dijous, 30 d’abril de 2015

Un projecte pel qual necessito la vostra ajuda!

Hola gent! Quan de temps!

Sé que els meus períodes d'inactivitat són ja bastant abundants i la meva regularitat a l'escriure s'ha desfet del tot. Però el cas és que sempre estic començant coses diferents i m'organitzo d'una manera bastant... Asimètrica? Bé, no sé quina seria la paraula, però segur que ja ens hem entès.

En l'últim projecte en el que m'he vist implicada ha estat el vídeo d'una amiga per a un concurs. Necessitem que molta gent el miri i que, sobretot, li doni al like, ja que és un dels criteris del concurs. Us agrairíem moltíssim que li donéssiu a m'agrada i que ens diguéssiu la vostra opinió als comentaris! I si podeu fer que més gent faci el mateix, millor que millor!

Sobretot, gaudiu-lo molt i fins aviat!

https://www.youtube.com/watch?v=8u_GNjWxRl8

dimarts, 7 d’abril de 2015

Somni nº7 - Capítol 22

- Júlia -

Després d'uns moments força llargs de serietat, intents de mantenir la serenor i la calma per part de l'Emily i converses per intentar ajudar-la a decidir quin pot ser el seu millor pròxim pas, finalment hem decidit... Que el millor que pot fer és posar-se en contacte amb en Taggart per parlar-ho. Li he donat el seu número, que tinc de pura xiripa al haver-li demanat abans a la Núria sense pensar realment que em podia ser útil. Ella el trucarà des d'un mòbil segur, que no es pugui rastrejar ni saber que és seu.

D'aquesta manera s'ha quedat alleujada i, la veritat, jo també. La seva angoixa se'm transmetia cada cop que s'estrangulava els dits o mirava als altres aquí presents. Es nota que les notícies que li he portat eren les últimes que esperava sentir.

En fi, missió complerta. Ara només li hem de fer saber a en Taggart que ja hem advertit a la seva ex-companya. Cosa de la qual suposo que s'encarregarà ell. Me n'alegro d'haver complert el meu paper en el pla d'en Will, m'he tret un pes de sobre.

Espero que a ell li hagi anat igual de bé o encara millor. Tot i que tampoc crec que m'hagi de preocupar, perquè amb les riallades que he arribat a sentir des del meu lloc a la vora de la foguera, provinents del llac, és pràcticament segur que ha estat tot plegat un èxit.

- Gent, mireu!- crida el Sr. Alec des d'uns metres enllà, mirant cap a l'horitzó en direcció al llac.- Han arribat les dames sorprenents!

La Sra Bellock s'inclina en la meva direcció i m'explica:

- És una de les maneres amb la que acostumem a referir-nos a les aurores.

- És una manera encertada.- somric.-

Són espectaculars. Senzillament, increïbles. Una obra mestra.

Llums d'incomptables colors diferents, de totes les tonalitats i matisos imaginables, onejant i dansant al cel al compàs d'una música imaginària, dirigida per la immensa i inesgotable saviesa de la natura.

No puc evitar fer res més que sospirar i contemplar-les amb la boca oberta, sorpresa, sentint-me petita i insignificant en aquest món de bellesa extraordinària, grandiosa i ancestral.

El Sr. Bellock s'aixeca i se'n va a posar-se al costat del Sr. Alec i intercanvien unes paraules. Es nota que tenen molt bona relació. Una relació de lleialtat mútua i confiança sòlida forjada al llarg de molts anys. La seva companyonia és admirable.

- Elizabeth! La càmera ja està preparada!- es gira i li crida el seu marit.-

- D'acord, perfecte!- li respon i es gira de nou cap a mi.- Cada cop que venim, fem fotos a les aurores. No només és un hobby sinó que les fotos també els serveixen als científics que estudien les aurores. Com comprendràs, és un fenomen molt estudiat pels d'aquí.

- Sí, és clar.

- Bé... Si vols venir.- s'aixeca i es posa bé la roba.- Estarem a nivell del llac.

- D'acord, moltes gràcies. Però asseguda vora el foc amb l'enèsima tassa de te que porto és el millor lloc que podria trobar per observar-les.

- Com vulguis.- em somriu.- Un plaer parlar amb tu, Júlia.

- El mateix dic.- i li torno el somriure.-

Observo com se'n va fins que desapareix entre els arbres junt amb el seu marit i el Sr. Alec, el seu millor amic. Vist així, la imatge em recorda a nosaltres tres. A en Will, la Núria i a mi. La Núria i jo tenim una amistat indestructible, com la del Sr. Bellock i el Sr. Alec. Però també estic començant a considerar en Will amic. I ell és la indiscutible parella de la Núria, encara que ara mateix no es pugui dir. Però segur que el destí conduirà les coses tard o d'hora com han de ser.

Una parella de vinculats i l'amistat inseparable d'un dels dos membres. Serà un patró molt habitual o és casualitat?

- Jo normalment tampoc me'n vaig amb ells, m'agrada mirar les aurores sol.- em diu en Tommy. Es veu que portava massa estona sense obrir la boca...-

- M'ho haig de prendre com una indirecta? Perquè realment no em penso moure d'aquí.- li deixo ben claret i faig un parell de glops del te.-

- Com t'he dit abans, pren-t'ho com vulguis...- s'encongeix d'espatlles mentre somriu i es posa de peu per seure al meu costat. Sospiro. Un llarg sospir per mantenir la paciència intacta.- Saps que he hi ha moltes històries i llegendes al voltant de les aurores?- m'explica, utilitzant un to de veu fluix que pretén intrigar-me.-

- És d'esperar.- responc secament.-

- Jo me'n sé unes quantes, per no dir moltes.- em mira un moment i torna a dirigir la mirada al cel.-

- Què bé.- jo no aparto la vista de les aurores.-

- Ja pots ben dir-ho perquè avui és el teu dia de sort i te n'explicaré una, que de fet no es pot considerar llegenda ja que... Va passar de veritat.-assenteix amb el cap, m'agafa el te i fa un parell més de glops. Em queixaria però no tinc ganes de donar-li aquesta satisfacció. Deixa la tassa al seu costat.-

- Caram.- què intenta?-

- Veuràs... El poble d'aquí a prop... A deu minuts cap al nord-oest... Abans, molt abans que tu i jo nasquéssim i que fos el poble pràcticament fantasma que és ara...-em remou l'estómac que ens mencioni en la mateixa frase. Del fàstic.- Era un poble molt visitat. Petit, però molt concorregut. Encantador, de gent hospitalària i ric. Tothom hi anava per quedar-se uns dies i poder admirar aquesta fantàstica escena.- aixeca els braços cap a les aurores per remarcar les seves paraules.-

- Si era tan ric, per què no es va molestar en arreglar la seva pista de gel?- el miro i senyalo amb la mà en direcció al llac.-

- Vaja, la mentidera és espavilada...- torça el somriure i poso els ulls en blanc, tornant la vista al front.- Van passar una sèrie d'esdeveniments que van portar el poble a la fallida generalitzada... No ens avancem, però.

- No, no.- sobreactuo perquè es noti que no m'importa.-

- Un dia, dels de temporada alta en el qual el poble estava a petar, amb tots els hotels sense ni una sola reserva disponible i totes les places per excursions i activitats que oferia el poble esgotades... Va succeir: la tragèdia.-arrufo les celles i creuo els braços, arrepenjant-los a les cames.- Alguns diuen que va ser un malentès, que no va ser obra de qui la policia va dir... Els pobres ingenus que encara es pensen que el poble pot tornar a ser el que era. Per regla general, gent gran que s'encarregava d'algun d'aquells negocis tan reeixits de l'època i que, al cap de poc temps dels fets, van fer fallida.

Increïble, sembla que et faci morbo que la gent ho passés malament.- el miro amb menyspreu i ell deixa anar una riallada.-

- Un cop més, et deixo que pensis el què vulguis...-em mira quan jo aparto la mirada i al cap de pocs segons, torna a mirar a endavant i a reprendre el relat.- D'altres deien que havia estat cosa dels del seu poble veí, envejosos i cansats de veure que els habitants de l'altre poble tenien molt més èxit que ells.

- Tota una conspiració.- sarcasme. Ell es riu.-

- No em desagrada el teu estil.

