mala gana.- Vull veure a la Núria ara mateix. I vull que ens deixeu en pau.
-        Em temo que no serà possible, senyor.
-        Pots deixar de dir-me senyor?!
-        Vostè perdoni, Will.
-        Déu meu, prefereixo mill vegades el paio amb fums d’abans...

 -Ella-

-        Hola Núria. Sento haver-te fet esperar tant, tot i que desitjo que hagis estat còmode i tranquil·la aquí. Em dic John Taggart, però pots dir-me John, és clar.

Me’l quedo mirant, bocabadada i en silenci, encara amb l’instint a flor de pell, per si pot ser algú perillós i s’ha de sortir cames ajudeu-me.

Després d’esperar uns segons a que reaccionés, l’home, jove, continua.

-        Sé que deus tenir moltes preguntes.- seu en la butaca de davant del sofà i es creua de cames, amb les mans entrellaçades sobre el ventre.-

Continuo sense obrir boca. No penso posar la situació fàcil. He passat per moltes fases des de que estic aquí: he tingut por, moltíssima, he perdut els estreps i trencat un finestral, m’he resignat i m’he perdut entre els meus propis records i, finalment, ara estic ressentida. I molt. Ja em poden donar un bon motiu per articular paraula.

Sembla ser que el tal John sap per on anar per tal que parli:

-        He intentat conversar amb el teu amic Will. És un noi... Difícil, de fer-s’hi amic.

M’ho penso durant uns instants però...

-        On és en Will?- parlo per primer cop en hores i baixo les cames, que fins ara abraçava, per creuar-les sota meu, amb les mans agafant els colzes.-
-        En Will és en una habitació d’adalt, acompanyat pel nostre estimat George.
-        Què li esteu fent?!- l’engoixa burxa en el meu interior.-
-        Res, dona! El mateix que amb tu, parlar.- inspiro pesadament per la boca- El cas és que m’han comentat que t’has aclaparat a la biblioteca i he preferit començar amb tu els aclariments. Primer de tot, deixa’m començar per a que nosaltres no us volem cap mal- gesticula amb les mans, remarcant aquestes últimes paraules.-

Ara sí que parlaré, i tant que parlaré!

-        Que no ens voleu cap mal?! Primer apareixeu com una espècie de força maligne a Central Park! Després ens deixeu inconscients vés a saber com i, per si no fos prou, ens separeu i ens reteniu durant hores i hores! Que no ens voleu cap mal?! És una maleïda broma no?!- perdo els estreps i m’aixeco del sofà, amb els punys tancats.-
-        Vaja, ara entenc perquè en Will i tu us aveniu tant bé!- somriu incòmode i intenta tranquil·litzar-me, relaxant la situació amb les mans.- Deixa que m’expliqui. Us devem una disculpa, ho sé...-

L’interrompo a crits, però aquest cop asseguda.

-        Només una?!
-        D’acord- torna a somriure d’aquella manera- més d’una! Però creu-me. Tot té una explicació. No ens podíem ni podem arriscar a fer les coses de manera... Suau.

Em creuo de braços i arrufo les celles. El senyor Taggart es riu i comenta:

-        La mateixa expressió de frustració que en Will.
-        Passem moltes hores junts, se’ns encomanen les coses.- baixo les cames al terra i les creuo. Començo a moure un peu, impacient.-
-        Entenc.- em mira de dalt a baix.- Bé. M’agradaria saber si has esbrinat alguna cosa durant la teva estada a la biblioteca.

Li explico tot el que he entès i deduït d’aquell vell i ronyós llibre. Mentre m’escolta llegeix alguna cosa en el mòbil. I, per la meva sorpresa, tot és... Correcte. Si és veritat, no ho sé. No em refiaré d’un home que m’ha segrestat, no?

-        D’acord, doncs. Deixa que t’expliqui quatre coses ràpides.- diu sense aixecar la mirada de la pantalla.- Em diuen que en Will està que treu foc pels queixals... Us explicarem el més rellevant junts.- em mira.- Déu ni do! És com intentar separar a dos potents imants de pols oposats.

Somric amb aires d’autosuficiència. Què es pensaven?

-        Som a Londres. En un edifici del segle XVIII però sense cap valor turístic o artístic. Passa força desapercebut. A ulls de tothom és només un edifici administratiu. Però en realitat és molt més. És la seu de la nostra organització.
-        Secta.- puntualitzo amb mala intenció.-
-        Quina mania amb això de secta!- en Taggart somriu i es distreu mirant els quadres que hi ha penjats a la paret del sofà, immers en els seus pensaments.-

Jo me’l quedo mirant. És un home jove. De cabells castanys i ulls de color avellana. Els pòmuls marcats i l’expressió astuta i severa. Llàstima de la vestimenta negra! No es pot dir pas que és lleig.

