dissabte, 24 de gener del 2015

Punt i a part.

Fets recents en el meu dia a dia m'han fet rumiar-me moltes coses i canviar per complet la visió que en tinc d'algunes i d'altres. Tinc la ment en un altre lloc i m'ha vingut de gust deixar aparcats molts dels projectes que tinc de diferents àmbits per provar coses que no requereixen tant de temps i constància. És a dir, activitats d'un... "sol ús". D'aquelles que només t'hi poses un cop a fer-les i quan acabes ja les has enllestit, veus el resultat del teu treball a l'instant. No sé si m'enteneu perquè tot plegat és bastant abstracte sense explicar cap dels fets que m'han fet pensar tant aquests dies però el cas és el següent: l'escrit que publicaré aquesta setmana serà un text despenjat de la història.

I això què vol dir? Que no tindrà cap relació? No. Els personatges són la Núria i en Will. Però no és la continuació de la història. No serà el capítol 16. Serà un sol record dels molts que té la Núria explicat des d'un lloc indeterminat, sense cap intenció ni motiu ni mòbil que la impulsin a explicar-lo. Simplement és per gaudir-lo i per conèixer millor el passat de la parella. I potser més endavant l'enllaço amb la història però, de moment, es queda flotant en l'aire. Espero que us agradi.

----------------

Recordo amb estima l’últim estiu de llibertat de la meva adolescència, quan encara no podia treballar ni tenia obligacions acadèmiques implícites.

No he estat mai una persona molt sociable. Tinc la meva colla d’amigues i me les estimo molt. Però també m’agrada molt passar temps sola. Cada tarda d’estiu agafava la bicicleta  i me n’anava a fer una volta pel passeig marítim o per la petita muntanya que es veu des de casa.

Al cap d’uns dies de fer el mateix recorregut, vaig descobrir un petit racó entre les roques a peu del penya-segat amb el que acabava la muntanya... El paradís.

La petita pendent que feia acabava amb una separació de les roques i, just al mig, una roca plana, perfecta per seure, posar els peus en remull dins l’aigua salada i pensar. Deixar volar els sentits i la ment. Evadir-se i concentrar-se en la brisa suau i les seves pessigolles i fredor contra la pell. Les converses de les gavines, els xocs de les onades contra les roques, la remor homogènia de la mar i la calidesa dels rajos de sol.

M’encanta aquell raconet de la costa. Em sento lliure i serena quan hi sóc. És com si ningú l’hagués descobert, com si fos el meu petit secret, o com si ningú apreciés prou la seva senzilla bellesa com per aturar-s’hi.

Però un dia, quan baixava de la bici amb la meva inseparable motxilla penjant d’una espatlla, pensant en el llibre que m’havia portat per llegir, vaig veure el que pensava que no veuria mai allà: companyia.

Un noi alt, prim i ferm jeia en la meva preuada roca, amb els pantalons llargs arremangats i els peus nuus i inquiets dins l’aigua.

A mesura que m’apropava a ell, embadalida i encuriosida, creuant la petita platja del peu del penya-segat (al qual arribo a través d’un estret caminet tot en baixada des de la meitat de la muntanya) endevinava més dels seus trets.

El Sol li donava de ple a la cara i, des del meu punt de vista en que l’apreciava de perfil, arrufava les celles, gruixudes i negres, i premia els llavis carnosos.

Portava ulleres de sol i la brisa li esbullava en múltiples direccions els cabells de color fosc.

Taral·lejava una melodia senzilla, tot admirant el paisatge i posant-se la mà en forma de visera de tant en tant. No feia res més que contemplar l’entorn. I és que no m’estranya. Una platja a peu de penya-segat, amb la seva part mes baixa partida i, just al mig del trencament, una roca plana en horitzontal, encarada cap a mar endins. Et sents com si no et pogués trobar mai ningú.

Quan només ens separaven un parell de metres, vaig decidir dir alguna cosa, per no agafar al noi per sorpresa (encara que no em vingués gens de gust i el considerés més aviat un intrús).

-        Hola.- vaig saludar, amb les dues mans darrere l’esquena.-

El noi es va girar ràpidament i, tot i portar ulleres de sol, vaig poder veure la sorpresa en el seu rostre per com havia aixecat les celles i entre obert la boca. I és més. Tot i no treure’s de sobre aquelles ulleres, vaig reconèixer de seguida qui era. Només l’havia vist un cop i ja gairebé me n’havia oblidat. Però allà estava. En la meva estimada roca del meu estimat racó.