- Vés per on, a mi el teu sí.- remarco el sí amb molt de gust i ell somriu per a si mateix.-

- I per últim, estan els que creuen que va ser cosa d'una ànima pertorbada, desgarrada des de les més profundes parts del seu ésser i condemnada a arrossegar el terrible i inhumà error que va cometre.- el miro i no puc fer res més que aixecar una cella a mode de senyal despectiu. No em mira, així que no ho veu i continua, arrufant les celles, posant-se seriós, amb les aurores reflectint-se en els seus ulls blaus.- Tots en el poble coneixien en Brian Jones...- Brian Jones?? En serio?? Ha! Això m'ho guardo per quan acabi... Que es deixi en ridícul...- Un home alt i prim, ros amb el cabell llarg com a rebel que pretenia ser. Ulls clars... De bona família, així que tothom creia que la rebel·lia era una mera pretensió per fer la punyeta als pares però que en realitat era bon tio. S'havia ficat en algun embolic però res seriós... Fins aquell dia, és clar.

- Què va passar?- em giro i fingeixo una cara de preocupació... Que s'empassa.-

- Un dia, el dia t'han concorregut i sol·licitat que t'he dit abans, en Brian Jones... Va treure el pitjor que podia trobar en el seu interior.- a mesura que relata, apuja el volum i parla més ràpid.- Potser volent reivindicar que no volia formar part de la hipòcrita família que l'havia estat reclutant des que va néixer per ser algú que mai havia volgut ser o potser per demostrar que no era una titella més i que ell era l'amo de les seves voluntats i la seva vida.- fa una petita pausa, per augmentar l'expectació.- El cas és que aquell dia, aquell febrer del 1969, aquell nou de febrer de 1969...- torna a baixar el volum, però conservant la rapidesa.- En mig d'una excursió nocturna com aquesta per veure les aurores boreals, que tot just avui celebra els seus tràgics quaranta-sis anys... En Brian Jones va embogir i, amb la gent meravellada i encantada amb l'espectacle que oferia la natura, va treure una arma i... Va matar a sang freda a tots els presents.- acaba el relat amb una solemne cara de seriositat. I jo fingeixo que m'ha impressionat.-

- Déu meu, és horrible...

- Sí...- assenteix, compartint la cara de preocupació.- Però el pitjor de tot és... Que en Brian Jones mai va ser trobat per la policia.- es rasca el clatell.- Van estar anys buscant-lo, durant ni més ni menys que una dècada... Van investigar a tota la família, van revisar la seva casa milers de vegades... Però no van trobar res més que l'arma que havia utilitzat per cometre el crim.- agafa aire, fent veure que està afligit i el treu, sospirant.- I cada nou de febrer, en senyal de temor, respecte, por o dolor, ningú s'apunta a la nostra sortida per veure les aurores...- fa veure que el que em dirà li costa d'explicar.- Perquè resulta que aquest és el lloc on totes aquelles persones van morir i on es diu, que per cada aniversari del crim, en Brian Jones retorna en busca de sang nova i ingènua, per tal de satisfer la seva insaciable sed d'ànima turmentada...- fingeixo terror i el miro directament als ulls.- Ho sé... Hauríem d'advertir-ho als visitants però...-sospira.- Al meu pare i a mi mai ens va malament rebre diners, ja m'entens.- assenteixo comprensivament, encara mantenint la preocupació.-

Però quan el torno a mirar als ulls i veig aquella cara soferta fingida i d'autocompassió, no puc evitar esclatar a riure.

- Per l'amor de Déu, tu et penses que sóc idiota o què?- premo els braços contra l'estómac mentre no puc parar de riure.-

Ell em mira, escandalitzat i ofès.

- Com pots ser tant cruel i insensible?- em crida.- Tot el que t'he dit és veritat!

- Ah si?- aixeco les celles i me'l miro de dalt a baix.- Saps què?- somric d'allò més satisfeta.- A mi m'encaaaanten els Rolling Stones.- l'expressió escandalitzada desapareix del seu rostre.-

- I... I això què dimonis té a veure?- ja ha rebaixat el to, véees per on.-

- Doncs que he llegit mil i una vegades la tragèdia que va suposar per un dels meus grups preferits que un dels seus membres... De família no molt adinerada, però sí que no tenia problemes econòmics, que es ficava on no havia de ficar-se, alt, prim i ros, de cabells llarguets i els ulls clars... En Brian Jones... Fos trobat mort l'any 1969 a la piscina de casa seva. Clar que has distorsionat molt la seva biografia, que jo sàpiga no va matar a ningú però... Sé que l'has agafat de referència.-allargo el braç, passant-lo per sobre les seves cames i agafo la meva tassa de te per fer l'últim glop que quedava, de manera triomfal.- Hauries d'haver-te tapat aquell tatuatge de la llengua més coneguda internacionalment en el planeta.- senyalo amb el cap i la cella aixecada en direcció al seu canell i es riu.-

- Vaja, vaja... Em tens totalment impressionat.- assenteix i continua rient. Es mira el tatuatge mentre es puja la màniga per deixar-lo més descobert.- És de mentida, només és una prova.

Agafo aire i sospiro, negant amb el cap i somrient.

- Eh, normalment no faig això però...- mira al terra.- Vols que t'ensenyi el lloc perfecte des d'on veure les aurores?- aixeca la mirada a la vegada que ho fan les seves celles.-

- Depèn, vindrà en Brian Jones i ens matarà si ens moguem d'aquí?- pregunto fingint temor mentre en Tommy riu amb ganes.-

- No et preocupis, ja ens coneixem. A mi no em fa mai res.- es posa de peu.-

- Uff, quin alleujament.- poso els ulls en blanc però, aquest cop, somrient.-

Pugem la pendent que hem descendit abans, quan hem baixat del cotxe, i caminem una estona cap al sud. No arribem a pujar-la del tot, sinó que arribem a un altre replà arrecerat però prou elevat com perquè cap arbre arbre tapi el més mínim detall de les vistes.

Sense dir-nos ni as ni burro i ni tant sols mirar-nos, ens seiem al terra, a la vora de la pendent amb la que acaba el replà. M'agrada que cap dels dos senti l'obligació social implícita d'intentar mantenir una conversa o dir alguna cosa si no és perquè vol, ho trobo bastant inútil i mai saps què dir.

Passem una bona estona en silenci. Segurament, cada persona es pren les aurores boreals a la seva manera. Però mai deixen indiferent, i això fa que sigui un moment íntim que, molts cops, vulguis compartir amb tu mateix o amb algú que no et molesti.

Així que quan en Tommy em comença a parlar, la intuïció em diu que és perquè té ganes de fer-ho i no perquè se senti obligat:

- Sempre, des de petit, pujo aquí a veure les aurores boreals, les llums del nord. La gent que em coneix respecta que aquest és el meu lloc especial per contemplar-les i gairebé mai em molesten.- empetiteix els ulls, que miren al cel. Una lleugera brisa li remou els cabells rossos.-

- Mola, deu ser com el teu lloc per pensar.- assenteixo, mirant en la mateixa direcció.-

- Sí.

- Escolta, i què hi ha de la teva mare?- ara que hem començat a parlar, se'm faria estrany tornar al silenci.-
- La meva mare va deixar al meu pare quan jo tenia quatre anys. Vivíem a Oslo, aleshores. Però després de tot ens vam venir a viure aquí, a Tromso.

- Ostres... Em sap greu.- no se'm dóna gaire bé transmetre compassió. Però sí que em sap greu.-

- No tens per què.- somriu per a si mateix. És un somriure molt... Enigmàtic.- M'agrada la vida que tinc.- tomba el cap per mirar-me i faig el mateix.- El meu pare va parlar amb en Simon, el seu millor amic, per si sabia d'algun negoci per la zona (ell i la seva dona ja vivien aquí, tot i que nosaltres no sabíem res del vincle) que busquessin personal i ell li va recomanar que busqués feina a la petita empresa familiar d'organització de sortides locals, que buscaven a algú que s'encarregués de les d'aurores boreals.- torna a somriure, aquest cop per recordar-ho.- Tinc records del meu pare molt content i emocionat, sempre havia volgut una feina relacionada amb la natura.- s'emociona al dir-ho i se li eixample el somriure i els ulls se li aviven, fet que em fa somriure a mi també.- Va començar com una espècie de secretari que es quedava a l'oficina, així que molta natura no veia.- riu.- Però tenia un pòster a la paret, això sí.- diu amb un posat més seriós, assentint. I jo em ric.- Al llarg dels anys va anar escalant posicions en la difícil i grandiosa jerarquia de la petita empresa familiar,-sarcasme.- el director de les excursions es va jubilar i el van posar a ell. Un dia, que realment dona la casualitat que era nou de febreeer...-em mira i torça el somriure.- Només van apuntar-se a l'excursió els Srs. Bellock i una noia que no coneixíem de res perquè acabava d'arribar al poble...