-        Som una organització... Formada per gent amb els mateixos interessos. No ens subdividim ni distingim per nacionalitats ni procedències. Simplement tenim els mateixos anhels.- ajunta les mans i decanta el cap, lentament.-
-        I aquests anhels, són els mateixos que...- decanto també el cap, a mode d’interrogant.-
-        Sí. Són els mateixos que els d’aquells primers científics.- em mira de nou als ulls- Els mateixos que els dels Fundadors. Viatjar a través de l’espai i el temps. Però, de moment... La part de viatjar en el temps encara no està desenvolupada. Només controlem, i d’aquella manera, el viatge a través de l’espai.
-        Vosaltres podeu controlar els desplaçaments?- inclino el cos cap a davant, recolzant-me en els genolls.-
-        Nosaltres en si com a organització no. Però hi ha vinculats de certes parelles que ho aconsegueixen. Jo mateix, per exemple.
-        Tu també ets un vinculat?
-        Sí.
-        I l’organització coneix absolutament tots els vinculats perquè sap com calcular-remarco entre cometes amb els dits aquesta última paraula- qui rebrà aquest do, no?
-        Exacte.
-        I no sabeu on anirem a parar quan viatgem? Sabeu quan viatjarem?
-        Sí que sabem on anireu. Hem observat al llarg del temps que les destinacions sempre són les mateixes en el mateix ordre. En canvi, quan... No tenim manera de saber-ho. De moment.
-        Doncs perdona que t’ho digui però... Heu avançat poquíssim en aquests més de set-cents anys que heu existit.- em creo de braços i aixeco una cella-
-        Sí, ho sabem...- assenteix divertit- Durant molt de temps ens hem dedicat més a documentar i a predir que a una altra cosa.
-        Set-cents anys!- somric de lo absurda que em sembla l’excusa- No teniu justificació.- adopto aire d’autosuficiència.-
-        Núria, hem fet molts avenços científics, encara que no t’ho sembli. Et sorprendries de la quantitat de coses que han estat gràcies a nosaltres... També hem passat èpoques de persecucions i censura. D’altres en les quals ho vàrem perdre tot en incendis i sabotatges. I d’altres en les quals vàrem estar a punt de desaparèixer per culpa d’epidèmies o assassinats que acabaven amb gairebé la totalitat dels nostres membres i no ens donaven oportunitat de deixar deixebles. Hem hagut de perdre molt de temps en subsistir. I encara així i tot hem fet avenços en tots els camps de la ciència i vàrem...- desvia la mirada i calla-
-        Què?- torno a moure el peu, impacient.-
-        Un cop, vàrem aconseguir enviar al passat... Una noia i...

Deixa de parlar de nou i, de cop, sembla que es trobi malament. Marejat o una cosa així. La seva mirada es perd i l’espurna vital dels seus ulls es dissipa. Sigui el que sigui el que estigui recordant, no sembla que li estigui asseguent bé.

-        John?- pregunto, dubtosa.-

Però no respon. Segueix ensimismat.

-        John, et trobes bé?

Aquest cop reacciona i sacseja el cap amb brusquedat, movent així els seus ja de per si despentinats cabells castanys.

Esbossa un somriure perfecte i deixa anar com si res...

-        Sí Núria! Perdona! Són moltes experiències que m’agradaria explicar-te però...
-        Explica-me-les.- aixeco les mans i el convido a parlar.-
-        No.- mira al terra.- Ja va sent hora de que en Will i tu us veieu i us expliquem què passarà a partir d’ara. No et preocupis, poca cosa. No notareu diferència entre abans i després de passar per les nostres mans. L’únic que sabreu més coses...-fa una llarga pausa i em quedo expectant.- Va. No ens entretinguem més. Som-hi.- s’aixeca, es dirigeix fins la porta i l’obra, esperant a que jo passi primer.-


M’aixeco i, mentre creuo el llindar insegura, me’l miro de dalt a baix, molt encuriosida. Ell, al veure els dubtes reflectits en els meus ulls, torna a esbossar el perfecte somriure. Segur que aquest l’haurà fet guanyar-se més d’una noia. És encantador. Però alguna cosa em diu que amaga molt més del que qualsevol es podria imaginar. Per exemple, dolor.



dilluns, 22 de desembre de 2014

ENQUESTA: La nova destinació

Hola gent! Donat que fa moltíssim temps que porto escrivint únicament sobre el noi estufa i la Núria i el seu viatge està arribant al seu final (porto cinc capítols escrits d'avantatge amb els que publico XD) he pensat que a la majoria li sabria greu dir adéu a uns personatges tant interioritzats. Així que us proposo continuar amb ells!