-        Núria?- es va acabar de girar i em va oferir un d’aquells perfectes somriures que havia lluït el dia que em va ajudar a recollir l’escampall de les escales de l’escola, a la vegada que baixava de la roca i es treia les ulleres de sol.-
-        Will?- vaig decantar el cap, somrient per la casualitat que s’acabava de produir.-

En Will va acabar de retallar la distància que ens separava caminant per la sorra amb els peus descalços.

-        Sí! Quina casualitat veure’t per aquí!- exclamava mentre es penjava les ulleres al coll de la camisa de ratlles marineres que portava.-
-        Just pensava el mateix! No vull dir que no me n’alegro de veure’t per aquí, però no t’havia vist mai en aquesta platja!

Va somriure divertit i va entrar en un terreny que acabava d’establir jo amb les meves paraules:

-        Si dius que no és que no t’alegris de veure’m és que te n’alegres?- va torçar el blanc i perfecte somriure a la vegada que es posava la mà de visera i podia obrir més aquells intensos i incisius ulls que té.-
-        Emm...- rumiava jo la resposta. M’havia enganxat.- Sóc... Neutral. M’és igual.- aixecava les dues mans i mostrava la meva indiferència acompanyada d’una rialla d’incomoditat.-
-        Vaja... – fingia decepció- Doncs jo sí que me n’alegro de veure’t.- deia mentre s’inclinava una mica per tal que les nostres mirades quedessin a la mateixa alçada.-
-        Bé, sí. No em desagrada haver-te trobar per aquí!- m’encongia d’espatlles i em retirava una mica enrere per no tenir tant a prop aquells ulls escrutadors i encisadors. Com li agrada burxar!-

Es va riure de l’embolic que m’acabava de fer jo soleta sobre sí m’alegrava veure’l o no i es va retirar una mica mentre m’observava.

-        D’això...-intentava passar a una altra cosa.- Vens molt per aquí? No t’havia vist mai.
-        No, és el primer cop! Estava passejant per la zona i des de d’alt del penya-segat he vist que hi havia aquesta platja i he buscat la manera de baixar-hi.- m’explicava.-
-        Més o menys com la vaig trobar jo. Però vaig tardar uns quants dies en fixar-m’hi. Visc per aquí des de fa molts anys i no me n’havia adonat mai. Tu vius per aquí?
-        Noooo... Del tot.- decantava el cap, aclucava una mica els ulls i es posava de puntetes momentàniament.-
-        No del tot?- decantava jo també el cap, confosa.-
-        Ens estem mudant, cap allà al setembre ja hi viurem. De moment només portem quatre mobles de tant en tant i passem algun dia per aquí.

Se’m va encendre la bombeta. Però no podia ser veritat! No podia ser que...

-        Per casualitat no us estareu mudant en un segon pis en un àtic i...
-        Sí!- m’interromp- Com...-estava igual d’al·lucinat que jo- Com ho saps?
-        Que com ho sé?- vaig començar a riure- Perquè ets el meu nou veí!- posava els braços als malucs i m’inclinava per riure més a gust.-
-        No fotis!- s’inclinava ell també, posant-se les dues mans de visera.-
-        T’ho juro! Sé que els meus antics veïns es muden des de que ens vam conèixer el febrer!
-        A sobre!- no s’ho creia- Això ja és el destí!
-        Doncs mira no et dic que no!


Allò era increïble. Masses casualitats de cop! Estem convençuts que això també va tenir a veure amb el vincle, perquè la de coses que van haver de coincidir per tal que ens coneguéssim i ens continuéssim veient! Però encara que fos el vincle el que decidís que ens uníssim, qui va decidir que continuéssim units... Vàrem ser nosaltres.

dissabte, 17 de gener del 2015

Somni nº7 - Part 15

-Ell-

Un altre cop a l’espera, sol.

És en estones com aquesta en les quals em pregunto “Tot això és real? No estaré somniant?”

Per molta o poca experiència que tingui en això, no deixa de xocar-me. Estar passejant per les galeries de la vila, de camí a recollir el regal de Nadal per la Núria i, al cap d’uns segons, trobar-nos en plena setena avinguda de Nova York, amb una gentada incomptable, cotxes amunt i avall i sorolls, olors i sensacions tant variats com abundants.

Maleït Taggart... Havia de ser un penjoll el condemnat dispositiu de seguiment...

El meu regal sorpresa per la Núria és... O era, un penjoll. Vaig anar a totes i cada unes les joieres del poble per trobar el penjoll perfecte pel seu coll de cigne i la seva alegra personalitat que em pogués permetre.