- L'Emily Pond.- dic jo.-

- Exacte.- assenteix i continua.- El meu pare estava encantat de la vida perquè s'ho podria prendre com una excursió amb els seus amics, que coneix de tota la vida. Però la nit va acabar resultat una vetllada d'històries vora el foc i descobertes de secrets: els Bellock li van explicar el meu pare el per què pel qual desapareixien sense deixar rastre tant sovint des de feia tants anys i el per què del seu distanciament respecte d'ell...- espera a que respongui jo ja que creu que m'he identificat amb la situació, tot i que la Núria i en Will no viatgin des de fa anys.-

- El vincle.

- Ni més ni menys.- fa una petita pausa.- Com et pots imaginar, el meu pare els va prendre per bojos.- em resulta familiar, la història.- Però per això estava l'Emily allà.- em mira per saber si sap de què m'està parlant. Però no.-

- Ho sento, ara sí que no et segueixo.- empetiteixo els ulls i me'l miro, confosa.-

- No saps per què busquen a l'Emily? Ni per què va haver de fugir? Ni què va passar? Res de res?

- Res de res.- aixeco una cella mentre nego amb el cap.-

- Vaja, vaja. T'hauré de cobrar un extra per tenir-me tanta estona explicant-te contes.- es riu per a si mateix.

- No penso deixar anar ni una corona.- li adverteixo. Sospira.-

- D'acooord, està bé. T'ho explicaré.

- Ho deixes anar com si t'hagués insistit molt.- em ric.-

- Sé que ho haguessis fet.- puja les celles i somriu amb aire fanfarró.-
- Ni de conya.- nego amb el cap.

- En fi... Per on anava?- arrufa les celles.- Ah, sí!- les puja.- L'Emily... Veuràs.- es posa seriós.- T'ho explicaré breument perquè no sóc el més indicat per fer-ho però... Ella és especial.- em mira als ulls per observar la meva reacció, però no n'ofereixo cap perquè encara no l'he entès. Al veure-ho, continua. Però aquest cop, sense apartar la vista dels meus ulls.- És capaç de controlar el vincle. Pot decidir com, quan i on viatjar.- la meva sorpresa és completament visible. Obro molt els ulls i pujo les celles.- Però això no és tot.- somriu, tot i que no té cap aire divertit. És un somriure de fascinació per la història que m'explica ara.- Agafa't bé perquè no et creuràs el que et diré.- es posa el dit índex davant la boca per remarcar les seves paraules.- És capaç... De viatjar en el temps.- tiro el cap bruscament cap endavant i obro més els ulls, si és que és possible.-

Increïble! Aquest món està farcit de sorpreses, totes més grans que la seva predecessora. Com pot ser? És que no, és que...

- Viatjar en el temps??- repeteixo les seves paraules sense canviar el posat estupefacte amb el qual m'ha deixat.-

- El què sents.- s'encongeix d'espatlles mentre agafa aire per la boca i mira el terra, obrint els ulls, indicant-me que ell tampoc entén com pot ser.-

- Mare meva... I... Què va fer per demostrar-li al teu pare que era veritat tota la història del vincle?

- En aquell moment no va fer falta fer res, perquè ja estava fet. És a dir, l'Emily... Li va ensenyar al meu pare una piruleta (jo no hi era aquell dia, m'ho van explicar), una de normal i corrent que s'havia tret de la butxaca, de les típiques que donen en els restaurants. Després, va viatjar al passat per demostrar-li que el que deien era veritat. Es va esfumar davant dels seus ulls. Va retrocedir al matí d'aquell mateix dia i el va parar pel carrer, quan encara no la coneixia, i li va donar la piruleta. Al cap d'uns segons, va tornar a aparèixer al present i el meu pare va mirar-se la butxaca de la jaqueta, recordant el què havia passat per ell en aquell matí i el què havia passat per l'Emily no feia res més que uns instants... I s'ho va haver de creure per nassos.- s'encongeix d'espatlles.-

- Fascinant... Però... I tu, com t'ho vas creure?- es riu davant la meva pregunta.-

- Jo era un nen petit, em creia qualsevol cosa que m'expliqués el papa.

- Oooh... Quina monaaada...- i ens riem junts.-

- Però quan em vaig fer una mica més gran i ho vaig començar a qüestionar, l'Emily em va agafar de la mà i em va transportar davant la porta de la botiga de llaminadures en un obrir i tancar d'ulls.- somriu de nou pel record.- Va ser molt divertit.- fa una pausa.- Després, més endavant, ens van anar explicant que estaven començant a arribar més vinculats a la zona i que era per la localització geogràfica. La latitud tan propera al pol no només genera camps magnètics que provoquen les aurores boreals sinó que també alteren i, d'alguna manera, anul·len els vincles. Els congelen. Però només amb aquells que...

- Que ja tenen un cert temps. No serveix amb vincles novells.- li acabo l'explicació.-

- Exacte.- em mira i em fa una pregunta que no m'esperava.- Saps si la teva amiga té aquesta habilitat?

- Què?- pregunto estranyada i ell sospira.-

- A la ciutat, pels cercles en els quals es mouen els vinculats, hi ha rumors que hi ha una nova vinculada, d'una parella que fa poc que viatja, que és capaç de fer el mateix que l'Emily... Aquí hi ha gent que abans tenia una posició respectable a l'Organització, així que jo donaria la informació com a fiable...

- Doncs, que jo sàpiga...- m'encongeixo d'espatlles.- No...

- Hum...- acluca els ulls.- També podria ser que encara no hagués desenvolupat l'habilitat... Jo de tu... Estaria atenta.- assenteixo, amb la boca lleugerament oberta i desviant la mirada al terra.

No estic molt segura, però crec recordar que la Núria i en Will em van explicar una insinuació per part d'en Taggart d'aquest estil... Ho hauré de comentar.

Estem uns minuts callats, cadascú reflexionant en el seu propi món, quan una veu ens treu dels nostres pensaments:

- Tommy! Ja passen de l'una de la matinada! Hora de tornar a casa!- crida el Sr. Alec.-

- Vaja, sí que passa ràpid el temps.- li dic mentre el miro.-

- Si...- respon mirant cap a les aurores.- En fi.- es posa de peu i, mentre s'espolsa els pantalons, faig el mateix.- Serà millor que anem baixant.

El tema final de la conversa m'ha deixat un sabor agredolç a la boca però, com a mínim, quan arribem de nou al punt de reunió amb la foguera, els somriures de la Núria i en Will, que duen cadascú el seu parell de patins a les mans, m'animen. Tot ha anat bé! Mantenen una certa distància, no té pinta que s'hagin fet el morreig del segle però... És un avenç. Ja se sap, la Nurieta.

Li somric i m'apropo a abraçar-la efusivament mentre ella riu i me la retorna.

- Com ha anat? No se us parava de sentir rient.- li dic amb un xiuxiueig, a cau d'orella.-

- Molt bé! Ha sigut divertidíssim! Si veiessis com balla en Will...- em respon amb el mateix to de veu, però intentant-se aguantar el riure. Me n'alegro molt.-

Un cop apagat el foc i recollit tot el que havíem deixat pels voltants, donem la tasca per acabada i ens comencem a dirigir cap els cotxes. Anem amb els mateixos que abans, per excepció d'en Tommy, que ve amb nosaltres aquest cop. Els Srs. Bellock i l'Emily s'acomiaden ja que aniran directament a casa seva.

- Un plaer haver-te conegut, Júlia.- em diu la Sra. Bellock, quan em dóna la meva respectiva abraçada d'acomiadament.-

- Júlia, ja que hi sóc...- em diu l'Emily, traient un bolígraf de la bossa.- Per si de cas, et dono a tu el meu número. Tinc la sensació que algun cop el podríeu necessitar.- me l'apunta a corre-cuita a la mà i em mira als ulls. Assenteixo i li dono les gràcies.- De res, però t'agrairia que només em truquessis sí és absolutament necessari.

- D'acord, cap problema.- em somriu i marxa amb presses cap al cotxe.-

Ens dirigim al cotxe dels Alec i pugem, mentre en Will guarda els patins al maleter.

