-Ella-
Quan portes hores i hores asseguda en un sofà d’un saló en
el qual t’hi ha portat un complet desconegut amb males puces, al final, de
tants dubtes i preguntes que t’has plantejat... Acabes en un estat de completa
calma de tant farta que estàs de sentir-te impotent i amb por. Ja és igual el
que pugui passar. I et poses a pensar... En com va començar tot.
Mai he considerat que sigui una persona amb una vida
interessant, tret d’aquest vincle estrany que fa relativament poc que es va
manifestar. Estudio com qualsevol que vulgui tenir un bon futur, i surto els
caps de setmana a voltar pel poble amb la meva colla d’amigues, o amb el noi
estufa. Una vida d’allò més normal, tranquil·la i corrent (tret de les sobtades
aparicions en l’altra punta del món quan feia uns segons estàvem per casa o pel
carrer).
Una vida d’allò més normal, tranquil·la i corrent, només
interrompuda i alterada per les estranyes coincidències i casualitats en les
que a vegades em veig implicada. I aquestes casualitats i coincidències poden
tenir lloc en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La que més em va marcar i
encara ho fa... Com vaig conèixer en Will.
Fa cosa d’uns mesos, cap allà el febrer, a l’escola vam
tenir jornada de portes obertes. A uns quants de la classe ens varen demanar
ajuda per guiar als futurs companys per l’escola o preparar les aules o el
material perquè estiguessin a punt per quan la visita guiada passés per allà. A
mi em va tocar l’última d’aquestes dues tasques i per tant, m’havien demanat
que arribés mitja hora abans de l’entrada habitual per tenir temps per
preparar-ho tot.
El cas és que se’m va oblidar de canviar l’hora del
despertador. Vaig despertar-me sobresaltada i al veure l’hora vaig esmorzar,
dutxar-me i vestir-me a corre cuita. Vaig arribar a l’escola el més ràpid que
vaig poder, carregant en braços de manera desorganitzada tot el material que
m’havien demanat i sense veure molt bé per on anava. Suposo que això va ser el
desencadenant de tot... Anava pujant les escales de dins l’edifici sense mirar
i molt de pressa, perquè ja passaven quaranta minuts de l’hora. Arribava
tardíssim! I, quan menys m’ho esperava, vaig xocar contra algú tant alt com una
torre i tant despistat com jo, perquè bé que se’m deuria veure... Una muntanya
de papers, llibretes, fulls i caixes amb cames pel mig de l’escala central
deserta del centre. O molt despistat i no em va veure, o prou passota com per
pensar “ja s’apartarà” tot i que segur que sabia que no el podia veure.
Totes les coses que portava es van caure, desordenar més del
que ja estaven i escampar per mitja escala. Algunes fins i tot continuaven
caient escalons avall.
-
Perdó! No veia bé per on anava! I arribo tard... Quin
desastre! Em sap molt de greu! La-la gent de l’escola no és així eh, sóc jo que
no controlo i... – deia jo mentre recollia totes les coses sense saber ben bé
amb qui parlava perquè encara no li havia vist la cara.
-
Eh eh tranquil·la no passa res! – deia una veu
masculina vora de morir-se del riure -.
Vaig aixecar la vista per veure a
qui pertanyia aquella veu i les paraules no em sortien:
-
És-és que no veia bé i...- per què coi estava
tartamudejant?! Jo no tartamudejo!-
-
De debò no passa res. – deia somrient- Au va que
t’ajudo.
Va baixar uns esglaons i va recollir tots els fulls que
s’havien quedat a peu d’escala mentre jo recollia els d’adalt de tot. I
aprofitava per escrutar-lo amb la mirada de dalt a baix. Era un noi alt i prim,
però ferm. Amb els cabells castanys i pentinats de qualsevol manera. Els ulls,
dues maragdes incisives, de mirada inquietantment espavilada. I el seu somriure...
Simplement perfecte. Marcat en totes i cada unes de les faccions de la seva
cara, sobretot en els ulls.
Els ulls també li riuen! Sempre. Em frustra molt. Vol dir
això que tots els seus somriures són sincers o que fins i tot els somriures que
fingeix semblen vertaders? Si em vol ocultar alguna cosa, no té arma millor que
un bon somriure dels seus.