I això significa que tard o d'hora... Facin un altre viatge!

Però aquest cop, ja que evidentment la part somniada es va quedar enrere fa molt de temps, us proposo escollir la seva nova destinació d'entre les que se m'han acudit i em faria gràcia escriure.

Òbviament també estaré encantada de rebre les vostres suggerències personals si no estan a la llista de les que proposo! Podeu deixar un comentari, enviar-me un correu (nuriablocs@gmail.com), dir-ho pel twitter de la biblioteca (@promocionarbloc)... El que vulgueu!

I bé! Aquí venen les meves propostes:

- Nord de Canadà, a la zona on es poden veure Aurores Boreals 

- El Carib

- L'Antàrtida

- Venècia

Opineu!

divendres, 19 de desembre de 2014

Somni nº7 - Part 11

-Ella-

Quan portes hores i hores asseguda en un sofà d’un saló en el qual t’hi ha portat un complet desconegut amb males puces, al final, de tants dubtes i preguntes que t’has plantejat... Acabes en un estat de completa calma de tant farta que estàs de sentir-te impotent i amb por. Ja és igual el que pugui passar. I et poses a pensar... En com va començar tot.

Mai he considerat que sigui una persona amb una vida interessant, tret d’aquest vincle estrany que fa relativament poc que es va manifestar. Estudio com qualsevol que vulgui tenir un bon futur, i surto els caps de setmana a voltar pel poble amb la meva colla d’amigues, o amb el noi estufa. Una vida d’allò més normal, tranquil·la i corrent (tret de les sobtades aparicions en l’altra punta del món quan feia uns segons estàvem per casa o pel carrer).

Una vida d’allò més normal, tranquil·la i corrent, només interrompuda i alterada per les estranyes coincidències i casualitats en les que a vegades em veig implicada. I aquestes casualitats i coincidències poden tenir lloc en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La que més em va marcar i encara ho fa... Com vaig conèixer en Will.

Fa cosa d’uns mesos, cap allà el febrer, a l’escola vam tenir jornada de portes obertes. A uns quants de la classe ens varen demanar ajuda per guiar als futurs companys per l’escola o preparar les aules o el material perquè estiguessin a punt per quan la visita guiada passés per allà. A mi em va tocar l’última d’aquestes dues tasques i per tant, m’havien demanat que arribés mitja hora abans de l’entrada habitual per tenir temps per preparar-ho tot.

El cas és que se’m va oblidar de canviar l’hora del despertador. Vaig despertar-me sobresaltada i al veure l’hora vaig esmorzar, dutxar-me i vestir-me a corre cuita. Vaig arribar a l’escola el més ràpid que vaig poder, carregant en braços de manera desorganitzada tot el material que m’havien demanat i sense veure molt bé per on anava. Suposo que això va ser el desencadenant de tot... Anava pujant les escales de dins l’edifici sense mirar i molt de pressa, perquè ja passaven quaranta minuts de l’hora. Arribava tardíssim! I, quan menys m’ho esperava, vaig xocar contra algú tant alt com una torre i tant despistat com jo, perquè bé que se’m deuria veure... Una muntanya de papers, llibretes, fulls i caixes amb cames pel mig de l’escala central deserta del centre. O molt despistat i no em va veure, o prou passota com per pensar “ja s’apartarà” tot i que segur que sabia que no el podia veure.

Totes les coses que portava es van caure, desordenar més del que ja estaven i escampar per mitja escala. Algunes fins i tot continuaven caient escalons avall.

-        Perdó! No veia bé per on anava! I arribo tard... Quin desastre! Em sap molt de greu! La-la gent de l’escola no és així eh, sóc jo que no controlo i... – deia jo mentre recollia totes les coses sense saber ben bé amb qui parlava perquè encara no li havia vist la cara.
-        Eh eh tranquil·la no passa res! – deia una veu masculina vora de morir-se del riure -.
Vaig aixecar la vista per veure a qui pertanyia aquella veu i les paraules no em sortien:
-        És-és que no veia bé i...- per què coi estava tartamudejant?! Jo no tartamudejo!-
-        De debò no passa res. – deia somrient- Au va que t’ajudo.

Va baixar uns esglaons i va recollir tots els fulls que s’havien quedat a peu d’escala mentre jo recollia els d’adalt de tot. I aprofitava per escrutar-lo amb la mirada de dalt a baix. Era un noi alt i prim, però ferm. Amb els cabells castanys i pentinats de qualsevol manera. Els ulls, dues maragdes incisives, de mirada inquietantment espavilada. I el seu somriure... Simplement perfecte. Marcat en totes i cada unes de les faccions de la seva cara, sobretot en els ulls.