Al cap de tres quarts d'hora de camí en silenci, estant força cansats i amb ganes de ficar-nos al llit, arribem al refugi.

- Bé, nois. Hem arribat.- sospira el Sr. Alec i baixa. L'imitem.-

- Ha estat un plaer, Sr. Alec.- diu en Will, mentre va a encaixar-li la mà i tanca la porta del cotxe.-

Tanca la porta del cotxe i me la tanca als nassos!

- Will!- crido enfadada mentre m'agafo el nas i la Núria i en Tommy riuen pels descosits.-

El noi es gira, alarmat i, a través del vidre de la finestra i els meus ulls empetitits per l'empipada, veig la seva cara d'alarma quan em crida:

- Ostres, Júlia! Perdona'm, em sap greu!- obra la porta ràpid, retirant la mà que li oferia al Sr. Alec.- No era la meva intenció.- Quasi se li escapa el riure. Quaaasi.- Em sap greu.- intenta posar-se seriós.-

Però li surt el tret per la culata perquè, com sempre, sempre, sempre li passa, se li encomana el riure de la Núria i no pot evitar esclatar a riallades tapant-se la boca.

- Ho sento, ho sento Júlia! De debò!- continua disculpant-se mentre intenta parar de riure.-

Al final se m'acaba enganxant el riure i em trec les mans del nas per donar-li un parell de cops a l'espatlla, mentre ell s'intenta protegir amb els braços.

- Esteu ben distrets, vosaltres tres!- ens diu el Sr. Alec, mentre també riu.-

- Ja ho pot ben dir!- li diu la Núria.-

- Podeu tutejar-me, si voleu.- riu el Sr... En Hans, mentre el seu fill surt també del cotxe i es posa al seu costat.-

- Bé, el què deia en Will.- dic jo, mentre baixo del cotxe, amb l'ajuda d'ell. Després surt la Núria que, òbviament, també és ajudada pel noi.- Ha estat un plaer.- li encaixo la mà i darrere meu van en Will i la Núria.-

- El mateix dic, sou el grup d'estudiants d'intercanvi més reduït, peculiar i curiós que he conegut mai.- ens pica l'ullet.- En fi, per si algun dia torneu per la zona i necessiteu qualsevol cosa...- es treu una targeta de la butxaca interior de l'anorac i ens la dóna.- Aquesta és la meva targeta.- me la dóna. Al final seré l'agenda oficial de contactes especials d'aquesta parella de vinculats.- En Simon i l'Elizabeth m'han demanat que us transmeti el mateix missatge de part seva.

- Moltissimes gràcies.- agraeix la Núria.-

- No es mereixen.- tomba el cap lleugerament en un gest molt refinat i educat i es mira en Tommy.-

- No ha estat malament aquesta sortida. Podria dir que ha estat de les millors de la temporada en quan a companyia.- el fill s'encongeix d'espatlles, mantenint una expressió força indiferent, però el seu pare li dóna un copet a l'espatlla i acaba per somriure, posant la seva mirada en els meus ulls. I em fa l'efecte que a la vegada, en Will i la Núria intercanvien una ràpida mirada i xiuxiuegen...-

- Em... En fi, ja ens veurem Hans.- en Will estira els braços a l'aire mentre deixa anar un badall.-

- Sí, que vagi bé!- continua la Núria, amb les mans a la butxaca de l'anorac.-

Eeeh... Què...?

- Igualment!- i un cop els ha somrigut, en Will i la Núria marxen cap a l'interior del refugi.

- Dos minuts.- diu en Hans somrient, i se'n va cap a dins del cotxe.-

Ens quedem en Tommy i jo sols.

- No sóc de gaires adéus.- em diu, seriós.-

- Ni jo.- m'encongeixo d'espatlles, indiferent. No sóc d'adéus perquè sovint em fa mandra trencar-me el cap per dir alguna cosa pròpia d'un adéu, però no perquè em sàpiga greu.-

- Només volia dir-te que vigilessis el que t'he explicat del vincle en el cas de l'Emily.- mira al terra.-

- Em... D'acord.- li responc, sense deixar de mirar-lo als ulls.-

El seu pare pita el clàxon i els dos dirigim la mirada en direcció al seient del conductor. No han passat dos minuts, però sembla que vulgui avisar o recordar alguna cosa al seu fill.

- Ah si. I que el meu número també està en aquella targeta que t'ha donat el meu pare.- somriu sense ensenyar-me les dents i jo deixo anar un sospir divertit, desviant els ulls cap al cel.-

- Molt bé.- aixeco les celles, tornant-lo a mirar, i em poso les mans a les butxaques.- Que vagi bé, Tommy.

- Igualment.- massa orgull per admetre que probablement el trucaré, massa orgull per demanar-me que ho faci. Però ens hem entès.-


Assenteix i retrocedeix un pas per indicar-me que ja se'n va i jo també assenteixo. Espero uns segons fins que em dono la volta i, quan més m'apropo a la porta del refugi, més llunyà sento el motor del cotxe a la meves esquenes fins que, quan ja sóc a dins, aquest ha desaparegut pel complet.

dilluns, 6 d’abril de 2015

Somni nº7 - Capítol 21

- Júlia -

- Així que... Sou estudiants d'intercanvi.- comença la Sra. Bellock, per tal d'iniciar una conversa.-

Estem tots asseguts en els troncs al voltant de la foguera, prenent te i menjant núvols de sucre cuits. En un banc seuen els Bellock, en un altre els Alec, en un l'Emily i en el restant, jo.

- Sí! Estudiem tots en el mateix centre, però jo vaig a una classe diferent a la d'en Will i la Núria. Ells són científics fins la medul·la i a mi em van molt més les lletres. Fem primer de batxillerat- tasto el te. Cert que ara en Will no va a la mateixa escola que nosaltres, però abans sí.-

- I heu vingut vosaltres tres sols? No han vingut més alumnes ni cap professor?- pregunta el Sr. Bellock, no molt convençut de la història que es va inventar en Will.-

- No... Ara estem de pont, de vacances.- per sort aconsegueixo inventar-me una excusa prou ràpid...-Hem decidit avançar-nos a la resta dels nostres companys venint aquí abans per passar uns dies fent turisme i coneixent la zona. Les classes tornen la setmana que ve, que és quan vindrà la resta.

- S'ha de reconèixer que la noia sap mentir bé...- somriu amb malícia en Thomas, mentre el seu pare li dirigeix una mirada molesta.-

- Perdona?- encara millor sé fingir l'ofensa quan algú no creu el què dic, fins i tot quan realment m'ho he inventat. Bàsicament perquè és ofensa de debò.-

Abans que puguem començar una discussió, la Sra. Bellock em fa una altra pregunta:

- I és el vostre primer viatge a l'estranger, Júlia?- dirigeix tot el cos cap a la meva direcció per captar-me més l'atenció.-

- Oh, bé. El d'en Will i la Núria no, però el meu sí.

- Entenc.-assenteix amb el cap i jo em bec tot el te de cop.-

- I què us ha portat a Tromso? Què podeu aprendre aquí? Noruec? Si no has viatjat mai abans d'aquesta ocasió, tampoc hauries de tenir l'anglès gaire perfeccionat. Però aquí estàs, petant la xerrada amb nosaltres en anglès, idioma amb el qual et parlem perquè ens puguis entendre.- comença el pesat de nou.-

- Doncs precisament perquè aquí la gent també ens parla en anglès hem vingut aquí a aprendre la llengua.

Somriu d'allò més satisfet i aixeca les celles, triomfalment:

- No distingeixes l'idioma en el qual et parleeem...- es delecta amb el llenguatge corporal.- He alternat noruec i anglès i segons com ho he fet tu m'has respòs amb una llengua o amb una altra, entenent absolutament tot el què deia... Quina mentida/excusa tens preparada per a això, guapa?- entrellaça els dits de les mans i posa els colzes als genolls.-

Empasso saliva, el cor se m'accelera i de cop i volta totes les capes d'abric em comencen a sobrar perquè m'estic ofegant de calor i per falta d'aire.

- Tommy, no siguis cruel! No facis patir a la noia!- la Sra. Bellock se'l mira enfadada. Es dirigeix de nou a mi.- Maca, sabem des del principi que sou vinculats. No passa res, no teniu per què amagar-vos. Bé, suposo que els dos que estan patinant sobre gel són vinculats i que tu has vingut a parar aquí per casualitat... Calma't va.- estic a punt d'hiperventilar.-

- Tommy, el mínim que podries fer es preparar-li a la noia un altre te.- li ordena el seu pare, que reflecteix en el rostre que tampoc està molt content amb la conducta del seu fill.-

- Està bé, està bé.- aixeca les mans, però no esborra el somriure.-

Jo encara m'estic recuperant de l'ensurt:

- Com ho heu sabut? Per això de la llengua?

