dimarts, 31 de març de 2015

Somni nº7 - Capítol 17

Una sola paraula per descriure-ho: impossible.

Impossible, impossible i impossible. És l'única paraula que els meus llavis aconsegueixen articular. És impossible!

La sensació de formigueig que em recorria el cos, persistent durant l'últim minut, comença a marxar, donant pas a una gelor agressiva que penetra fins el moll de cada un dels meus ossos.

Obro els ulls.

On sóc? I per què de cop i volta fot un fred que pela?

Miro al meu voltant i veig un ample carrer comercial, sense cotxes, amb bancs per seure, com el que tinc al costat, arbres a les dues bandes, i botigues i aparadors colorits, d'alçades baixes i teulades inclinades. Els cartells i senyals de trànsit són inintel·ligibles. Les veus i parles de la gent que va amunt i avall sense fixar-se en la meva perplexitat són d'allò més estranyes i, tot i que un rellotge clavat a la paret del que sembla una farmàcia marca poc més de les tres de la tarda, sembla que el sol comenci ja a pondre's. On punyetes sóc?!

La meva respiració s'altera, cada vegada intento agafar alenades d'aire més grans a l'anterior. No ho entenc, què ha passat? Com ha passat? On sóc?

Això és impossible, no pot ser. Dec estar al·lucinant. Mai havia tingut al·lucinacions i no aconsegueixo trobar cap motiu pel qual ara m'hauria de començar a passar, però què sinó? Quina altra opció pot haver-hi?

Potser la Núria i el seu veí xulo-piscines m'han drogat amb el què sigui que consumeixen ells sense que me n'adonés i en realitat no m'he mogut d'enlloc... Sí. En realitat segueixo asseguda a la butaca de la terrassa. Sembla que estigui de peu però no... No. Va, Júlia, seu. Seu i descansa.

- Júlia! Will, que es desmaia!- la meva estrambòtica i drogoaddicta amiga crida mentre s'apropa amb presses cap a mi. No sé per què! Si només vull seure!-

En Will s'afanya a agafar-me i a passar-se el meu braç esquerre per les espatlles mentre la Núria fa el mateix amb l'altre braç.

- Júlia! Júlia! Escolta'm! Obre els ulls!- no els tenia ja oberts? Quina brega mental...-

Obro els ulls i veig a la Núria agenollada al meu costat, agafant-me les espatlles mentre intenta fer-me reaccionar. Està espantada, no com l'altre, que em mira des de la seva pròpia alçada amb les celles arrufades i els llavis premuts.

- Júlia! Has de mirar de calmar la respiració! Estàs hiperventilant! Acabaràs perdent el coneixement del tot!

- A mi em sembla que la que hauria de calmar-se ets tu Núria.- riu el noi que més ganes tinc de fotre-li una bona hòstia d'entre tots els arrogants que conec.-

- Tu si que t'hauràs de calmar com et posi les mans al damunt...- aconsegueixo dir entre esbufecs.-

- Ooooh! Ja està tornant! Júliaa!- la Núria m'abraça, alleujada. Li retorno el gest a mesura que els batecs del cor se'm tranquil·litzen i respiro sense dificultats.-

Passen uns minuts llargs i confusos, en els quals recobro del tot l'aire que m'ha faltat i busco les preguntes a formular. Ells esperen, pacients, mentre alterno la mirada d'un a l'altre i observo el nostre voltant.

- On som?- dic finalment, amb un filet de veu per por a què em poden respondre-

- Doncs...- dubta la Núria- Jo tampoc en tinc ni idea. Jo no sabia que anàvem a viatjar...- tomba el cap i es mira a en Will, que està de braços creuats, observant-nos.-

Els desencreua, sospira, es passa la mà pel cabell amb parsimònia, agafa aire. Al noi li agrada crear expectació quan és ell el centre d'atenció...

- Estem a Tromsø, Noruega. La capital del comtat de Troms, situada en l'encantadora regió de Nord-Norge, Noruega del Nord.- recita amb un somriure d'anunci d'ortodòncies que li empetiteix els ulls.-

Noruega. Clar que síii. Mare meva com està la gent. Què coi hem d'estar a Noruega... La mare que els va...

- Noruega, Will? De debò? Tu no saps que jo sóc ultra fredolica oi? No te n'has adonat encara no?- remuga la Núria entre tremolors i auto abraçades amb fregues als braços per entrar en calor.-

- Clar que ho sé!- fa cara d'ofès. Només la fa, actua.- I per això el primer que farem és anar a comprar roba d'abric!- se li apropa i l'agafa de les mans per posar-la de peu. Encara estava agenollada al meu costat.-

Mentrestant m'incorporo. Faig una ganyota pel mal de cap, sí que dec haver-me desmaiat, momentàniament almenys. Un cop la Núria està de peu i s'espolsa les mans als pantalons, el seu company, ex-company pel que a mi em respecta, m'ofereix la mà per aixecar-me. L'accepto de mala gana, mentre ell somriu triomfalment i satisfet. De debò, acabaré per treure-li aquestes ganes tant insaciables de delectar-se.