Al final em vaig decidir per un penjoll que, al veure’l, vaig saber que no necessitava veure’n cap més. Era de cadena llarga de plata amb una esfera de vidre, amb tres dents de lleó en el seu interior. A més a més vaig preguntar si hi havia la possibilitat de posar-hi alguna cosa més en l’interior.

De seguida que em van dir que sí vaig reservar el penjoll amb el meu petit afegit. Vaig estripar un minúscul paperet perquè hi cabés a l’esfera i fos visible en el que posava el següent:
  
Pel primer de molts Nadals junts,

Will

Evidentment vaig haver de fer la lletra minúscula i amb un bolígraf de punta finíssima.

Per sort les noies de la joieria eren molt agradables i em van estar ajudant fins a aconseguir-ho. Eren molt, molt, molt agradables... I atentes.

Però jo només tenia una cosa al cap: la noia més excepcional que he conegut mai. Sobretot per haver-me perdonat després de com m’havia comportat setmanes abans...

Encara estaríem a temps de recollir el regal i tornar a aquella tarda d’hivern de la que se’ns va treure?

Era el primer cop que quedàvem després que la Núria em perdonés.

Cap a mitjans de novembre portava una setmana insuportable. Els meus pares m’havien dit que no podrien estar a casa el dia previst perquè encara no havien aconseguit tancar un acord molt important.

-        Mare, ja és el segon cop que retardeu la tornada d’aquest viatge. Em vau prometre que no tornaria a passar. Si seguiu així no arribareu per Nadal!
-        Will... Sé que t’ho vam prometre. Però ja saps com és la nostra feina. Hem de tenir en compte moltes coses. Fer d’intermediaris entre empreses estrangeres que volen vendre els seus productes a la Unió Europea i les que estarien disposades a distribuir-los no és poca cosa. Hi ha un piló de problemes de duanes, permisos i...
-        Mare, m’expliques això cada cop que no podeu venir. M’ho sé de memòria.-l’interrompo.-
-        Ho sé fill, però aquest cop tenim les mans lligades. Hem d’aconseguir arribar a un acord amb l’empresa de Seattle perquè pugui vendre a Europa el febrer! Tenim molt poc temps si restem tots els dies no laborables i festius que hi ha d’aquí al febrer... És més... És possible que...
-        Que què?- se’m cau l’ànima als peus i em recolzo a la paret que queda davant de l’entrada del pis, mirant cap al menjador i el finestral gran que dóna a la terrassa i pel que ja només entrava la llum de les faroles del carrer. Sé perfectament què dirà... Ho sé però vull que ho digui.-
-        Tornarem la primera setmana de desembre, però es provable que hàgim de tornar a marxar al cap d’uns dies i...
-        ...
-        Will?
-        Què?
-        Podria ser que no hi fóssim per Nadal.
-        Ja m’ho havia imaginat.
-        Will... Em sap molt de greu, de debò.  Però els negociadors de l’empresa no tenen fills ni família i estan disposats a negociar en dies festius... I el nostre cap no volia que fóssim menys, m’entens?
-        Ho entenc mare, no et preocupis.- vaig intentar sonar el més natural possible però, en el meu interior, alguna cosa s’estava esquerdant.-
-        Al teu pare també li sap molt de greu. Ara mateix està reunit i no pot parlar amb tu, de fet jo m’he escapat un moment de la reunió per dir-t’ho i...
-        Mare no passa res, la feina és la feina.- deia ja de manera sistemàtica.-
-        T’ho compensarem. Quan tanquem aquest acord demanarem recuperar els dies extres que hem treballat. I farem tot el que vulguis.
-        Em sembla bé, si és que ho arribem a fer.

Vaig sentir un sospir a l’altre línia, un que li donava la raó al meu escepticisme.

-        Farem tot el possible per tornar quan abans millor i si faltem per Nadal, estar en contacte una estona.
-        D’acord mare.- vaig anar a deixar-me caure al sofà, abatut.-

Varen transcórrer uns segons de silenci i la mare va acabar deint:

- Will, t’haig de deixar. El teu pare em necessita. T’estimo. Parlem aviat.
- Sí mare, jo també t’estimo. Que vagi bé.
- Gràcies- sento un rebombori de veus i afegeix xiuxiuejant- Adéu.
- Adéu.- al cap d’uns instants, finalitza la trucada.-

No em podia creure que tornés a passar.

Vaig estar una estona al sofà sense fer res i tenia ja planificada la nit, una nit de desvetllament, estirat al sofà a les fosques mirant les ombres que es projectaven a la paret amb els llums de les faroles que entraven a través del finestral i escoltant Clar de Lluna de Beethoven en bucle quan algú, de sobte, va trucar a la porta.

