El destí de moment sembla estar dormint la
mona, perquè portem ja una bona estona pel carrer i no tenim la més remota idea
d'on anar.
-
Escolta Núria! -em prem una mica més fort la mà amb
la que anem agafats durant un instant per cridar-me l’atenció- Com que no tenim
ni idea d’on anar, podríem fer-ho així de fàcil: ahir vam anar carrer avall, avui
anem carrer amunt. Què et sembla?
-
Per què no? A veure què ens trobem!
Mare meva quins ignorants estem fets! Tardem
una bona estona en adonar-nos que estem anant en direcció a ni més ni menys que
Central Park!
-
Oh! No pot seeer! Te n'adones d'on som?- irradio
il·lusió i m'acabo deixant anar de la seva mà per poder gesticular lliurement,
tal i com faig sempre que m'emociono-
-
Som... Som davant de...- està tant atònit com jo-
-
Som a Cental Park!- faig un salt de l’alegria-
-
Si! Hi...Hi som!
-
Què bé! Sempre he volgut visitar Central Park! Els
estanys, l’ombra dels arbres, les espelmes i les flors a John Lennon... És com
un petit i gegant oasis enmig de la ciutat més cosmopolita de la Terra!- es riu
i observa divertit la meva motivació-
-
Doncs a què esperem per entrar en el petit i gran
oasis de la ciutat més cosmopolita de la Terra?- somriu arrogantment i
m’ofereix la mà-
-
Això això! A què esperem!- aplaudeixo un cop i li
dono la mà-
Aviat recorrem les poques passes que ens
faltaven per arribar al primer caminet que ens endinsaria en l’oasis. Passegem
durant una bona estona, en silenci i amb tranquil·litat, recorrent mig parc i
aprofundint fins al seu mateix cor, observant la seva flora i fauna: mares
aclaparades empaitant els seus alegres i despreocupats fills desabrigats, grups
de turistes seguint el típic guia amb el paraigües alçat, amos i mestresses
passejant junts els seus gossos o llençant-los-hi una pilota o un “frisbee”, un
camp de beisbol amb un equip infantil practicant, runners, gent amb bici,
parelles de tota mena passejant agafats de la mà, com nosaltres, i d’altres més
atrevides, anant amb patins de línia i esquivant a la gent.
Parelles amb patins de línia... Mare meva!
Aquesta gent es mereix un monument! M’imagino jo anant amb patins enmig de tanta
gentada i ja em veig xocant amb tot Déu!
Em poso a riure sola:
-
De què rius Núria?-em mira encuriosit.-
-
Res, res. Que ens he imaginat anant amb patins com
aquell parell d’allà.- aixeco la mà amb la que estem agafats per indicar-li on
són els patinadors.-
-
Ostres!- també riu, s’haurà imaginat l’escena
còmica que representaríem junts- Bé, dona! Però ahir vas aprendre a patinar
sobre gel! Si saps patinar sobre gel, això és bufar i fer ampolles!
-
Ui ja no me’n recordo de patinar sobre gel! Me
l’acabaria pegant igualment!- dic entre riallades-
-
M’estàs fent venir ganes d’agafar-te i portar-te a
la primera paradeta de lloguer de patins eh, Núria!- somriu el molt trapella.-
-
No! Va, avui no! Avui ha de ser tranquil·let eh!
Que ja prou moguda serà el moment en el qual tornem a casa com per anar-ho
complicant ara amb patins i històries.- potser exagero una mica massa però així
quedarà ben claret.-
-
Està bé! D’acord!- aixeca les mans, inclosa la meva
amb la que anem agafats- Aleshores seguim passejant. En silenci. Callats. Sense
dirigir-nos la paraula. Emmurriats. Avorri...
-
Res de tot això!- l’interrompo- Saps quan et trobes
realment a gust amb una persona quan sou capaços d’estar el temps que sigui, en
silenci. Perquè no hi ha una pressió que us faci donar-vos conversa. Es pot
estar en silenci indefinidament, que la comoditat no desapareix.
-
Estic d’acord.- assenteix amb el cap.- Però va! Que
no fa falta que estiguem callats!