- Oh no, no.- la Sra. Bellock té una veu molt càlida i compassiva.- En Simon i jo també ho som, de vinculats. Bé, ara ja no. Es podria dir que estem... Retirats. Però a la vostra edat ho érem i també vam venir a parar a Tromso. Per si no ho sabies, els viatges solen ser els mateixos per tots els vinculats, en el mateix ordre. L'únic que canvia són les dates en les quals els vinculats viatjaran.

- Ja veig...- assenteixo mirant el foc i en Thomas se'm posa davant, oferint-me un te com a senyal de pau.-

- Aquí tens.- me'l dóna.- No era la meva intenció alterar-te.- s'encongeix d'espatlles.- No m'agraden les mentides.- s'ajup fins que té els ulls a la mateixa alçada que els meus i xiuxiueja.- I molt menys... Les mentideres.

- Quina ofrena de pau més inútil.- li remarco amb tota la rancúnia que puc.-

- Pren-t'ho com vulguis.- s'aixeca i s'encongeix d'espatlles mentre retorna al seu lloc i el seu pare posa els ulls en blanc.-

- Jo també sóc una vinculada, per cert.- diu l'Emily, que no havia obert boca des que se'ns ha presentat.- No volia dir-ho fins tenir clar que vosaltres ho sou.- ja és nota ja, que és molt reservada i cautelosa.-

- Em... La veritat és que... Ja sabia qui erets. De fet, estem aquí per tu.- no veig per què ocultar-ho si tots els aquí presents són vinculats o coneixen l'existència del vincle.-

Cert que podrien saber que l'Emily és una vinculada i no saber que no és una més. Però el fet que siguin vinculats ''refugiats'' en aquesta zona per tal de no patir més viatges em fa pensar que tots coneixen la seva història.

Els ulls verds se l'il·luminen, reflectint la gèlida llum de la lluna i les més que càlides flames del foc. Per primer cop, deixo de veure uns ulls passius i massa acostumats al què veuen per trobar-me amb uns ulls desbordats d'il·lusió, expectació i esperança.

- Us envia en John?

- Sí.- miro a la resta, dubtant de si continuar parlant o no, però abans que pregunti res l'Emily em llegeix la ment i em respon.-

- No et preocupis, ho saben tot sobre mi.- gesticula amb una mà per despreocupar-me, sense apartar-me la mirada.-

- Vol que t'advertim que l'Organització ha començat a buscar-te de nou.

Se li enfonsen les espatlles i la il·lusió desapareix per donar pas a un sentiment amarg i buit.

- No és possible... Els hi vaig ocasionar tants problemes com perquè estiguessin ocupats solucionant i investigant durant dècades...

- Doncs o ho han enllestit tot o han decidit que recuperar-te és la millor manera d'arreglar-ho tot amb menys temps.

- Núria -

Sens dubte, això és molt típic d'en Will!

- Eiei compte que et caus!- m'agafa per darrere els colzes i em posa recta, perquè recuperi l'equilibri.-

El contacte em segueix resultant estrany... És ell, és en Will. El noi que pràcticament em va caure del cel, amb el qual he viscut tantes experiències, pel qual m'he preocupat i he passat nits en blanc. El noi amb el qual he passat tant de temps que ens hem acabat encomanant maneres de parlar, actuar i moure's.

Però, per motius que gaire bé no sé explicar, no sento que sigui el mateix. Tantes setmanes aïllats l'un de l'altre m'han afectat més del que voldria.

- A veure si resultarà que al final no vas ser tant bon professor com et creies!- em ric i m'encongeixo d'espatlles.-

- Clar, clar...- aixeca la cella i es creua de braços.- La culpa sempre és del mestre...- apropa el cap.- No estiguis tant abstreta i et garanteixo que els teus patins seran l'únic que tocaran el gel.-

- Sisi...- em ric amb timidesa.-

A veure... Sé que dos mesos no són res quan es tracta d'una persona a la qual estimes però... Alguna cosa ha canviat. Potser he estat jo, potser ha estat ell... O potser els dos. Però no és el mateix.

De totes maneres, realment comparteixo amb ell el desig que aquesta estrafolària idea seva ajudi, perquè en realitat sé que a ell també li va costar prendre la decisió de deixar-nos de veure. Ho ha fet sempre pel nostre bé...

Sóc una egoista per veure'l tan il·lusionat, persistent i atent, i ni tant sols agrair-li. Però no puc. Almenys no ara. No puc seguir-li el joc del tot, sense estar segura que és el que realment vull. No vull avançar a cegues.

Em sento estranya, amb poca seguretat, confosa, perduda. Per què em costa tant oblidar aquest temps separats?

- Va, Núria! Si anem a aquest pas, no entrarem en calor ni a hòsties!- m'agafa de la mà i m'estira perquè patinem fins l'altre costat del llac que, si fa o no fa, és de gran com la pista del Rockefeller Centre.-

- D'acord, d'acord!- intento seguir-li el ritme, però segueixo pensant mentre patino.-

Aix... Per què no puc ser tan considerada, despreocupada i tenir les idees tan clares com ell? Si al cap i a la fi, i m'ho repeteixo perquè no només ho vull saber sinó que també ho vull pensar, hem estat dos mesos separats pel nostre bé! I més pel meu que pel seu perquè una de les coses que més li preocupaven a en Will era que el penjoll m'analitzés, fet que si estàvem separats no passava.

Al recordar-ho, instintivament em toco el penjoll amb l'altra mà, mentre no aparto els ulls de la superfície del llac.

En Will es para, sospirant compassiu:

- Nurieta... En què penseees? Sis plau, fes-me cas quan et dic que no et trenquis el cap!- em deixa anar de la mà i es posa just al meu davant.- Mira'm als ulls.- aixeco la mirada de la pista.- Escolta, ho deia de debò quan t'he explicat que aquest moment no és per parlar ni pensar res si tu no vols. Només és per passar-nos-ho bé, per variar. M'entens?- apropa una mica el cap per posar-se a l'alçada dels meus ulls, però sense apropar-se tant com solia fer.-

- Tens raó, perdona.- sospiro.- Et prometo que estaré pel que he d'estar.

- Molt bé, així m'agrada! Un somriureeee!- em dona un copet al braç i li ofereixo el somriure.- Així, així! Molt bé.- ell també sospira, satisfet.- Vaig a posar la fantàstica música que t'he dit abans!

- Ai mare...- em poso una mà al front.- Amb la música que escoltes tu, em puc esperar qualsevol cosa!

- Eh...!- fa veure que s'indigna.- Que si fa o no fa, escoltem la mateixa!

- Però a tu et va molt més la música dels 70 i 80 que no sigui rock que a mi.- em ric amb ganes.-

- Cert...- apareix el somriure trapella.-

Agafa el mòbil i comença a baixar per una interminable llista de cançons quan, de sobte, els ulls se li obren en un segon d'alegria per haver trobat just el què buscava. Aixeca la mirada trapella, a conjunt amb el somriure i, sense apartar-la, selecciona la cançó.

- No... No m'ho puc creure!- començo a riure al reconèixer la melodia.-September d'Earth... No pot ser!

- Oi tant que sí.- es posa el mòbil a la butxaca amb parsimònia.-

- Ara no em diguis que et posaràs a ballar!- només d'imaginar-m'ho, ja m'haig de començar a plegar del riure.-

I... Es posa a ballar i a fer voltes lentes sobre si mateix en el gel, mentre fa playback o es mossega el llavi inferior.

- Will...- ara sí que m'haig de plegar.- Què és això?? Una versió adaptada sobre gel de com ballen els d'Earth al videoclip original??

- Digue-li així si vols...- em guinya un ull i la meva riallada s'intensifica fins al punt que em comença a fer mal l'estómac.-

- No tens sentit del ridícul!- em poso les mans a la panxa.- Això o tens l'autoestima pels núvols...
- Tocant el cel amb la punta dels dits!

- Oh...- obro la boca i el meu riure sona sorprès.-

- Què?- somriu trapella.- Jo també ho he dit en veu alta?