Vaig intentar ignorar aquells copets, esperant que fos qui fos, se n’anés si no li feia cas. Estava de molt mal humor i no volia cap visita. I menys a aquelles hores, pels volts de les onze de la nit d’un dia d’entre setmana.

Però precisament per l’hora que era i entre setmana, vaig deduir que no podia ser una altra persona que la meva veïna. I efectivament ho era, perquè no es va donar per vençuda i va tornar a picar a la porta amb més insistència, afegint:

-        Will! Sé que hi ets! Sento Clar de Lluna des de la meva habitació! Mou el cul i obre’m!

Per molt que fos la Núria, el Will imbècil d’aquells moments no tenia ganes de veure-la.

El que tenia era unes ganes immenses de canalitzar tota la fúria que li havia provocat la poca paraula dels seus pares, trucant-lo per dir-li que trencarien la seva promesa de tornar a casa per l’última setmana de novembre, quan és el seu aniversari. Cosa que semblava ser que havien oblidat...

-        Núria, ves-te’n!- vaig cridar amb ràbia, donant un cop al sofà amb el puny tancat.-

Des del meu lloc vaig sentir el soroll agut d’ofensa que va fer a l’altre costat de la porta, el qual va despertar el seu orgull i la seva tossuderia.

-        Will, obre’m ara mateix!
-        No hòstia, ves-te’n! Vull estar sol!
-        Doncs a mi m’importa un rave que vulguis estar sol! Ja m’estàs obrint!- va dir, afegint tres cops bruscos a la porta.-

A la ment retorçada d’on sigui que se li va acudir ajuntar a dos persones amb tanta mala llet... Digue’m. En què estaves pensant?

-        Núria, per última vegada! No et penso obrir!

Al cap d’uns segons de silenci, va dir:

-        Molt bé!

Vaig sentir les seves passes allunyant-se i tancant d’un cop la porta de casa seva. Molt bé? Era impossible que la Núria es rendís tant fàcilment.

Vaig aixecar-me d’una revolada i vaig apagar els altaveus amb el comandament a distància que estava sobre el marbre de la cuina, a la mateixa estança que el menjador.

No parava de repetir-me que no podia ser que s’hagués rendit tant fàcilment. Alguna en portava de cap i em vaig quedar mirant la porta amb tots els sentits el màxim d’alerta possible.

Seguia a les fosques i amb la poca llum que entrava amb les cortines descorregudes.

Precisament perquè estaven descorregudes i perquè estava vigilant i analitzant el més mínim soroll que es provoqués vaig veure, efectivament, com la Núria no s’havia donat per vençuda.

Vivim en un una comunitat amb diversos blocs de pisos. Nosaltres vivim en el segon pis d’un d’aquests blocs i som veïns de porta a porta. Vivim en els àtics de l’edifici.

Sortint a la terrassa a la que dóna el magnífic finestral i des de la qual es tenen unes precioses vistes de la muntanya que tenim davant, també ens trobem amb una escala de cargol. Pujant per aquesta anem a parar a la terrassa d’adalt.

Tant a casa de la Núria com a casa meva tenim una terrassa a dalt. I com que estem en el mateix bloc, estan comunicades. Només estan separades per un mur baix. I què va fer la Núria...?

Aprofitar-se de com de fàcil és saltar d’una terrassa a l’altra.

Vaig sentir unes passes baixant per l’escala metàl·lica de cargol i, finalment, davant meu, separats únicament pel vidre de la finestra, tenia a una Núria enfadada creuada de braços i probablement gelant-se perquè anava només amb uns pantalons de pijama a quadres blaus i vermells i una samarreta de tirants blanca.

Però per molt enfadada que estigués, no ho estava tant com jo.

Vaig alçar bé la mirada per trobar-me amb la seva, que quedava bastant per sobre de la meva al estar el nivell de la terrassa per sobre del nivell del menjador.

Va aclucar una mica els ulls i aixecar una cella, esperant a que li obrís.

Però jo no volia.

-        Núria, torna-te’n per on has vingut! Vull estar sol!- em vaig descreuar de braços i li vaig dirigir una mirada hostil.-
-        Will, estàs sent un complet fill de sa mare!- també es va descreuar de braços i va començar a gesticular alterada.- Però recordo el motiu pel qual l’última vegada et vas posar Clar de Lluna a tot drap i no vull que estiguis trist.

Vaig ignorar la seva bona voluntat i em vaig dirigir a un costat de la finestra, on hi havia el fil per córrer les cortines.