Tot just anava a replicar-li quan de sobte
se’ns apropa un nen petit, d’uns deu anys, preguntant amb anglès, òbviament, si
volíem un exemplar del mapa del parc que havien fet ell i els seus companys de
classe per recaptar diners per l’escola.
-
S’ha d’admetre que la idea és original.- diu el noi
estufa, mirant-se amb ulls nostàlgics al petit eixerit- Li en compraré un!
-
Oi tant que n’és d’original! Nosaltres no passàvem
dels típics collarets per les mares o els punts de llibre amb dibuixets fets
per nosaltres!
El nen fa cara de no entendre absolutament
res, però quan veu que el meu company li somriu i li assenteix, deixa
d’escoltar la conversa i només es fixa amb els dòlars que treu de la butxaca.
-
Thank you so much mister!- diu el nen, tot
il·lusionat, i agafant els bitllets a la vegada que ens dóna el mapa-
-
You’re welcome!- diu el nen crescudet del meu
costat-
Observem com el petit novaiorquès s’allunya
fent saltirons i anant a ensenyar els diners que ha guanyat a la que sembla la
seva professora. Aquesta ens busca amb la mirada i ens dóna les gràcies a
distància. Nosaltres li somriem i la saludem i, a continuació, anem a seure en
un banc arrecerat del nucli bulliciós del parc, per inspeccionar el mapa.
-
No està gens malament aquest mapa! Tot i que és
dibuixat, i jo apostaria a més a més que és calcat, es pot interpretar
perfectament!- comenta el meu company- Ara som aquí.- senyala un punt en el
sud-oest del mapa.-
-
Amb això s’entén que no sigui una part molt
concorreguda. En comparació amb les altres zones del parc, aquí no hi ha res.
Només arbres mig nuus i gespa plena de fulles. Però encara així i tot, jo ho
trobo preciós!
-
Si...-sospira, recolza l’esquena al respatller del
banc i inspira- Llàstima dels núvols que estan començant a tapar el sol.
-
Uff... Espero que no se’ns posi a ploure.
-
Ploure? O a nevar! Amb el fred que fa i jo amb
màniga curta!
-
I tant! No em noto les puntes dels di... Un
moment!- obro els ulls com plats- Acabes de dir...?- no m’ho puc creure- Tens
fred??- em giro mirant cap a ell per veure’l millor- Tu. El noi estufa. Tens
fred?
-
Home una mica de fresca sí que fa...- es frega els
braços però traient-li importància amb l’expressió de la cara-
-
Fresca?- adopto la seva cara autosuficient tant
habitual- Has dit que podria nevar i tot.- pujo les celles, triomfalment.-
-
Potser he exagerat! Tampoc n’hi ha per tant!
-
Que no n’hi ha per tant? Estem a Nova York en ple
desembre! I tu vas sense res més que una samarreta de màniga curta!
-
Si... Shit happens, que diuen!- i es riu. Jo no em
ric ja! Podria agafar una pulmonia!-
Em trec la bufanda de llana i el barret de
llana. Com he pogut ser tant egoista! Ràpidament li poso la bufanda al voltant
del coll, sense donar-li a escollir.
-
Núria que no fa falta, de debò!- i mentrestant li
poso el barret de llana-
-
Hmm... No n’hi ha prou! Te’m refredaràs igualment!
-
Núria, que m’escoltes quan et parlo?
-
Dóna’m aquest mapa! Segur que surt si hi ha alguna
paradeta de records on podem comprar-te una dessuadora.
-
Núriaaa!- diu ben garratibat per la meva sordesa
selectiva per les seves paraules-
-
Diugeeeem.-responc mentre busco la paradeta en el
mapa-
-
No cal! Amb que estiguem en moviment i distrets en
tinc prou! No tinc tant de fred com et penses.
-
D’acord. Doncs estiguem en moviment anant cap a la
paradeta més propera! Ja l’he trobat!- posa els ulls en blanc i una mà al
front-
-
No tens remei eh! Tossuda com una mula!
-
Ja ho pots ben dir!- i li ofereixo la mà perquè
s’aixequi- Ara, anem a comprar-te alguna cosa per abrigar-te!
Però no arribem mai a la paradeta. I no
comprem mai la dessuadora.
A mig camí, el cel està encara més tapat, i
la llum del parc es torna estranyament ombrívola.