Els ulls també li riuen! Sempre. Em frustra molt. Vol dir això que tots els seus somriures són sincers o que fins i tot els somriures que fingeix semblen vertaders? Si em vol ocultar alguna cosa, no té arma millor que un bon somriure dels seus.

Al acabar de recollir les coses de la meva zona també havia acabat de mirar-me’l. Just a temps, perquè en aquell moment va alçar la vista cap a mi i, mentre pujava les escales, no em va deixar de somriure ni un instant.

-        Aquí tens, eh...
-        Núria! Em dic Núria. Moltíssimes gràcies! – vaig dir mentre amb una mà aguantava les coses i allargava l’altre per fer una encaixada-.
-        Un plaer Núria! Tens pinta de ser simpàtica. Jo em dic Will– va deixar anar mentre m’encaixava la mà-.
-        Un plaer igualment Will. Gràcies de nou per ajudar-me. – li deia mentre li agafava les meves últimes pertenences-.
-        No dona! No és res!
-        D’acord. D’això... T’agrada l’escola? Vindràs a fer aquí el batxillerat? Sí, sí. M’està agradant, l’ambient sembla bo. I si tots els companys i companyes que tindré són com tu més raons per venir.- va dir amb un somriure trapella i uns ulls encisadors. M’estava tirant la canya...?-
-        Eh...- em vaig incomodar, però vaig aguantar el componiment amb un somriure tant ampli i radiant com el seu - I quin batxillerat faràs?
-        Científic. I tu?
-        Jo... Jo també faré científic.
-        Oh, doncs suposo que estarem a la mateixa classe!
-        Sí, això sembla.

Al veure que la conversa havia arribat al seu final vaig començar a acomiadar-me. Ja havia perdut prou temps i seguia arribant molt tard!

-        Doncs fins aviat Will! Jo vaig tirant cap a classe que m’esperen per fer una benvinguda a altres visitants de l’escola que encara no han vist les classes.
-        Ostres, no et vull entretenir més. Ja ens veurem!

I pensar que em creia que aquell “Ja ens veurem!” significaria “Ja ens veurem el setembre!”... Com d’equivocada estava!

Vaig seguir pujant les escales i fent passadissos amunt i passadissos avall perquè el cas és que no sabia del cert a quina classe em necessitaven. Vaig passar “dissimuladament” per davant de totes fins que algú de l’interior de l’aula a la que havia d’anar em va veure i, mentre passava a poc a poc per davant, va obrir la porta i em va dir:

-        Núria, què fas? Fa mitja hora que t’esperem i tu aquí passant-ho pipa jugant a fet i amagar. Espavila dona!
-        Eh...Eh... Jo, és que, no estava segura d’on havia d’anar i volia passar desapercebuda a mirar però sense molestar i...
-        Que sí, que sí, però entra ja d’una vegada! A més, què vols passar desapercebuda si se’t veu d’una hora lluny amb tantes coses que portes.

Professors de física. Per què sempre tenen tantes presses?

-        A veure, col·loca els pamflets i els tríptics a la taula més propera a la porta. I aquesta caixa, deixa-me-la al damunt de la taula que crec que són piruletes per repartir al final.
-        Piruletes? No venen a la fira, venen a mirar si aquest centre pot ser en el que faran el Batxillerat! – vaig burlar-me-.
-        Alguna cosa més a qüestionar, Núria?- va contestar-me amb la cara més seriosa que li havia vist mai. “No em fa gens de gràcia”, em deia el seu llenguatge corporal-.
-        No, no senyor.
-        Millor, perquè tots dos sabem que posats a qüestionar, jo podria dir moltes coses més de tu que tu de mi...
-        Suposo que sí – vaig dir amb indiferència mentre assentia amb el cap -.
-        Bé, vés preparant el projector, que els hi ensenyarem el muntatge que va fer la professora de castellà.
-        Oh, aquell que té una foto meva de portada?- vaig dir mentre somreia triomfalment-
-        És que la professora de castellà ha fet més d’un muntatge i has de preguntar?

No, no té més d’un muntatge, però el cas és que aquell vídeo va estar penjat a la pàgina web de l’escola com dos mesos. I durant dos mesos mares, pares, alumnes i professors de l’escola entraven a la web i el primer que veien abans de fer els deures era la meva cara somrient. Els professors fins i tot perquè no veiéssim el seu nom d’usuari i altres coses, congelaven la pantalla del projector i allà es quedava la meva cara durant cinc, deu, quinze minuts... Apa que no era divertit!

-        No, no en té cap altre que jo sàpiga.
-        Doncs aleshores estalvia’t les preguntes de les que ja en saps la resposta.