-        Will, ets imbècil!- va dir dolguda, al veure amb què amenaçava.-
-        Doncs millor no parlem de tu!- vaig avançar una passa... I vaig explotar- Per què coi no em pots fotre cas i no te’n tornes a casa teva pesada! No et vull veure! No vull parlar amb tu! No vull parlar ni veure a ningú! Et penses que tu ets especial i perquè ets tu t’obriré i petarem la xerrada com si res?! No m’importa en absolut el que em puguis dir! No et necessito per no estar trist o el que sigui que et penses que em passa!

Encara veig l’expressió del seu rostre quan va sentir les paraules que li vaig escopir amb tota la voluntat de ferir que pogués treure del meu interior.

Mentre la mirava amb tota la fredor del món, el cor de glaç i la més absoluta indiferència, els seus llavis s’obrien a poc a poc i les celles passaven d’estar juntes per l’enuig a tremolar molt lleugerament fins aixecar-les per la sorpresa.

Però això no era el pitjor de tot.

Sota les llums nocturnes, vaig veure com dansava un centelleig en els seus ulls marrons i després lliscava per les seves galtes.

L’havia fet plorar.

Va inspirar profundament i, al expirar, vaig veure el seu alè condensant-se pel fred que feia a fora. Va mirar a terra, va tancar la boca per empassar i es va marxar.

Al dia següent encara persistia el meu mal humor. Encara no entenc com vaig poder ser tant idiota.

Vaig dutxar-me, esmorzar i vestir tal i com feia en cada matí abans d’anar a escola. Però al sortir per la porta no vaig fer el que feia sempre. Trobar-me amb la Núria, dir-li bon dia i que ella em respongui el mateix amb un somriure que li empetiteix els ulls més del que ja estaven al tenir encara son.

Vaig sortir deu minuts abans de l’hora habitual per no trobar-me-la i durant tot el dia vaig evitar la seva mirada, a estones preocupada i en altres, enfadada. Bé, aquell dia... I els cinc dies següents.

Objectivament entenc per què es preocupava en comptes de guardar-me rancor. Com va dir a l’hotel després de discutir-nos a la banyera, jo sempre l’escolto i intento ser comprensiu i recolzar-la.

Però pel que fa al mal que em puguin fer els meus pares sóc una altra persona. No m’intento excusar, ni molt menys. Vaig ser el cabró més gran que hi havia en aquells moments sobre la faç de la terra. És només que... Encara he d’aconseguir que aquest tema no m’afecti. Almenys no d’aquesta manera.

Aquell cinquè dia després de la meva explosió vaig marxar cap a casa dues hores abans, excusant-me dient que no em trobava bé.

En part era veritat. Estava cansat de tant reflexionar i pensar sobre el tema. Ja se m’havia passat la ràbia i veia clarament que... Havia ficat la pota i ben ficada.

L’única manera que se m’acudia per evadir-me una estona era posar música i dedicar-me a posar els adorns de Nadal.

Vaig estar dues hores per col·locar-ho tot. Vaig haver de pujar sol les dues caixes enormes de decoració més l’arbre de Nadal des del traster fins a casa. I muntar-ho tot pel meu compte.

No va cabre tot el que hi cabia en la nostra casa anterior de Norfolk, a la costa est dels Estats Units (la mare és de Barcelona i el pare d’allà), però sí el més important: l’arbre de Nadal, les garlandes de colors de les prestatgeries, les llums, figuretes del Pare Noel, les espelmes de la mare, una corona de branques i fulles que sempre col·loquem al pom de la porta de casa i, en el seu marc, un vesc. Els meus pares són uns romàntics.

Aquesta és i ha estat sempre la decoració més essencial de Nadal a casa meva. I estava molt satisfet per haver-la posat tota jo en una tarda. Només per muntar l’arbre sempre ens estem una hora per trobar la posició ideal de les branques artificials de l’avet de plàstic, que aquest any està en la cantonada que fa la barra i els tamborets, que separa la cuina del menjador, amb la paret de la finestra.

Vaig decidir relaxar-me i fer els deures per distreure’m i no posar-me de mal humor al no mantenir-me ocupat.

Vaig encendre les espelmes de la mare, que havia repartit més o més equitativament per tot el menjador-cuina, vaig posar les nadales antiquades que tant li agraden al pare, i vaig seure al sofà per fer els deures a la tauleta de cafè.

Eren les sis de la tarda quan vaig acabar la feina que tenia i me n’adonava que no l’havia enllestit tota perquè em faltava saber els deures de les dos últimes hores que m’havia saltat. Hores en que tenim laboratori de biologia. Hores en que la meva companya és... La Núria.