- Quan us decidireu per explicar-me realment què ha passat?- em creuo de braços mentre em miro, enfadada, als dos subjectes del meu davant.-

- Què ha passat és ben senzill, tot i que difícil de creure al principi: hem viatjat fins a Noruega en un obrir i tancar d'ulls degut a un vincle ancestral que ens uneix a en Will i a mi, així com a molts com nosaltres dos. Ara bé, com s'ho fa aquest vincle per portar-nos d'un lloc a un altre... No m'ho preguntis.- explica la Núria.-

- Impossible.- nego amb el cap.-

- Impossible, però passa.- afegeix en Will.-

L'ignoro.

- Núria, i tu ets la científica escèptica amb la que sempre m'he discutit perquè no es creu que l'home dels baixos on visc pugui curar a la gent quan els metges no poden?!

- Au va Júlia, això és una santa ximpleria!

- Te n'adones de com d'irracional ets en realitat?!

- Per l'amor de Déu! Estàs comparant dues coses que no tenen res a veure!- li tremola la veu pel fred.-

- Com que no? Oi tant que tenen a veure!

- No, ni de conya!- fa un pas endavant, desencreuant els braços que continuaven intentant donar-li calor.- Júlia, fes el favor de mirar al teu voltat! No estem a la Costa Brava!

- Zas...! Tocada!- afegeix l'imbècil de cap buit mentre no intenta ni dissimular el riure.-

Faig el què em diu la Núria, tot i que no és necessari en realitat. Miro al meu voltat i sé de ben segur... Que no som a la Costa Brava. No som a la nostra petita vila marinera ni respirem l'aire fresc amb matisos salats i de pinassa de vora el mar.

No sé com ha estat possible i em nego a acceptar-ho però... Ens hem... Mogut. Transportat. Jo què coi sé sobre com qualificar-ho! Només sé que no estic a la terrassa de la Núria, asseguda a la butaca.

- D'acord...- començo a dir a poc a poc, mentre contemplo el meu entorn.- En l'hipotètic cas que us creies...

- Si?- diu la Núria, obrint més els ulls amb atenció i tornant a fregar-se els braços. En Will se la mira des de darrere seu, preocupat. Sembla que vulgui fer alguna cosa per ajudar-la però no s'atreveixi a apropar-se més.-

- Quant de temps fa que us passa això? És aquest el motiu pel qual la nostra amistat es va refredar? Com culleres us ho feu per tornar a casa? No és perillós? No heu tingut mai por? Qui és en Taggart que dèieu abans d'aparèixer aquí? Hi ha algú que ho reguli? És ell el que ho regula? Per a què serveixen aquests viatges? A quanta gent li passa? Com és que jo he pogut viatjar amb vosaltres si és cosa de dos ''vinculats''? Vau començar a sortir perquè passàveu molt de temps junts o ja sortíeu abans de tot això? Per què ho vau deixar? Vau prendre mal?- paro per respirar.-

- Bua, quanta pregunta.- sospira la Núria mentre arrufa les celles.-

En Will segueix mirant-se la Núria, que continua tremolant pel fred.

- Júlia, estic segur que tindrem temps per respondre't totes les preguntes que vulguis i me n'alegro que comencis a creure't la situació perquè realment no sé què faríem si no fos així però...- aparta la vista dels tremolors de la Núria i em mira als ulls. És el primer cop que el veig més de cinc segons sense aquell somriure arrogant i d'autosuficiència.- Hauríem d'anar a abrigar la Núria.

Ella puja momentàniament les celles i es gira per mirar-se'l.

- És a dir... Abrigar-nos. Tots tres, volia dir.- sí, segur. En veritat t'importa una merda que jo també tingui fred però com que no em dic Núria ni tremolo com un xiguagua...-

- D'acord, ja em respondreu més endavant doncs...- aixeco els braços i els deixo caure en senyal de rendició i, en menys de tres segons, en Will ja s'ha posat en camí, amb la Núria i amb mi darrere.-

Ella es gira per mirar-me abans de posar-se en marxa i donar-se pressa per retallar la distància amb el noi. Esbufego i decideixo atrapar-los.

Portem una estona recorrent carrer avall pel centre d'aquest, en silenci, contemplant tot el què ens rodeja. Caminem els tres un al costat de l'altre, amb en Will al mig.

