Somni nº7 - Capítol 19

-Júlia-

- Molt d'auricular sofisticat de traducció simultània i tot el que tu vulguis, però pel que fa a la llengua escrita... Res, eh.- miro i remiro la carta del restaurant de l'hotel, amb l'esperança d'entendre alguna cosa.- Per què no fan una carta amb les fotos dels plats? Així tots contents...

- Has provat de passar la pàgina, Júlia?- diu la Núria, amb una punta de to sarcàstic.-

Li faig cas i...

- Oh.- retiro una mica el cap enrere i assenteixo prement els llavis, en senyal d'aprovació. La carta està en diversos idiomes.- No he dit res.- li somric i ella es riu, negant amb el cap.-

Estem en una taula a un racó del restaurant, al costat d'una finestra, ocupant dues cadires i el sofà que fa cantonada a la paret. En altres paraules, ocupant molt d'espai.

Però just abans que la Núria s'assegués a un dels costats de la cantonada, quan en Will ja s'havia assegut a l'altre, he posat el meu anorac. Ella ha gairebé tancat els ulls, fixant-me la mirada, a la vegada que jo li dirigia un somriure desafiant.

Ella m'ha respòs mirant momentàniament la cadira del meu costat, però li he negat amb el cap. ''Està lliure, però la puc ocupar també'', li deia amb llenguatge corporal subtil.

Finalment ha sospirat i s'ha assegut al costat d'en Will, que ja s'havia submergit entre els plats de la carta i el menú. Potser hem intentat dissimular, però el somriure que intentava ocultar darrere la carta em diu que no s'ha perdut res.

- Jo crec que em demanaré salmó. I que em sorprenguin amb la manera de cuinar-lo.- diu en Will a la vegada que tanca la carta.-

La Núria esbufega i es rasca el clatell.

- Jo no sé què demanar, no tinc molta gana.

- Jo tampoc ho sé, però perquè de la gana que tinc m'ho menjaria tot.- em poso la mà a la barbeta, pensant.-

En Will ens mira a les dues i ens diu:

- Doncs... Demanem un salmó ben gros pels tres.- aplaudeix un cop i deixa les mans encaixades, donant-ho per enllestit.-

- Val, doncs salmó.- somriu la Núria.- Així si no en vull gaire segur que et menges la meva part.

En Will tomba el cap i li somriu:

- No ho he fet pas amb aquesta intenció...- però es nota en el to de veu i en l'expressió trapella que sí que ho ha fet amb aquesta intenció.-

- La meva part no se la menjarà ningú.- aixeco les mans.- Sinó, haureu de suportar la meva panxa protestant i les meves queixes constants. I... No sé què és pitjor.- abaixo les mans, preguntant-m'ho de debò.-

En Will i la Núria es riuen amb ganes i es mouen en el lloc, de manera que, com que no estan tampoc molt amples, topen braç amb braç. La Núria deixa de riure per uns segons, fixant-se en la situació, però sacseja el cap i torna a alçar la mirada.

- Definitivament sentir-te a tu.- em tira una molla de pa, rient, però l'esquivo.-

- Per cert, m'heu d'explicar moltes coses i respondre'm moltes preguntes.

- Doncs... No sé per on començar.- dubta la Núria.-

- Doncs pel principi!- continua en Will, i la Núria aixeca una cella i se'l mira de reüll.-

Estan gairebé dues hores explicant-me diversos viatges, l'evolució dels seus compromisos amb l'Organització, la por que van passar el primer dia que van saber d'aquesta, tots els detalls que coneixen sobre el vincle i alguna anècdota en concret de situacions en les quals m'havien hagut de justificar les seves conductes estranyes amb excuses no molt creïbles. En fi, m'expliquen tot el que recorden, però sense mencionar cap aspecte romàntic o de la seva relació: la Núria ho evita i en Will ho passa tot per sobre, no és pas curt de mires, que diuen. El que si que estic començant a veure és que potser m'havia fet una idea una mica equivocada del noi... És arrogant i cregut en moltes ocasions. De vegades se'm fa insuportable i li fotria un parell d'hòsties ben donades. Però després és generós, lleial, respectuós i el màxim d'acurat que pot amb tot el que fa. Es sacrifica pels altres, deixant per després les seves pròpies necessitats, sense esborrar el somriure.

Em sento malament per haver-me ficat amb ell tantes vegades, tot i que és mitjanament justificable perquè gran part de la mania que li tinc, o tenia, era de pensar que havia sortit de la vida de la Núria perquè sí, perquè el paio era així de fill de sa mare. Però sabent tot el que sé ara, segur que ho va fer per alguna raó...

Evidentment, amb aquest temps ja hem dinat de sobres i ara estem amb tes i cafès. La Molly ens ha dit amb un missatge que fem temps perquè en un moment o altre vindrà el Sr. Alec, l'organitzador de les sortides per anar a veure aurores boreals.