Vaig deixar anar el sospir més llarg i profund que recordo haver expulsat, a la vegada que em passava les mans pel cabell. No podia demanar-li a ningú més la feina perquè cada parella fa els experiments a la seva manera i a ningú li surten els mateixos resultats que als altres.

-        Merda!- vaig deixar anar.- No puc deixar-la penjada fent ella sola l’informe de la pràctica...

I just quan em disposava a obrir la porta per arrossegar-me fins a la de casa seva i trucar per demanar-li la feina que em tocava, va sonar el timbre de casa meva.

Em vaig quedar atònit, amb la mà a mig camí d’agafar el mànec de la porta.

La persona de l’altre costat de la porta es va començar a impacientar i va tornar a picar el timbre.

No sabia què dir i vaig obrir en silenci, perplex, espectant, i encara sorprès.

Al estirar la porta cap a mi vaig veure la persona de la que havia estat fugint durant tots aquells dies a dos pams de distància. La Núria. Amb una expressió totalment neutre i una carpeta verda entre els braços. La carpeta que sempre portava durant les hores de laboratori.

-        Hola.- va dir secament.-

Me la vaig mirar d’adalt a baix, bocabadat i aixecant les celles. Seguia sense saber què dir. Estava molt avergonyit.

Al veure que no reaccionava, i segurament ella ho va interpretar com a que seguia sent l’imbècil d’aquella nit, va dir:

-        Et porto la feina del laboratori.- estirava el braç per donar-me la carpeta i jo l’acceptava sense apartar la mirada sorpresa dels seus ulls inexpressius.- Si et pensaves que te’n podies lliurar estaves molt equivocat. Saps que detesto que la gent s’escaquegi.
-        Eh...- m’havia quedat més en blanc del que ja estava.- No, no pensava escaquejar-me... Ara anava a demanar-te si em podies donar la meva part. O les dues. No m’hagués importat fer-ho tot.
-        La professora m’ha dit que faci amb tu aquest informe ja que no has vingut perquè t’expliqui què hem fet.
-        Ah...- em rascava el clatell, incomodat.- Bé, fes-ho si vols. Si en tens ganes. Jo no et puc demanar que ho facis.
-        Ja.
No es podia endevinar absolutament cap emoció de la seva cara. Només veia... Uns ulls cansats amb ulleres de no haver descansat bé.

Va inspirar i amagar un badall. I jo em vaig dir prou.

-        Núria, perdona’m.- vaig dir amb la cara més sincera que vaig saber mostrar.- Vaig ser un complet idiota. No saps quan me’n penedeixo de tot el que vaig dir. No tinc absolutament cap excusa per justificar-me. M’odio a mi mateix per pensar i dir tot allò i voler-te fer mal dient-ho. Ets molt especial per a mi i de tota la gent que conec ets de la que més en gaudeixo la companyia. Entendria perfectament que donessis mitja volta, te’n tornessis a casa teva i no em dirigissis la paraula mai més per res que no fos estrictament necessari però sis plau, i de tot cor, perdona’m.

La Núria inexpressiva va obrir els ulls mig tancats pel cansament i va decantar el cap, mirant-me sense dir res. Escrutant-me i de ben segur analitzant totes i cada una de les meves paraules i totes i cada una de les paraules que podia decidir formular com a resposta.

Els segons se’m feien eterns i cruels. Necessitava que em donés una resposta. Et perdono o no et perdono.

Però donar una resposta així no hagués estat propi de la Núria. Perquè ella és especial i sempre ha de fer les coses diferent...

Enlloc de dir alguna cosa que m’esperés o de les que estava pensant com a possibles respostes va... Apropar-se i entrar a casa meva.Va tancar la porta i ens vam quedar recolzats de costat en ella, mirant-nos.

-        T’explicaré el que hem fet avui al laboratori perquè no hagis de recuperar la pràctica.- deia mirant-me fixament, amb les cares a dos dits l’una de l’altra.-
-        Què?- vaig respondre incrèdul.-

Se’m va apropar, encara més, i va repetir:

-        Que t’explicaré el que hem fet avui al laboratori perquè no hagis de recuperar la pràctica.
-        Ah... D’acord. Moltes gràcies.- vaig agrair-li, apartant una mica el cap per poder-la mirar bé-

Vam estar dues hores fent l’informe de la pràctica i repassant minuciosament els passos que s’havien seguit al laboratori.