- Com?- obro molt els ulls, sense acabar d'entendre el que m'està insinuant.-

- Res, res...- somriu per a si mateix i s'acaba la cançó. De tant riure se m'ha fet curtíssima.-

- Bé, ara pararàs quiet o encara no t'has cansat de destrossar-te la imatge?

- No sé, no sé...- es rasca la barbeta.-

- Mare meva Will.- nego amb el cap mentre em ric.- Si no fos perquè m'ho has demostrat forces vegades diria que ets gay.-

- Tseee... Compte...- murmura mentre busca una altra cançó.- Que se t'hagi acudit això potser vol dir que no t'ho he demostrat prous vegades...- torça el somriure però no aixeca la vista. Millor perquè no sé si m'he posat vermella per això o de tant riure.- Ai, no sé quina posar!- aixeca el cap.- Té, escull-ne tu la següent!- em dóna el mòbil.-

- Em faràs ballar?- pregunto desconfiada.-

- Per suposat!- assenteix.-

- Val, doncs llavors...- descendeixo per la infinitat de cançons.- Girls Just Wanna Have Fun, Will? De debò?- em burlo.-

- Oh!- se l'il·luminen els ulls, aixeca les celles i somriu. Bàsicament, els somriures ja són permanents.- Aquesta vols ballar?

- No, no!- gesticulo amb les mans aixecades.- No, a veure...- em ric.- És igual.- continuo buscant.-

- Hmm...- em mira divertit.-

- Oh, aquesta!- m'alegro al veure que té aquesta cançó, però encara no la poso.-

Es posa darrere meu amb les mans agafades darrere l'esquena per veure quina cançó indico:

- Oooh, però aquesta no es baaallaaaa.- fingeix decepció.-

- No es balla, però sí que és animada!- giro tot el cos per tenir-lo davant i dono el play a Live Forever, d'Oasis.- Suficient per entrar en calor...- li ofereixo el seu somriure torçat, em guardo el mòbil a la butxaca de darrere el pantaló i començo a patinar cap a l'altre extrem del llac.-

- Eeeh!- tarda en reaccionar però de seguida enganxa el meu ritme i patinem amb un metre de separació.-

Passem una bona estona perseguint-nos, patinant ràpid agafats de la mà, ballant alguna cançó menys... Humiliant, que la primera. Anant d'un cantó a l'altre del llac, cridant, rient... I com el primer cop que vam patinar junts, acabem exhalant cansats i amb les galtes vermelles.
- Val, val... Un descans.- em paro, arrepenjant-me amb les mans en els genolls.- Hem entrat en calor de sobres...-em falta aire.-

- Si...- m'imita i també s'arrepenja com jo.- Jo mai tinc males idees...- es posa dret de nou i fanfarroneja.-

- Ha!- qüestiono amb un to agut.-

- Prefereixo no saber en què estàs pensant...- es riu i somriu per si mateix mentre dirigeix la mirada al seu voltant.- És preciós.- sospira.-

També em poso dreta i admiro el paisatge. Els quatre núvols que podien ocupar el cel fa una estona han marxat i el cel ha quedat completament net, deixant-li tot el protagonisme a la preciosa lluna plena, que eclipsa el resplendor de qualsevol estrella a la vora a la vegada que es reflecteix impecablement al gel de la superfície del llac. Entre la llum de la lluna i l'efecte que té reflectint-se al llac hem tingut prou llum per veure'ns al patinar...

Tombo el cap per observar el meu company. La seva expressió enlluernada, fascinada, captivada i seduïda per l'esplendor del paisatge el mostren completament serè i feliç.

Els ulls verds, normalment incisius i intensos que transmeten tant sense pretendre-ho, són ara completament receptius i atents a la bellesa, encant i magnificència del quadre d'ensomni pintat per la natura. La lluna es reflecteix en ells, donat-los-hi una mica de la seva espectacular brillantor blanca en mig de la foscor de la nit mentre ells reflecteixen i li mostren admiració.

La seva respiració es torna cada cop més profunda i el pit li puja i baixa amb menys freqüència.

Les galtes es mantenen vermelles i del seu cos emana el seu aroma i calidesa característics.

Quan de temps...

- Núria...-murmura, sense apartar la vista.-

- Hum?- surto del meu ensimismament i ell agafa aire amb la boca oberta i el treu d'un sospir. Empassa saliva.-

- Mira...- senyala amb el cap perquè miri on ell.-


Dalt en el cel, unes llums infinites comencen a despuntar des de l'horitzó i s'aproximen, dansant i intercanviant colors, oferint la funció més fabulosa, increïble, extraordinària i meravellosa vista mai pels meus ulls. Han començat. Han arribat... Les aurores boreals.

diumenge, 5 d’abril de 2015

Somni nº7 - Capítol 20

-Júlia-

Ja ha passat una estona des que en Will s'ha presentat a la meva habitació, d'incògnit i sense avisar, per tal d'explicar-me el seu misteriós i intrigant pla que té com a còmplices a més gent de per aquí de la que em pensava... S'ha de dir que quan vol alguna cosa, res el para.

La veritat és que no se m'hagués acudit res similar al què té preparat. Jo hagués apostat per un sopar romàntic o... Bé, no se m'ha acudit res més que això. Però qui ho hauria de dir! No tots els nois que conec, per no dir cap, muntarien la que vol muntar per una noia que està posant les coses tan difícils. I tampoc és que sigui el pla més gran, complex i artificiós de la història dels romanços adolescents. La gràcia és la seva senzillesa. El tacte, la delicadesa, el gust i l'apreciació per les coses petites amb els quals ha estat ideat. Ja té sort la Núria ja.

Em sento important pel paper que m'ha assignat en Will. Puc dir que sense mi, no podria portar la idea a la pràctica. Però està clar que tot això fa setmanes que ho munta, així que trobo curiós i típic del caràcter autosuficient, segur de si mateix i optimista d'en Will comptar amb mi des del principi, fins i tot quan encara li anava llençant comentaris burxadors a la lleugera.

En fi, espero que se'm doni bé. No només haig de deixar en Will i la Núria a soles perquè ell faci la seva, sinó que, mentrestant, m'haig de quedar parlant amb els assistents de la sortida i així matar dos ocells d'un sol tret. Mentre ells estiguin passant-s'ho bé, espero, jo haig de posar-me en contacte amb l'Emily Pond, la vinculada d'en Taggart, i esbrinar si algun dels altres assistents és un vinculat, de pas, ja que ens van dir que aquesta zona és força freqüentada per aquests. Res, que bàsicament el pes de la missió ha recaigut sobre les meves espatlles... No està gens malament per ser el meu primer viatge.

Una veu més que coneguda acompanyada de cops bruscos a la porta de l'habitació em treuen del meu ensimismament:

- Júlia! Anem baixant a la sala d'estar, el Sr. Alec m'ha enviat un missatge dient que de seguida arribaran els altres assistents i que ens podem avançar per anar-nos coneixent.- la Núria, sens dubte.-

- Un segon, em calço i surto!- agafo les botes i dono gràcies per haver escollit el calçat que més abriga del què tinc aquest matí mentre me les poso.-

Abans d'un minut ja sóc tancant la porta i saludant als meus companys.

Baixem i ens reunim amb el Sr. Alec, que ens explica que al final els altres assistents també han arribat d'hora i que ja estàvem tots. I resulta que tots som nosaltres tres, una parella que deuen vorejar la cinquantena i una noia pèl-roja, cara pigada i d'ulls verds, de complexió prima i força alta. L'Emily Pond, suposo.

Intercanviem salutacions i presentacions sense dedicar-hi molt de temps, el Sr. Alec ens parla sobre el trajecte i la zona a la qual anirem i sortim a fora i ens pugem als cotxes. La parella, que resulta ser un matrimoni d'un home australià anomenat Simon Bellock i una dona de les Bermudes que es diu Elizabeth Bellock (diferents nacionalitats de procedència, com en Will i la Núria...), van amb el seu cotxe i m'ha semblat que dins d'aquest, a la part de darrere, esperava assegut un noi ros de la nostra edat. Deu ser el seu fill.

La noia pèl-roja, que sí ha resultat ser l'Emily Pond, va sola amb el seu cotxe i nosaltres tres anem un al costat de l'altre en els seients de darrere del cotxe del Sr. Alec, que encapçala la filera de cotxes que es dirigeix cap al destí.