- D'això... Will.- mai deixa de fer-se'm estrany dir-li pel nom quan em sé tants de sobrenoms despectius.- Com saps on hem d'anar? El camí, vull dir. Hi havies estat algun cop abans?

Tomba el cap per mirar-me amb un càlid i lleuger somriure sense dents, sembla que li ha agradat que li parli amb normalitat.

- En realitat, Julieta...- poso els ulls en blanc, de totes maneres ell no deixa mai de ser ell. La Núria ens mira, divertida, intentant dissimular el riure. - No havia estat a Tromsø mai fins avui i... No tinc ni la més remota idea d'on anar, però aquest carrer em sembla bonic i abans que pujar-lo, anem per la baixada, no?- acaba de somriure i mostra les seves dents perfectes.-

Pestanyejo. Me'l miro amb cara inexpressiva. Torno a pestanyejar.

- És una maleïda broma oi?!- li etzibo, ara sí, amb cara de feta una fúria.- S'està fent de nit i tu ens tens fent voltes sense saber on anem mentre ens gelem pel fred?!

Em mira, sorprès, i aixeca les mans davant seu per intentar calmar-me. La Núria ha passat a tapar-se el somriure amb una mà i a riure per sota el nas.

- Sí, dona sí! Sí que era una broma! Tranquil·la!- sacseja les mans a l'aire amb cara d'ensurt.- Abans de marxar ja sabia on hauríem d'anar quan arribéssim! Una noia de l'Organització, els que d'alguna manera ho controlen tot, ens espera en una botiga de roba d'abric. No t'alteris!

El miro de dalt a baix, amb les celles arrufades, enfadada.

- Aquest tipus de bromes no fan gràcia. Ja prou en tinc amb assimilar que per art de màgia hagi anat a parar a Noruega.- remugo entre dents.-

- Almenys la Núria riu una estona.- somriu mentre tomba el cap per mirar-se-la. És molt alt, ha de mirar cap abaix i ella cap a dalt per trobar-se amb la mirada.-

S'ha d'admetre que el noi n'està molt d'ella. Al final m'acabarà fent pena veure'l tan per la meva amiga mentre la Núria segueix distant...

Seguim caminant un quart d'hora més, fins que en Will para en sec, espetega els dits i tomba cap a la dreta. Ja no som al mateix carrer però si fa o no fa, aquest és del mateix estil. Somriu al llegir el nom de l'aparador i afegeix:

- Hem arribat!

Per la meva sorpresa, i suposo que per la de la Núria també, la botiga d'equipament contra el fred és de la marca North Face. La globalització...

En Will obre la porta i sona una campaneta que crida l'atenció de la dependenta. Entrem darrere d'ell i la Núria em mira amb cara de felicitat quan notem l'escalfor de la calefacció, mentre ell li ofereix un dels seus radiants somriures a la noia de la botiga:

- Molly Bloom! Quina alegria veure una cara coneguda més d'entre tant de noruec ros de galtes vermelles!- obre els braços mentre la Molly se li apropa amb el mateix gest per abraçar-lo.-

És una noia jove, però més gran que nosaltres. Deu tenir vint i pocs. Baixeta, morena i d'ulls foscos.

- Núria, oi que te'n recordes de la Molly? Era la secretària de la biblioteca dels savis quan vam estar a la seu de l'Organització a Londres! He estat molt en contacte amb ella últimament.

- Sí, me'n recordo.- somriu amb timidesa a la Molly.-

- Un plaer tornar-vos a veure. No vull semblar vella dient-ho però us veig més grans...

- Jo a la Núria la veig més alta, no et pensis que és cosa teva.- li explica en Will.- Tot i que segueixo havent de mirar cap abaix per dirigir-li la mirada.- afegeix amb intenció de provocar a la Núria.-

Però ella segueix amb el somriure forçat i es dirigeix a la Molly:

- T'han ascendit o alguna cosa per l'estil, Molly? De secretària d'aquella biblioteca avorrida a viatjar fins aquí hi ha un canvi.

- Oh, bé. En realitat no sóc la secretària d'aquella biblioteca, aquell dia estava fent una substitució. Al què em dedico és a mirar de facilitar la vida als vinculats quan viatgen. En aquest cas concret, a facilitar-vos roba, ull lloc on dormir, etc.- al afegir l'etcètera, guinya un ull a en Will i aquest li retorna el gest, però a ell li queda molt més entremaliat que a la Molly.-

- Oh, no saps quin alleujament Molly! Sempre m'aclaparo molt quan no puc planificar les coses, quina alegria no haver d'improvisar més!- sospira la Núria amb una mà al pit.-


- Tu tranquil·la Núria, que ho tinc tot controlat.- aplaudeix un sol cop mentre se la mira compassiva.- I ara, a abrigar-se!