Al principi l’ambient era molt tens però, a mesura que els minuts passaven, s’anava descarregant. La Núria va trencar el gel fent la broma que teníem els dos sobre la professora de biologia i, a partir d’aquí, tot va anar com sempre. Ens distrèiem amb preguntes estranyes que podien tenir relació o no amb el tema i ens rebatíem els arguments que intentaven donar-hi respostes. Ah, i de tant en tant, escrivíem l’informe.

Així que quan la Núria va dir que ja era hora de marxar i que encara tenia altra feina el tema semblava oblidat. L’alegria del meu interior era immensa. No volia que marxés, però ja l’havia molestat prou.

El que va passar a continuació va ser la consolidació del seu perdó. Un moment que jo recordo sempre com si l’estigués vivint de nou.

Ens vam dirigir cap a la porta i, quan li anava a obrir, es va fixar en el vesc del marc.

Va abaixar la mirada fins als meus ulls i, sense més dilacions, va tirar per no sé on la seva carpeta verda per agafar-me la cara amb les mans i acariciar-me els pòmuls amb els polzes. Acció a la que jo vaig respondre acariciant-li els cabells i agafant-la per la cintura.

-        És un vesc, Will. Ja saps què has de fer.- va somriure amb aire trapella.-
-        Això vol dir- vaig posar els meus llavis en el seu front.- que em perdones?
-        Això vol dir que- va aixecar el cap per poder-me mirar als ulls.- tot i que ets imbècil, et perdono.

No vaig poder fer res més que riure’m suaument i apropar-la cap a mi per fer-nos el millor i més increïble petó que ens hem fet mai.


Sens dubte, el meu preferit. El petó sota el vesc, amb les nadales antigues sonant i les espelmes dansant. Una llàstima desaprofitar l’ambient i només fer-nos un petó! Però d’això ja me n’encarregaré més endavant...


Espero encara estar a temps de poder-li regalar aquell penjoll a la Núria perquè, per a mi, representa aquells dies en que jo vaig demostrar com d’idiota puc arribar a ser i ella va demostrar... Com de genial pot arribar a ser. 

dijous, 8 de gener del 2015

Somni nº7 - Part 14

- Ella-

-        Nois, en resum.- sospira en John- No us podeu negar a col·laborar perquè podria ser perillós per a vosaltres. Nosaltres podem regular en certa manera els vostres desplaçaments i vosaltres no. Si marxeu trencant qualsevol llaç que pugueu tenir amb l’organització, podeu acabar malament... Nosaltres us podem advertir d’on anireu a parar quan desapareixeu d’on éreu o fins i tot ho podem canviar o anul·lar temporalment, en funció del que ja sabem per experiència d’altres vinculats i del que hem aconseguit a base d’investigació al llarg dels anys. Vosaltres sols no teniu res. Absolutament res. Cap mena d’informació. Ens necessiteu. – canvia el posat i el to de veu- Més del que us necessitem nosaltres en realitat.- ens mira als dos i entrellaça els dits.- Què em dieu? Se us han passat les ganes de sortir corrents per la porta de qualsevol manera?
-        Només una última pregunta John, donat que ja ens has aclarit les qüestions que afecten a la nostra seguretat.- diu en Will, conduint el cos cap a davant i recolzant-se sobre els genolls, per quedar més a prop del nostre nou “amic”.-
-        Digues, Will.- es posa en la mateixa posició que ell.-
-        Ens pagareu totes les despeses que ens pugueu ocasionar i us encarregareu d’absolutament totes les quartades que puguem necessitar? Tots els hotels, restaurants, cafeteries, lloguers i compres, així com el fet que desapareixem durant tot un matí, tarda o fins i tot dia sencer i necessitem donar explicacions als pares o a qui sigui? Tot això estarà cobert?

En John riu alegrement i aplaudeix un sol cop. Es torna a posar còmode en la butaca i diu, mirant-me a mi:

-        És espavilat el noi!

Li somric orgullosa i li dono dos copets a l’esquena a en Will.