Això em va sonar a indirecta molt directa referint-se a les classes de física, en les que perquè no em quedi cap dubte ho pregunto tot.

Sé que sembla que aquest professor de física és molt fill de sa mare. Però en el fons... Molt, molt, molt i dic molt, en el fons... Suposo que és bona persona... No n’estic gaire segura. Prefereix fer les bones accions des de l’ombra, que diuen. I a la que li vaig a donar les gràcies molt emocionada perquè veig que en realitat m’aprecia, em surt amb algun dels seus comentaris despectius que em descol·loquen. Però és divertit! Un dels meus reptes cada any és sentir de la seva boca “Molt bé Núria!”. Bé, de moment encara està la cosa en procés...

-        Alguna cosa més?
-        Home i tant! Arramba totes les taules a les parets i deixa només les cadires perquè puguin seure més còmodament.
-        Buf... D’acord.

Després de moure trenta taules cap a les parets, deixant les seves cadires en la mateixa posició perquè els senyorets i senyoretes poguessin seure, van començar a arribar.

-        Dimonis! No tenim més temps! Fes-los passar Núria! I no ens deixis en ridícul!
-        I per què ens hauria de deixar en... És igual, no vull sentir la resposta...- vaig dir mentre obria la porta i canviava la meva expressió cansada per un generós somriure d’hostessa de vol.- Endavant passeu! Aquesta podria ser la vostra futura aula pel curs vinent!

La gent va anar passant i prenent seient... Però no en les cadires que m’havia passat un quart d’hora alineant perquè estigués tot en ordre, no. Es van asseure un al costat de l’altre, ben arrambats, a sobre de les taules que s’havien quedat en el fons de la classe. La cara de pòquer que se’m deuria de quedar de ben segur que va ser digne de veure. Vaig girar-me per mirar el professor amb cara d’indignació, però l’únic que en vaig treure va ser una mirada fulminant que em deia “Deixa de ser infantil i posa el vídeo!”
Doncs som-hi! A posar el vídeo!

-        Molt bé! Futurs companys i companyes. Em dic Núria i l’any que ve faré aquí el batxillerat científic. No només he triat continuar estudiant aquí perquè sóc d’aquesta escola des de fa anys sinó perquè, per exemple els professors són...- vaig dir fent una pausa molt marcada perquè es notés que anava a fer una broma- em... Del que no hi ha – vaig deixar anar amb un ampli i exagerat somriure dirigit al professor. Tothom va deixar anar una rialla mentre es girava a mirar-se’l.- No, va, de debò. No us trobareu en cap altre lloc tant a gust com aquí. L’ambient és molt familiar perquè els professors ens coneixen des de fa temps i a vosaltres, tot i no conèixer-vos molt bé, de seguida us agafaran efecte, us ho ben juro. També altres avantatges com...

Bé, vaig deixar anar un discurs ben llarg. Però em va semblar que els havia convençut a tots així que va valdre la pena.

-        I ara us passaré un vídeo de presentació de l’escola.

Vaig entrar a la pàgina web i, al encendre el projector, la meva cara un cop més estava projectada a l’enorme pissarra blanca. La gent dubtava al principi de si era jo o no, perquè en aquella foto sortia amb el cabell curt, era de l’estiu passat, però me’l vaig tornar a deixar créixer i ja el tenia força llarg.
Van veure el vídeo que durava més o menys deu minuts i vaig deixar anar la típica pregunta del final d’una exposició oral...

-        Bé, alguna pregunta de tot això que us he explicat?

Una noia morena amb les faccions de la cara molt fines va aixecar la mà.

-        Digues!
-        Eh, si. A veure. Per què et vas tallar el cabell? Si llarguet et queda molt bé!
-        Bé, em... Això no és una pregunta referent al Batxillerat o al funcionament de l’escola.- vaig remarcar tímidament amb una rialla-.

Una altra noia amb cara de ser més trapella va aixecar el braç.

-        Endavant!
-        Però per què? Ets lesbiana o alguna cosa així?
-        Ei! No! Em... No, no sóc lesbiana per començar i per continuar això no són preguntes referents al Batxillerat o al funcionament de l’escola!- deia mentre aixecava la veu per ressaltar aquella injustícia! Però, veient que només estava animant a que s’aixequessin més braços per fer-me preguntes similars vaig haver de fer una cosa de la que no em sento gens orgullosa. Vaig haver de mirar el professor de física mentre els meus ulls suplicaven auxili. I ell, com a bon professor toca nassos de física em va mirar amb expressió triomfal dient-me “Ara te les arregles tu, per espavilada!”. Vist això, la meva cara va canviar a “La mare que et va!”, tirant per terra totes les possibilitats que podria haver tingut de que m’ajudés. Només podia fer una última cosa...- Qui vol una piruleta? – vaig dir cridant per sobre de totes aquelles veus assetjadores.-

Per uns instants, tothom es va quedar callat, intentant entendre la situació. Però les masses van respondre com a bons nens petits que encara són en el seu interior. Nens que no tenen gens de ganes de fer batxillerat l’any que ve i que prefereixen una piruleta, sí senyor!