Al acabar de recollir les coses de la meva zona també havia
acabat de mirar-me’l. Just a temps, perquè en aquell moment va alçar la vista
cap a mi i, mentre pujava les escales, no em va deixar de somriure ni un
instant.
-
Aquí tens, eh...
-
Núria! Em dic Núria. Moltíssimes gràcies! – vaig dir
mentre amb una mà aguantava les coses i allargava l’altre per fer una
encaixada-.
-
Un plaer Núria! Tens pinta de ser simpàtica. Jo em dic
Will– va deixar anar mentre m’encaixava la mà-.
-
Un plaer igualment Will. Gràcies de nou per ajudar-me.
– li deia mentre li agafava les meves últimes pertenences-.
-
No dona! No és res!
-
D’acord. D’això... T’agrada l’escola? Vindràs a fer
aquí el batxillerat? Sí, sí. M’està agradant, l’ambient sembla bo. I si tots
els companys i companyes que tindré són com tu més raons per venir.- va dir amb
un somriure trapella i uns ulls encisadors. M’estava tirant la canya...?-
-
Eh...- em vaig incomodar, però vaig aguantar el
componiment amb un somriure tant ampli i radiant com el seu - I quin
batxillerat faràs?
-
Científic. I tu?
-
Jo... Jo també faré científic.
-
Oh, doncs suposo que estarem a la mateixa classe!
-
Sí, això sembla.
Al veure que la conversa havia
arribat al seu final vaig començar a acomiadar-me. Ja havia perdut prou temps i
seguia arribant molt tard!
-
Doncs fins aviat Will! Jo vaig tirant cap a classe que
m’esperen per fer una benvinguda a altres visitants de l’escola que encara no
han vist les classes.
-
Ostres, no et vull entretenir més. Ja ens veurem!
I pensar que em creia que aquell “Ja ens veurem!”
significaria “Ja ens veurem el setembre!”... Com d’equivocada estava!
Vaig seguir pujant les escales i fent passadissos amunt i
passadissos avall perquè el cas és que no sabia del cert a quina classe em
necessitaven. Vaig passar “dissimuladament” per davant de totes fins que algú
de l’interior de l’aula a la que havia d’anar em va veure i, mentre passava a
poc a poc per davant, va obrir la porta i em va dir:
-
Núria, què fas? Fa mitja hora que t’esperem i tu aquí
passant-ho pipa jugant a fet i amagar. Espavila dona!
-
Eh...Eh... Jo, és que, no estava segura d’on havia
d’anar i volia passar desapercebuda a mirar però sense molestar i...
-
Que sí, que sí, però entra ja d’una vegada! A més, què
vols passar desapercebuda si se’t veu d’una hora lluny amb tantes coses que
portes.
Professors de física. Per què sempre tenen tantes presses?
-
A veure, col·loca els pamflets i els tríptics a la
taula més propera a la porta. I aquesta caixa, deixa-me-la al damunt de la
taula que crec que són piruletes per repartir al final.
-
Piruletes? No venen a la fira, venen a mirar si aquest
centre pot ser en el que faran el Batxillerat! – vaig burlar-me-.
-
Alguna cosa més a qüestionar, Núria?- va contestar-me
amb la cara més seriosa que li havia vist mai. “No em fa gens de gràcia”, em
deia el seu llenguatge corporal-.
-
No, no senyor.
-
Millor, perquè tots dos sabem que posats a qüestionar,
jo podria dir moltes coses més de tu que tu de mi...
-
Suposo que sí – vaig dir amb indiferència mentre
assentia amb el cap -.
-
Bé, vés preparant el projector, que els hi ensenyarem
el muntatge que va fer la professora de castellà.
-
Oh, aquell que té una foto meva de portada?- vaig dir
mentre somreia triomfalment-
-
És que la professora de castellà ha fet més d’un
muntatge i has de preguntar?