-        Això dóna-ho per suposat, John.- també em recolzo sobre els genolls- Però respon a la pregunta.- aixeco una cella.-
-        Mira, l’altra!- segueix divertint-se amb la situació i en Will em passa el braç per les espatlles i també es riu.- Sí.- torna al posat seriós.- Sigueu on sigueu, sigui quina sigui la situació i sigui l’hora que sigui us cobrirem les espatlles. Podrem tardar més o menys, però ho farem.
-        I a canvi, nosaltres...- dic jo, esperant a que en Taggart acabi la frase per saber exactament quines seran les nostres obligacions.-
-        A canvi, vosaltres no us podreu negar a transportar-vos, encara que la situació es pugui evitar, si nosaltres ho volem així.
-        Vaja, com ara. No ens hem pogut negar a cap viatge.
-        Exacte.
-        Què més?
-        També us haureu de sotmetre a algunes proves de tant en tant. Res important. Avaluacions psicològiques i una sèrie de preguntes que us farem si creiem que podem treure’n profit. També us farem alguna revisió mèdica per si de cas. I us farem un seguiment les vint-i-quatre hores del dia d’algunes constants per tal de saber en quina situació us trobeu i si hem d’interferir o no. Penseu que nosaltres no us veurem a la que sortiu d’aquí. Tot el que sabem que us passarà és a partir de càlculs i estadístiques, pel que a més a més necessitem informació addicional...
-        Perdona, has dit... Seguiment les vint-i-quatre hores del dia?- diu en Will, aclaparat.-
-        Sí.- assenteix amb el cap.-
-        I com se suposa que ho fareu, això?- acluca els ulls i es mira a en John desconfiadament.-
-        La Núria portarà un sensor-transmissor que analitzarà periòdicament les seves constants vitals, d’activitat, localització geogràfica, etc. I així sabrem en quina situació us trobeu.
-        Què?!-exclama el noi estufa atònit.- Ni de conya!

L’agafo suaument pel braç perquè no s’exclami i li demano a en John explicacions:

-        John, però per què jo i només un de nosaltres?
-        Veureu. El vincle us apropa l’un a l’altre com si fóssiu dos imants de pols oposats- al dir això recordo la gran quantitat de vegades que he pensat en si la nostra relació és real al ser deguda només a que patim el mateix...- ja que si no esteu junts, el transport és impossible. O gairebé impossible. En tots els casos que hem registrat en tots aquests segles... Només s’ha donat un cop...- es perd un moment, però de seguida recupera el fil.- Des de que vau néixer, el vincle ha treballat perquè estiguéssiu l’un a prop de l’altre. La prova està en que heu acabat sent veïns de porta a porta i esteu en la mateixa classe de la mateixa escola!- dóna èmfasi a les seves paraules amb les mans.- De manera que només necessitem la informació d’un sol vinculat, ja que si esteu separats no us pot passar res, no us transportareu, i si esteu junts obtindríem les mateixes conclusions de l’un que de l’altre.
-        Però... I què passa si per qualsevol cosa correm perill i ens separem un cop ja ens hem transportat? No sabreu què li passarà a un dels dos.- pregunto jo.-
-        I encara no has dit per què la Núria.- diu en Will, arrufant les celles i prement els llavis.-
-        Confiem en que el vincle us acabarà unint.- em mira i assenteixo, no gaire convençuda.-
-        Però per què la Núria?!- s’impacienta en Will.-
-        Per múltiples raons que no us puc dir i ni entendríeu. Però una d’elles és que creiem que podria arribar a controlar el vincle.- es creua de braços i alterna la vista entre els dos.-

Em xoca el que diu en John sobre el que podria arribar a fer, però em preocupa més en Will.

-        Va, Will. S’ha de fer. No tenim una altra...- poso una mà a la seva cama i una altra a la seva esquena, intentant-lo calmar i convèncer.-
-        No, Núria! Sempre et conformes massa ràpid! No veus que et tindran controlada les vint-i-quatre hores del dia i ho sabran absolutament tot de tu?! Qualsevol cosa que facis!?- obre molt els ulls.-
-        Ho he entès, Will. I també he entès que és per la nostra seguretat. La dels dos. Així que la decisió ja està presa.
-        Però Núria!- s’aixeca.-
-        No, Will! Portaré el que faci falta per tal de garantir que estarem el màxim de bé possible.- m’aixeco i li dono l’esquena, mirant a en John.- Quan abans, millor.
-        Tot just anava a dir el mateix!-somriu- Acompanya’m i et prepararem de seguida. Ja veuràs, el sensor-transmissor no és més que un penjoll.- mira a en Will.- I Will, em sap molt greu dir-te que tu t’hauràs de quedar aquí esperant.

En Will, al sentir que no pot venir amb nosaltres, canvia l’expressió d’indignació a la cara que fa quan s’ha enfadat tant que ni tant sols ho exterioritzarà. Però també em sembla veure una altra cosa... Alguna cosa així com... Frustració i mal. Com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. Es torna a seure i s’aguanta el cap recolzant-se sobre els genolls, mirant pensatiu el terra.

Me’l quedo mirant durant uns segons, desconcertada, fins que en John em posa una mà a l’espatlla i em convida a anar al seu costat per sortir de la biblioteca. El segueixo sense dir res.


Què se li deu estar passant ara pel cap a en Will?