Em vaig posar a la porta de la classe i els vaig dir que els hi en donaria una conforme anessin sortint un per un. Què bé em vaig sentir en aquell moment! Mentre anava repartint, vaig desviar un moment la vista per veure la cara d’empipament que deuria estar posant el Sr. Física però no va ser això el que vaig veure. S’estava divertint. Em mirava amb un mig somriure sense ensenyar les dents i em va assentir amb el cap. “Molt bé Núria!” potser?

Després de tot això, el Sr. Física em va donar el dia lliure. Tampoc em vaig lliurar de moltes classes... Només l’hora de lectura en que tothom mira les musaranyes. Amb aquella visita i tota la seva preparació ja havien passat tres hores de les que tenia aquell dia!

Vaig tornar a casa pensant en el que havia pogut veure del que serien els meus propers companys de classe durant dos anys. Sobretot en en Will.

Quan vaig arribar al carrer de casa em vaig fixar en que en el pis dels veïns del costat havien tret el cartell de “Es ven” que portava allà una bona temporada. Per fi havien aconseguit vendre’l? “Noo! No vull que se’n vagin! Són extremadament silenciosos i mai es queixen de soroll que puguem fer nosaltres... Espero que els pròxims tampoc molestin gaire.”, recordo que pensava...

-        Hola mama ja sóc aquí!
-        Hola Núria, com ha anat avui? Arribes d’hora!
-        Sí és que en Toni m’ha deixat sortir abans perquè l’he ajudat amb les visites guiades dels que venen a veure l’escola. Ha anat bé.

La meva mare i el meu professor de física són amics de tota la vida i davant seu sempre em demana que el digui pel nom de pila. Quan ho faig em sento rara.

-        D’això... Mama. Que ja han venut el pis els veïns?
-        Sí, això m’han dit!
-        Vaja... I qui vindrà?
-        Doncs no estic molt segura però m’han dit que estaran instal·lats cap a principis de juliol.
-        Bé, almenys encara falta molt.

Somric amb el record d’aquella Núria que no volia que els seus veïns marxessin ni que arribés mai el dia de començar el Batxillerat. Una Núria diferent. Més innocent i ingènua. Què hagués pensat aquesta Núria si li haguessin dit que uns mesos més tard...

La dringadissa d’unes claus a l’altre costat de la porta del saló em treu del meu ensimismament. El cor se m’accelera i m’encongeixo en el vell sofà, rodejant-me les cames amb els braços. I ara què toca?


dijous, 11 de desembre de 2014

Somni nº7 - Part 10

-Ella-

Així com les innumerables sensacions que em provoca la presència del meu etern company són inoblidables, l’estrany formigueig que se sent al desaparèixer i aparèixer en una altra banda, també ho és.

De manera que quan vaig sentir aquell formigueig, ja un vell conegut, el vaig reconèixer a l’instant. Pensava que per fi (per fi!) havia arribat el moment. Tornàvem a casa. Deixaríem les figures negres enrere, les oblidaríem i faríem com si no hagués passat res. En pocs segons estaríem en les mateixes escales en les que va començar tot, sent la mateixa hora, com si el temps no hagués transcorregut, i aniríem a buscar el meu regal. El que el noi estufa em volia avançar. Per fi deixaria de patir i de plantejar-me milers de preguntes. Per fi deixaria de tenir el cor a la gola, em deixarien de suar les mans i podria respirar tranquil·la.

Llàstima que en realitat no ens vàrem moure del lloc on érem: les pertorbadores ombres se’ns van acostar. No les vèiem apropar-se, però quan més distància retallaven, pitjor em sentia: una gelor sobtada es va començar a estendre pel meu cos, arribant-me fins al moll de l’os i alentint el meu interior. Els meus sentits van quedar embriagats i difuminats, fent-me dubtar del que tenia just davant. I, quan menys m’ho esperava, la foscor es va fer absoluta.

Què va passar? La veritat és, que no ho sé. Ara mateix estic intentant recordar-ho. Però és molt dolorós. Imatges d’una de les persones que més estimo en aquest món, amb la por reflectida a la cara, acudeixen a la meva ment. Em sento impotent per no saber què li va causar tant de temor. Potser el que li va causar terror era jo? El meu aspecte? No em sentia gaire bé i l’últim que em preocupava era la cara que feia en aquell moment.