Es gira una sobtada brisa que sacseja i mou
amunt i avall les branques dels arbres, causant aquell soroll sec, reflexiu i
hipnòtic de les fulles al fregar-se les unes amb les altres.
És estrany. Però la poca gent que podíem
tenir al nostre voltant, ha desaparegut.
Cada cop estic més intranquil·la i inquieta.
Potser sóc massa paranoica. Però l’atmosfera que s’ha assentat de cop i volta,
no m’agrada un pèl. No em dóna bona espina.
M’agafo del braç del meu company i de
seguida veu la preocupació que tinc reflectida en aquell gest i en els meus
ulls.
-
No... A mi tampoc m’agrada gaire...- em passa
aquell mateix braç per les espatlles i m’apropa més a ell.-
Caminem unes passes més i, de sobte,
apreciem una figura negra. De peu. Junt a un arbre imponent, de tronc gruixut.
La figura és una persona. I ens està mirant.
No cal dir res. Als dos se’ns passa la
mateixa idea pel cap i a la vegada: canvi de direcció.
Girem pel primer camí que se’ns obra al
costat dret i pugem per un caminet envoltat de gespa i fulles.
No hem avançat gaire més quan ens adonem que
una altra figura negra, en les ombres d’un altre arbre, ens observa amb les
mans dins les butxaques. Tal i com l’anterior. Em giro per comprovar que
l’altra és on l’hem vist. Però ja no hi és...
Em torno a girar i agafo aire a la vegada
que m’aferro més al noi estufa. Automàticament entén que no hi és. I que dues
figures negres, el parc buit i nosaltres pel mig... No pot ser una casualitat.
-
Què... Què està passant...- em tremola la veu-
-
No ho sé... Però no m’agrada gens.- es tensa i em
mira directament als ulls.-
-
D’això...-miro al nostre voltant- Quina... Qu-quina
hora és, per casualitat.- observo com aixeca el braç i mira el rellotge-
-
Les dues en punt.
I ens quedem parats. Les dues en punt. Seria
molt difícil que fos casualitat?
Et mataria per espatllar el meravellós viatge :P, pero t'he de dir que ha estat un gir impressionant! I sobretot inesperat!! Molt bon capítol! :D
ResponElimina¡Hola! Doncs si que ha sigut un final inesperat si. A veure com serà aixó. ^^
ResponEliminaUn petó i ens anem llegint :)
Buuaaaaaaah quin capítol més interessant! Primer comencen a Central Park, tot és molt maco, i de cop PAM! Foscor, vent, figures negres amb les mans a les butxaques... és un gir inesperat PERÒ molt i molt encertat!
ResponEliminaPotser sí que m'entren ganes de penjar-te del fluorescent per haver espatllat el seu passeig, però la vetllada espatllada ha valgut la pena! Ja tinc ganes de saber què passa al pròxim capítol. Potser aquelles persones són gent que saben el que els hi passa... Hmmmm...
En fi, que un altre cop, t'has superat! Cada dia m'agraden més les teves històries:)
Petooons♥
Anna
Jajajajajajaja me n'aleeegro que us hàgiu quedat amb les gaaneees e.e acabo de començar el pròxim capítol ^^
ResponEliminaPetons a totes i gràcies :)
Com a noi que sóc he de dir que no em sentia gaire identificat amb ningú en els altres capítols (els llegia per aprendre, és que escrius tan bé... jo mai descric gairebé res), però havia llegit que en aquest hi hauria un gir important i la veritat és que ho has deixat ben interssant!
ResponEliminaUna abraçaaada :)
Heeey Marc! Quina il·lusió que t'hagi aconseguit enganxaar amb aquest nou capítol ^^ aprofito per dir-te que m'estic a punt d'acabar la teva novel·la i també m'està semblant molt interessant! Estic fent una llista i tot del que em sorprèn i m'agrada més! De debò que està super béee! M'encanta! Quan penso que ja t'he clitxat i que ja no em sorprendràs... Zasca! Passa una cosa que per res del món m'hagués esperat XD
EliminaT'enviaré un e-mail quan me l'hagi acabat i parlem ^^
Una abraçada!
Núria
Has estat nominat al premi dardo! http://flyingwithbooks4.blogspot.com.es/2014/12/premi-dardos.html
ResponElimina