Després de tres quarts d'hora de camí molt canviant i divers, en el qual hem passat d'ambients força civilitzats i habitats, amb carreteres decents i transitades, a estar rodejats pel gairebé no-res en una zona forestal parcialment nevada, arribem al punt desitjat.

Entrem en una petita esplanada just al costat de la carretera, que ja es veu que està preparada justament perquè els cotxes o autobús (no hi podria aparcar pas cap més) estacionin.

El Sr. Alec apaga el motor del cotxe, sospirant satisfet i girant-se per oferir-nos un somriure orgullós:

- Ja hem arribat! Preparats per la nit més maca i sorprenent de la vostra vida?

- Oi tant.- estic començant a pensar que a en Will li posa a si mateix el somriure autosuficient i enigmàtic, amb el qual ens delecta sempre, i crear expectació amb aquest.-

La Núria mira per la finestra del seu cantó, fixant-se en la lluna plena:

- Serà preciós... La imatge que ofereix el reflex de la llum de la lluna a la neu i als avets és ja de per si...- No acaba la frase. Però tampoc fa falta, la brillantor dels seus ulls ho diu tot.-

- Si... I és per això que mai em cansaré de la meva feina.- es descorda el cinturó i tomba el cap per mirar a l'exterior.- Encara que tinguis la mala sort de no veure una aurora boreal... Sempre et quedarà aquest meravellós paisatge.- sospira i es queda uns segons en silenci.- Però no perdem més el temps aquí dins!

Surt ràpidament del cotxe i tanca la porta. Es dirigeix a saludar als altres mentre ells també surten dels cotxes. Jo també hauria de començar a confraternitzar amb els altres tres.

-Will-

Potser encara no hem tingut l'ocasió de parlar però estic segur que aquesta vetllada relaxarà les coses. L'esperança és l'últim que es perd i, sent optimista, crec que ja han començat a millorar.

No se n'ha adonat que la Júlia ha baixat del cotxe, segueix immersa en els seus pensaments mentre contempla el paisatge. La llum de la lluna es reflecteix en els seus ulls foscos i plàcids que miren al cel i més enllà.

- Ei.-quasi murmuro, per no ser brusc.- Què et sembla si anem baixant ja i ens reunim amb la resta?

- Hum?- completament abstreta.- Ah!- i retorna a la Terra mentre em dirigeix la mirada.- Em... Sí, és clar.- sacseja el cap i es descorda el cinturó.-

Creuem l'aparcament i ens unim al cercle al voltant del Sr. Alec:

- Bé, hola a tots de nou i gràcies per acompanyar-me i interessar-vos per les aurores boreals!- comença un cop ens veu arribar a la Núria i a mi.- Avui no som molta gent però m'alegra veure que tinc a quatre incondicionals que sempre s'apunten a una bona excursió nocturna.- obra un braç en direcció als senyors Bellock, un noi ros que deu ser el seu fill i a l'Emily. Tots ells menys el noi li somriuen i fan gestos per treure-li importància-

- Bé pare, jo no sé què em faries si em negués a acompanyar-te.- respon el noi ros mentre aixeca els braços. Resulta que no és el fill dels Bellock.-

- Aaah, Tommy... Saps tan bé com jo què faria...- el Sr. Alec el convida amb un gest a posar-se al seu costat mentre els Bellock i ells dos riuen.-

El Sr. Alec posa el braç pel damunt de les espatlles del seu fill i continua:

- Bé, pels que no el coneixeu, aquest és el meu fill. Thomas Alec.

En Thomas ens mira de dalt a baix als tres sense la més mínima expressió a la cara.

- Jo sóc la Júlia.- saluda sense moltes ganes, per trencar el gel.-

- Jo la Núria.- diu amb una mica més de ganes.-

- I jo en Will.- aconsegueixo ser més amistós.-

El paio assenteix, mastegant xiclet amb la boca tancada i sense mirar-nos més a la cara. Sincerament, em cau millor el seu pare però bé, no jutgem per les primeres aparences...

- L'haguéssiu pogut conèixer quan ens hem presentat tots però es veu que li feia mandra sortir del cotxe.- li dona dos copets a l'esquena i aparta el braç- A quatre passes d'aquí, baixant per aquesta pendent,- senyala darrere seu.- tenim el nostre petit racó entre els arbres, perfecte per seure al voltant d'una foguera. Continuant baixant una mica ja ens trobem amb el llac glaçat del qual tan presumeixen els de la zona... Ah! I els senyors Bellock han portat núvols de sucre per coure i jo he portat te per a tots els gustos. Així farem temps fins que comenci l'espectacle!

Dit això, ens indica que el seguim. Li dirigeixo una mirada a la Júlia per tal que es quedi enrere mentre la Núria continua el camí.

- Acompanya'm mentre el Sr. Alec i el seu fill encenen el foc.- li indico amb el cap que em segueixi.-

- On has deixat els patins?- accelera el pas darrere meu per caminar al meu costat.-

- No els he dut jo, me'ls ha portat el Sr. Alec.- li explico.- Estan al maleter del seu cotxe.

- Estàs segur que això és una bona idea Will? Si ja et va posar pegues per patinar sobre gel a una pista de debò a Nova York, vés a saber què et di...- no la deixo acabar.-

- Aleshores no sabia patinar i hi havia molta més gent que podia veure com es queia de cul.- somric al recordar aquell vespre i obro el maleter.-

La Júlia continua dubtant del pla mentre trec els dos parells de patins:

- Però la pista de gel d'aquí és ni més ni menys que un llac. I no hi ha precisament baranes per agafar-se si vas insegur. Les vegades que he intentat portar a la Núria perquè aprengués a patinar no he aconseguit que s'hi desenganxés. Imagina't si no n'hi ha!

- Com bé has dit.- giro el cap en la seva direcció mentre tanco el maleter.- Encara no sabia patinar. A més a més, aquest és un llac segur. És la pista de gel municipal del poble que està a deu minuts d'aquí, juguen a hoquei i tot. Però com que és un poble petit, no s'han molestat en donar-li aspecte de pista de gel. Que en realitat és millor perquè no deixa de ser una massa de gel que a l'estiu es fondrà.

La Júlia sospira, ja sense saber què més objectar:

- D'acord, d'acord. Però assegurat d'explicar-li tot això a la Núria abans d'ensenyar-li els patins.- em somriu i em dóna un cop a l'esquena.-

- Tranquil·la, ho faré.- li retorno el primer gest i comencem a dirigir-nos cap a l'origen de les veus que se senten de fons.- Però una cosa abans de tot...

- Digues.

Decideixo tornar-me a parar per parlar i ella fa el mateix al veure'm:

- Encara et caic malament?

La pregunta sembla incomodar-la una mica perquè durant uns segons dirigeix la mirada al terra:

- No, ja no.- em torna a mirar als ulls.- És que...- es fixa durant uns instants a algun punt de l'horitzó de darrere meu i em mira de nou.- Abans et veia com el motiu pel qual la Núria s'havia allunyat de mi... Un paio arrogant i cregut que ocupava gairebé tot el temps de la Núria que abans compartia amb mi, la seva millor amiga, i que no s'ho mereixia.- agafa aire i el treu amb un llarg sospir.- Sí que la Núria quedava alguns caps de setmana amb la Iris, l'Helena i amb mi però...- xasqueja la llengua.- Abans de tu teníem una amistat molt més propera i, durant aquests mesos, he vist com s'anava allunyant i no podia fer-hi res... Per sort ara tornem a tenir-la.- fa una petita pausa en la qual continuo en silenci, deixant que es prengui el seu temps.- En qualsevol cas, em vas començar a caure encara més malament quan vau deixar de veure-us. La Núria sempre utilitzava aquesta manera de dir-ho, ''deixar de veure-us''. No utilitzava mai ''deixar d'estar junts'', ''tallar'', ni res per l'estil.- m'alegra que actués així perquè mai ha estat aquesta la meva intenció.- I mai em deia res sobre el tema tret que així ho havies volgut tu i que no hi havia cap més raó.- s'encongeix d'espatlles mirant al terra.- Sumant-li a la concepció que ja tenia de tu el fet que deixessis plantada a la meva millor amiga sense motius i que es seguís trencant el cap per tu durant tot aquest temps... Com no m'havies de caure malament?- somriu amb timidesa.- Però, en fi.- sospira de nou.- Ara sé que tenies més d'un motiu de pes per fer-ho. I t'agraeixo que ho fessis, tractant-se de la vostra seguretat. A part que he vist que en realitat ets bon noi.