Ni tant sols ara, després d’un temps (indefinit, això sí), em sento del tot recuperada. Noto un cansament extrem, que em pesa en tots i cada un dels músculs.

No sé on sóc. A primera vista, sí. Per la meva sorpresa, estic en una biblioteca. Els passadissos són llargs i delimitats per enormes prestatgeries de fusta farcides de llibres desclassificats, vells i antiquats. M’he despertat estirada al terra, amb un llibre sota el clatell a mode de coixí. Era un volum estrany d’una enciclopèdia que no conec, d’enquadernació de pell i en anglès. “Eternal union”.

Dec portar ja una bona estona recolzada en una d’aquestes altíssimes prestatgeries, fullejant el llibre. Està clar que, sigui qui sigui qui me l’hagi deixat, no l’ha escollit a l’atzar. Per una banda, m’esgarrifa el fet de no saber on sóc, on és ell, si estarà bé o si m’hauria de moure del lloc. Però per una altra, ha d’haver-hi algun motiu pel qual estic aquí, amb aquest llibre. No entenc molt el que diu, és com una història començada per la meitat.

Em dedico a observar les il·lustracions: dibuixos molt acurats d’un sol color. Negre.

La precisió dels traços fins i tot em sembla excessiva per figures tant senzilles i bidimensionals. Representen a homes i dones, o nois i noies, units per una espècie de vincle. Aquest vincle, entre d’altres coses, provocava que els vinculats és transportessin a través de l’espai.

És a dir... Ell i jo... Estem vinculats?

Segons el que puc entendre pels dibuixos i les explicacions, de les quals haig de deduir moltes coses, els vincles són limitats en el món, i van ser predits per una organització de “científics” de l’edat Mitjana. Pels volts d’aquella època, la ciència encara es confonia amb la màgia i la religió. Era com una espècie d’aglutinament de totes aquestes disciplines, sumant-li d’altres com l’astronomia i l’astrologia.

Els components d’aquesta secta (amb perdó, però éreu una secta), que anaven tots encaputxats amb túniques negres i fosques que els tapaven de cap a peus, tenien l’afany de trobar una manera de viatjar a través de l’espai-temps, fent una investigació simultània i acurada de tots els camps mencionats.

Es creu que l’origen d’aquests vincles és “diví”, és a dir, que ells no hi tenen res a veure. L’únic que va fer aquesta secta va ser determinar quins serien els individus enllaçats a partir de càlculs estrafolaris i mesures dels astres i les seves òrbites, indicant-ho amb el dia, hora, minut i segon exactes dels seus futurs naixements. Però per què es van esforçar tant en fer càlculs tant minuciosos?

Passo un parell de pàgines, de dates precises del segle XIV, i crec trobar una resposta. Ells creien que amb aquest “poder” dels vinculats, que consistia en viatjar a través de l’espai, combinat amb el que descobrien en els seus estudis, aconseguirien transportar-se a través de l’espai i el temps. Per què ho volien? Per aconseguir el domini absolut del món.

Això no ho diu explícitament, però per a què sinó tant d’esforç, temps i dedicació?

Continuo passant pàgines, però no trobo resposta a la pregunta que ha anat aflorant inconscientment en els meus pensaments i que cada cop em preocupa més. Què els hi feien als vinculats per intentar aconseguir el que volien? O dit d’una altra manera...En el cas que aquesta secta encara... Existís... Què ens farien a nosaltres?

El cap m’explotarà. La respiració se m’ha accelerat i noto com el cor se’m vol sortir del seu lloc. La por m’ha despertat i alterat de cop i volta. Centenars de preguntes i imatges acudeixen a la meva ment. Cada una d’elles més esgarrifant que l’anterior. Necessito aire.

M’aixeco instintivament d’un bot, agafo el llibre i el pressiono contra el pit amb els dos braços. Necessito aire ja.

Em moc únicament per instint. Em dirigeixo corrents cap a la direcció d’on prové la llum natural que abasta la biblioteca. I, provocant-me un alleujament immens, em trobo amb finestrals enormes. Deixo el llibre sobre un escriptori que hi ha en un lateral d’una prestatgeria per poder agafar una cadira robusta de fusta i, tot seguit, la llenço amb totes les meves forces contra la finestra. Aquesta es trenca en centenars de milers de cristalls centellants, alguns fins i tot em fan mal a la vista per culpa de la llum del sol que passa a través seu. Però no m’ho penso més d’un segon. Agafo el llibre i m’apropo a la finestra, amb l’esperança que l’alçada que la separa del terra no sigui molt gran i pugui saltar.