No, no té més d’un muntatge, però el cas és que aquell vídeo
va estar penjat a la pàgina web de l’escola com dos mesos. I durant dos mesos
mares, pares, alumnes i professors de l’escola entraven a la web i el primer
que veien abans de fer els deures era la meva cara somrient. Els professors
fins i tot perquè no veiéssim el seu nom d’usuari i altres coses, congelaven la
pantalla del projector i allà es quedava la meva cara durant cinc, deu, quinze
minuts... Apa que no era divertit!
-
No, no en té cap altre que jo sàpiga.
-
Doncs aleshores estalvia’t les preguntes de les que ja
en saps la resposta.
Això em va sonar a indirecta molt directa referint-se a les
classes de física, en les que perquè no em quedi cap dubte ho pregunto tot.
Sé que sembla que aquest professor de física és molt fill de
sa mare. Però en el fons... Molt, molt, molt i dic molt, en el fons... Suposo
que és bona persona... No n’estic gaire segura. Prefereix fer les bones accions
des de l’ombra, que diuen. I a la que li vaig a donar les gràcies molt
emocionada perquè veig que en realitat m’aprecia, em surt amb algun dels seus
comentaris despectius que em descol·loquen. Però és divertit! Un dels meus reptes
cada any és sentir de la seva boca “Molt bé Núria!”. Bé, de moment encara està
la cosa en procés...
-
Alguna cosa més?
-
Home i tant! Arramba totes les taules a les parets i
deixa només les cadires perquè puguin seure més còmodament.
-
Buf... D’acord.
Després de moure trenta taules cap a les parets, deixant les
seves cadires en la mateixa posició perquè els senyorets i senyoretes poguessin
seure, van començar a arribar.
-
Dimonis! No tenim més temps! Fes-los passar Núria! I no
ens deixis en ridícul!
-
I per què ens hauria de deixar en... És igual, no vull
sentir la resposta...- vaig dir mentre obria la porta i canviava la meva
expressió cansada per un generós somriure d’hostessa de vol.- Endavant passeu!
Aquesta podria ser la vostra futura aula pel curs vinent!
La gent va anar passant i prenent seient... Però no en les
cadires que m’havia passat un quart d’hora alineant perquè estigués tot en
ordre, no. Es van asseure un al costat de l’altre, ben arrambats, a sobre de
les taules que s’havien quedat en el fons de la classe. La cara de pòquer que
se’m deuria de quedar de ben segur que va ser digne de veure. Vaig girar-me per
mirar el professor amb cara d’indignació, però l’únic que en vaig treure va ser
una mirada fulminant que em deia “Deixa de ser infantil i posa el vídeo!”
Doncs som-hi! A posar el vídeo!
-
Molt bé! Futurs companys i companyes. Em dic Núria i
l’any que ve faré aquí el batxillerat científic. No només he triat continuar
estudiant aquí perquè sóc d’aquesta escola des de fa anys sinó perquè, per
exemple els professors són...- vaig dir fent una pausa molt marcada perquè es
notés que anava a fer una broma- em... Del que no hi ha – vaig deixar anar amb
un ampli i exagerat somriure dirigit al professor. Tothom va deixar anar una
rialla mentre es girava a mirar-se’l.- No, va, de debò. No us trobareu en cap
altre lloc tant a gust com aquí. L’ambient és molt familiar perquè els
professors ens coneixen des de fa temps i a vosaltres, tot i no conèixer-vos
molt bé, de seguida us agafaran efecte, us ho ben juro. També altres avantatges
com...
Bé, vaig deixar anar un discurs ben llarg. Però em va
semblar que els havia convençut a tots així que va valdre la pena.
-
I ara us passaré un vídeo de presentació de l’escola.
Vaig entrar a la pàgina web i, al encendre el projector, la
meva cara un cop més estava projectada a l’enorme pissarra blanca. La gent
dubtava al principi de si era jo o no, perquè en aquella foto sortia amb el
cabell curt, era de l’estiu passat, però me’l vaig tornar a deixar créixer i ja
el tenia força llarg.
Van veure el vídeo que durava més o menys deu minuts i vaig
deixar anar la típica pregunta del final d’una exposició oral...
-
Bé, alguna pregunta de tot això que us he explicat?
Una noia morena amb les faccions de la cara molt fines va
aixecar la mà.