- Gràcies.

- No home, no.- es riu.- Va, que al final ens trobaran a faltar.

Ens donem pressa i arribem just en el moment en què han aconseguit encendre el foc i tots aplaudeixen.

Deixo els patins darrere un arbre dels que rodegen els troncs netejats a mode de bancs al voltant de la foguera i vaig a saludar la Núria mentre la Júlia li demana a l'encarregat del te, en Thomas, que li prepari una tassa.

No puc evitar que em suïn les mans:

- Impacient per veure les aurores?- Per què de cop i volta estic tan nerviós?-

- Massa!- exclama alegre.-

- És clar, quina pregunta!- em ric.- Amb lo impacient que ets...

Ella també es riu i tasta un glop del seu té fumejant. Segur que està cremant.

- Te negre?

Empassa i em diu:

- El meu preferit.-assenteix.- Així de pas entro més en calor. No és que totes aquestes capes que em va donar la Molly no m'abriguin però és que fa airet...- fa veure que s'estremeix mentre somriu i fa un altre tast.-

Tanta planificació i ara no sé què dir...

- Què et sembla si... Anem a un altre lloc a entrar en calor?- no estic gaire segur del què acabo de dir...-

- Què?- escup una mica de te a la tassa sense voler, obrint molt els ulls i deixant anar una petita i curta rialla d'incredulitat.-

- Oh, merda no m'ha quedat com... Em...- em passo les dues mans pel cabell.- Volia dir que... O sigui ja saps. Podríem fer, no sé, exercici físic.- xasquejo amb la llengua, sospiro i aixeco els braços sense poder-me creure que m'estigui quedant tant malament. Ella intenta dissimular el riure darrere la tassa.-

- Wiiiill...- abaixa la tassa.- Queeee estàaas...- obra una mica la boca perquè no es noti tant el somriure que se li comença a intuir en les comissures dels llavis.- Nervióoos?- somriu del tot.-

- Jo nerviós?- em surt el riure precisament nerviós.- No, no p-pas. És que...- sospiro i em rasco el clatell.-

- Oi tant que estàs nerviós.- no sabia que podia somriure més àmpliament.- Saps què acabes de fer?- es riu.- Has tartamudejat.

- Sí.- pujo les celles i somric, senyalant que és obvi.-

- No.-sospira sense esborrar el somriure i dirigeix la mirada al terra.- Som a nou de febrer.- em torna a mirar els ulls i s'aparta el cabell de la cara que li surt del barret de llana.- Has tartamudejat com jo, el dia de portes obertes en el qual ens vam conèixer quan vam topar...-l'interrompo.-

- A les escales centrals de l'escola... Sí... Me'n... Me'n recordo.

- Avui fa un any.

- Cert...- em frego les mans als pantalons per assecar la suor.-

- Mare meva.- torna a riure.- No em puc creure que estiguis nerviós! En Will McAllister Monfort nerviós!- deixa la tassa de te sobre el tronc partit que serveix de banc més proper. Feia segles que no li sentia a dir els meus cognoms.-

Xasquejo amb la llengua i torno a parlar, mirant i implorant al cel que em surti millor aquest cop:

- Què et sembla si ho torno a intentar?- torno a fregar-me les mans als pantalons.-

- Endavant.- i segueix somrient...- Què deies sobre...Que féssim exercici físic?- se li torna a escapar el riure.-

- Mira... No et negaré que fins ara amb tu me n'he sortit estrepitosament malament... Però el pla anava sobre rodes fins que els nervis me l'han tirat pel terra així que no ho penso donar pas per perdut.

- Va home que m'has fet riure molt.-si, i encara rius!- De quin pla... Em parles?- de nou, seriosa.-

- És que no tenia pensat presentar-te'l així però...- em rasco el clatell, un altre cop.- Tenia pensat simplement posar-lo en pràctica i que les coses marxessin soles però... Fa molt de temps que tu i jo no... De cop i volta no sé com actuar.-arrufa les celles i tomba lleugerament el cap de costat.-

- Will, deixa-ho anar i ja està.- i això em transmet la confiança que necessito.-

- Intento que tot torni a ser com abans. I no volia dir directament que aquesta és la meva intenció perquè no vull que et sentis obligada a prendre cap decisió. Únicament vull que ens ho passem bé. Que tot flueixi per si sol sense forçar-ho de cap manera ni amb la intervenció de res. No t'has de pensar res. No m'has d'explicar res. No m'has de respondre res. Res. Només vull que et sentis còmode i gens pressionada. No pretenc pas solucionar-ho tot amb una nit. Sé que l'assumpte requereix més temps... Ah, i... T'agraeixo que et mostris sociable amb mi.

Somriu sense dents:

- No m'has d'agrair res...- sospira i s'humiteja el llavi inferior.- Digue'm. Què tenies pensat?

Cansat de tartamudejos, suor a les mans i mals entesos, prefereixo ensenyar-li directament els patins. Retrocedeixo fins l'arbre que els escolta i ella em segueix. Quan trec els patins d'allà darrere una cara de sorpresa és apreciable en totes i cada una de les seves faccions:

- El llac glaçat...-s'ha quedat amb la boca oberta.-

- Abans que puguis dir res... Deixa'm dir que això ho planifico des de fa setmanes i et puc garantir que el llac és segur. La setmana passada van tenir temperatures baixíssimes i és completament estable. Més dur que una pedra. A més a més, és la pista de gel municipal... Encara que no tingui molta pinta. Ni baranes.- es riu.- S'hi celebren partits d'hoquei i tot.

Segueix dubtant, així que jo continuo parlant per tal de no donar-li l'oportunitat de dir-me que no:

- També he portat música, per alegrar l'ambient. Tinc una llista al mòbil que es diu...- faig un gest teatral per presentar el nom.- Patinant sobre gel!- somric i li guinyo un ull. I ella es riu.-

- Val, aquest és el Will que jo conec.- somriu- Que parla pels descosits per no sentir un no com a resposta, que mai per l'esperança i l'optimisme, que no para d'idear plans que deixen amb la boca oberta i que, sobretot, no es posa nerviós.- es torna a riure.-

- Em coneixes massa bé...-li somric.- No sé què m'ha passat abans.- arrufo les celles.- No era jo.- les pujo.- No tornarà a passar.

- Nooo? Amb lo divertit que ha sigut!- m'agafa un parell de patins i jo nego amb el cap, rient.-

Anem baixant i els hi dic a la resta:

- Ei companys! Si ens busqueu, estem patinant sobre gel.- els hi dedico un generós somriure a tots, que no em costa gaire esforç al haver-me sortit finalment amb la meva.- Núria, avançat, que li explico a la Júlia...

Fa cara de no creure's que la Júlia no estigués implicada en el pla però, tot i així, assenteix i segueix descendint.

M'apropo al conjunt i els explico que ha acceptat patinar sobre gel. El Sr. Alec i el Sr. Bellock em feliciten amb copets a l'esquena i les noies em somriuen.

Cap d'ells sap que som vinculats, excepte el Sr. Alec. La història que els vaig explicar als altres és que som estudiants d'un programa d'intercanvi i que a mi m'interessava apropar-me a una de les noies que venia. Però ara la Júlia es quedarà a xerrar amb ells i esbrinarà si hi ha algun vinculat més. Si és així, segur que ells se n'hauran adonat de qui som realment. I, en algun moment de la vetllada, li donarà discretament el missatge d'advertència d'en Taggart a l'Emily, que vam preferir escriure en un paperet per no haver-la d'apartar de la resta del grup, fet que cridaria potser massa l'atenció tenint en compte que som tant pocs i que ens acabem de conèixer.

Li pregunto a cau d'orella a la Júlia si està preparada i m'assenteix amb el cap:

- No et preocupis Will. En veritat només haig de petar la xerrada, tu ho tenies més complicat. Però el més difícil ja ha passat, ja t'ha dit que sí. Ara centra't en que us ho passeu bé.

- Moltes gràcies Júlia.

- De reees.- posa els ulls en blanc.- Vaaa, a que espereeees?- em pregunta amb un to agut.- Estàs fent esperar a ni més ni menys que la meva millor amiga!

- Tota la raó del món!

Surto corrents en direcció a la pendent i sento com darrere meu la Júlia sospira.


Espero que la Núria se'n recordi de patinar perquè les cançons que he escollit no són precisament lentes! I tot, perquè l'ambient no sigui tens i únicament hàgim de pensar en passar-nos-ho bé.