Però per desgràcia, una caiguda des d’aquella alçada...Seria una mort assegurada.

- Merda.- em recolzo a la paret del finestral i m’enfonso fins tornar a estar seguda al terra.


-Ell-

-        No t’escarrassis, no et deslligaràs pas.-riu la figura negra-
-        On és?! Què li heu fet?!- lluito amb totes les meves forces per alliberar-me, tot i que inútilment-
-        Està en un lloc segur, ben tranquil·la.-s’aixeca de la cadira recolzant-se en la taula que ens separa i se’n va a mirar per l’única finestra de la petita habitació en la que estem.-
-        No m’ho crec! La cara d’horror que feia al parc era espantosa!- forcejo amb més brusquedat, però les cordes que em lliguen les mans darrere del respatller de la cadira no cedeixen absolutament res.-
-        De debò, no t’esforcis. Portem segles amb això. Et penses que ets el primer que intenta desfer-se de les cordes? Tenim uns mètodes més que perfeccionats. No ho aconseguiràs pas.- observa indiferent l’home, vestit de negre de dalt a baix.-

Al final, em rendeixo. Frustrat, amb el cap baix, fixo la mirada al terra, tot pensant en ella. Núria... Estàs bé siguis on siguis? No podria suportar que et passés alguna cosa.

-        Has entès ja per què estàs aquí?- pregunta impacient. M’ho ha explicat ja diverses vegades, però la meva poca predisposició a escoltar-me’l ha fet que no servís gairebé per res.-
-        Sou una secta que va néixer durant l’edat mitjana que vol aconseguir viatjar a través de l’espai i el temps aprofitant-se d’uns pobres desgraciats que han tingut la mala sort de néixer amb un vincle estrany que els fa viatjar a través de l’espai. Aprofitant-vos d’aquest do i investigant amb altres tipus de coneixements, teniu l’esperança, l’estúpida i absurda esperança, d’aconseguir viatjar no només a través de l’espai, sinó que també del temps.
-        Ho veeeus com aprens ràpid?- se m’apropa i m’esvalota el cabell, provocant el meu immediat rebuig-
-        No em toquis!
-        Que poc amigable que ets...
-        Li esteu fent el mateix a ella? La teniu en una sala amb un pirat fent-li preguntes?
-        Ignoraré aquest últim comentari.
-        Què coi li esteu fotent?!
-        Traaanquiiil home, així no arribaràs a vell.
-        Com no em responguis, et juro que et mataré a la mínima que tingui oportunitat.
-        Uiuiui! No em vinguis amb amenaces eh! La teva amigueta està a la biblioteca de llibres rars, en la mateixa planta que nosaltres.
-        I nosaltres som a...?
-        No estem a Nova York, això ja t’ho dic jo.
-        Digue’m on som.
-        I de què et servirà ara mateix?- deixa de mirar-me per xafardejar el mòbil.-
-        Que m’ho diguis!
-        T’haurien de preocupar altres coses i no on som.- llegeix amb atenció sigui el que sigui el que veu en la pantalla.-
-        Quines?
-        Unes que la teva estimada ja s’ha preguntat. M’acaben de comunicar que...-aixeca el cap per mirar-me- Mare meva! Quina noia! Ha trencat un finestral de la biblioteca!
-        I no m’estranya! Deu estar terroritzada!
-        Doncs mira, ara mateix aviso a algú perquè se l’emporti i li expliquin quatre coses.
-        No! Deixa-la tranquil·la! Sola estarà millor.
-        No es quedarà sola. Ha trencat una finestra d’un quart pis.-marca un número i es posa el telèfon a l’orella-
-        Deixa-la en pau.-suplico desesperat.-
Es posa una mà a la butxaca, em mira uns segons i em diu:
-        Ho tens mal entès tot això, Will. Nosaltres no us farem cap mal. A l’edat mitjana sí que se’ns podia qualificar de secta amb mètodes poc... Correctes. Però avui en dia formem part de...-es calla i comença a parlar amb la persona que està a l’altra banda.- Si! Sóc jo. Porteu-me-la al saló d’abaix. I que vingui algú a vigilar aquest element. No s’està quiet i dubto que se’l pugui deixar sol.- escolta el que li diuen i s’acomiada.- D’acord. Fins ara.- penja el telèfon i se’l guarda.- Que vagi bé Will, ja ens veurem.
-        Què vols d’ella que no et pugui donar jo?!
-        Els dos per separat no ens serviu absolutament per res noi. Ara toca anar-li a explicar el conte a la teva amigueta.
-        Quan la veuré.
-        Quan estigui tot a punt.- obra la porta de la petita habitació i se’n va.-