-
Digues!
-
Eh, si. A veure. Per què et vas tallar el cabell? Si
llarguet et queda molt bé!
-
Bé, em... Això no és una pregunta referent al
Batxillerat o al funcionament de l’escola.- vaig remarcar tímidament amb una
rialla-.
Una altra noia amb cara de ser més trapella va aixecar el
braç.
-
Endavant!
-
Però per què? Ets lesbiana o alguna cosa així?
-
Ei! No! Em... No, no sóc lesbiana per començar i per
continuar això no són preguntes referents al Batxillerat o al funcionament de
l’escola!- deia mentre aixecava la veu per ressaltar aquella injustícia! Però,
veient que només estava animant a que s’aixequessin més braços per fer-me
preguntes similars vaig haver de fer una cosa de la que no em sento gens
orgullosa. Vaig haver de mirar el professor de física mentre els meus ulls
suplicaven auxili. I ell, com a bon professor toca nassos de física em va mirar
amb expressió triomfal dient-me “Ara te les arregles tu, per espavilada!”. Vist
això, la meva cara va canviar a “La mare que et va!”, tirant per terra totes
les possibilitats que podria haver tingut de que m’ajudés. Només podia fer una
última cosa...- Qui vol una piruleta? – vaig dir cridant per sobre de totes
aquelles veus assetjadores.-
Per uns instants, tothom es va quedar callat, intentant
entendre la situació. Però les masses van respondre com a bons nens petits que
encara són en el seu interior. Nens que no tenen gens de ganes de fer
batxillerat l’any que ve i que prefereixen una piruleta, sí senyor!
Em vaig posar a la porta de la classe i els vaig dir que els hi en donaria una
conforme anessin sortint un per un. Què bé em vaig sentir en aquell moment!
Mentre anava repartint, vaig desviar un moment la vista per veure la cara
d’empipament que deuria estar posant el Sr. Física però no va ser això el que
vaig veure. S’estava divertint. Em mirava amb un mig somriure sense ensenyar
les dents i em va assentir amb el cap. “Molt bé Núria!” potser?
Després de tot això, el Sr. Física em va donar el dia
lliure. Tampoc em vaig lliurar de moltes classes... Només l’hora de lectura en
que tothom mira les musaranyes. Amb aquella visita i tota la seva preparació ja
havien passat tres hores de les que tenia aquell dia!
Vaig tornar a casa pensant en el que havia pogut veure del
que serien els meus propers companys de classe durant dos anys. Sobretot en en
Will.
Quan vaig arribar al carrer de casa em vaig fixar en que en
el pis dels veïns del costat havien tret el cartell de “Es ven” que portava
allà una bona temporada. Per fi havien aconseguit vendre’l? “Noo! No vull que
se’n vagin! Són extremadament silenciosos i mai es queixen de soroll que puguem
fer nosaltres... Espero que els pròxims tampoc molestin gaire.”, recordo que
pensava...
-
Hola mama ja sóc aquí!
-
Hola Núria, com ha anat avui? Arribes d’hora!
-
Sí és que en Toni m’ha deixat sortir abans perquè l’he
ajudat amb les visites guiades dels que venen a veure l’escola. Ha anat bé.
La meva mare i el meu professor de física són amics de tota
la vida i davant seu sempre em demana que el digui pel nom de pila. Quan ho
faig em sento rara.
-
D’això... Mama. Que ja han venut el pis els veïns?
-
Sí, això m’han dit!
-
Vaja... I qui vindrà?
-
Doncs no estic molt segura però m’han dit que estaran
instal·lats cap a principis de juliol.
-
Bé, almenys encara falta molt.
Somric amb el record d’aquella Núria que no volia que els
seus veïns marxessin ni que arribés mai el dia de començar el Batxillerat. Una
Núria diferent. Més innocent i ingènua. Què hagués pensat aquesta Núria si li
haguessin dit que uns mesos més tard...
La dringadissa d’unes claus a l’altre costat de la porta del
saló em treu del meu ensimismament. El cor se m’accelera i m’encongeixo en el
vell sofà, rodejant-me les cames amb els braços. I ara què toca?