Però jo segueixo tenint alguna pregunta pendent de les primeres que he deixat anar aquesta mitja tarda quan hem aparegut al carrer i de les que fins fa poc li estava donant voltes:

- Val, haig d'admetre que tot el que m'heu explicat canvia moltes coses. M'havia fet diverses idees sobre vosaltres, que ara puc descartar o justificar. Només vull entendre una cosa més... Per què de cop i volta us vàreu separar? Què va passar?

Els dos es queden muts, incòmodes en els seus llocs. Bé, la Núria més que en Will. Aquest s'aclareix la gola i decideix parlar. Em mira directament als ulls d'una manera molt intensa, prenent-se la pregunta com l'oportunitat que representa la primera vegada que surt el tema.

- L'últim viatge que vam fer va ser aquell en el qual vam descobrir l'Organització i se'ns havia informat de moltes coses en poc temps, per exemple certes exigències que ens feien, com és el cas que la Núria dugés el penjoll que l'analitzaria les vint-i-quatre hores del dia... Aleshores en Taggart ens va dir que si no estàvem junts, el vincle no funcionaria ni tampoc el penjoll l'analitzaria. És a dir, que ni viatjaríem ni la Núria tindria tal violació dels seus drets de privacitat.- m'explica, molt seriós.- Havíem passat per molt en molt poc i...- es rasca el cap abans de continuar. No està molt segur del què dirà.- Vam creure que descansar una temporada de tot seria el més convenient i el més segur.- la Núria inspira per la boca mantenint la cella aixecada i mirant cap a una altra banda, no hi està del tot d'acord. En Will no la mira, però sap com ha reaccionat. Continua amb el seu relat.- A més a més, teníem l'esperança de descobrir alguna cosa sobre el vincle que ens permetés tard o d'hora desfer-nos d'ell...

- Ah...- dic jo.- I què tal?

En Will sospira amb un somriure gairebé inexistent:

- Som aquí no?- aixeca momentàniament la cella, tenint la boca lleugerament oberta.-

- Si.- respon la Núria.-

La tensió s'instaura oficialment a la taula.

- Eh... En fi. La intenció era bona. Llàstima que al final no servís de gran cosa.- expresso, intentant descarregar l'ambient.-

- Oh, bé.- em respon en Will.- Per mi sí que va servir d'alguna cosa. Vam aconseguir millorar molt les condicions dels nostres viatges, negociant amb en Taggart. Em va costar, i en algun moment ho vaig passar malament, però va valdre la pena de sobres.- somriu amb tristesa.-

- Segur que sí.- assenteixo i miro a la Núria. S'està fixant en algun punt darrere meu i em giro.-

Un home alt i ros, amb el cabell ondulat i lleugerament pentinat cap enrere, amb la clenxa a un costat, parla amb un dels cambrers. Crida l'atenció perquè el restaurant ja està desèrtic i som els únics de la sala, a part del cambrer que canvia tovalles de les taules pel proper àpat.

El cambrer assenteix al què li diu l'home i, a continuació, senyala la nostra taula. Aquest ens mira i tot seguit s'aproxima:

- Hola, em dic Hans Alec. Organitzo les sortides per veure aurores boreals. A la recepció de l'hotel m'han dit que heu reservat una sortida per aquesta nit, vinc a donar-vos alguns detalls per tal que us pugueu preparar i estar llestos amb calma.

El saludem, ens presentem i li oferim que segui a la cadira lliure de la taula, la que volia ocupar la Núria.

Estem una mitja hora xerrant i el Sr. Alec ens posa al corrent sobre el programa: cap allà un quart de vuit ens reunirem tots els participants de la sortida a la sala d'estar de l'hotel, ens repassarà algunes dades i marxarem a dos quarts. Avui hi ha poca gent apuntada, de manera que no val la pena contractar un autocar. Els quatre que hi ha aniran van amb els seus propis cotxes (som els únics turistes...). Nosaltres anirem amb el Sr. Alec. Al cap de tres quarts d'hora arribarem a la zona des d'on s'espera que observarem les aurores boreals. Es farà una foguera i altres activitats que no ha mencionat. Això sí, no se n'ha estat d'intercanviar una mirada còmplice amb en Will.

Estarem allà unes hores i tornarem cap a les dues de la matinada. Sona tot molt bé, la veritat.

Ens acomiadem del Sr. Alec, que encara ha d'informar a algú més sobre la sortida, li donem les gràcies, i ens dirigim a la recepció a recollir les claus de les nostres habitacions. Tenia tanta gana que abans no els he donat l'oportunitat de fer-ho.

Pugem a l'última planta (és a dir, a la segona... En realitat és un refugi a les afores per la gent que realitza activitats com la de les aurores) i descobrim que les tres habitacions són contigües.

Decidim que per gaudir al màxim de la sortida nocturna, hauríem d'anar una mica descansats. De manera que ens acomiadem i cadascú se'n va a la seva habitació fins que hàgim de baixar.

O aquesta era la idea...

Al cap d'una mitja hora d'estar estirada al damunt del llit, vestida i sense desfer-lo, simplement amb els ulls tancats, algú truca a la porta.

Pregunto qui hi ha, però no em respon.

M'aixeco, pentinant-me amb els dits, i obro la porta. És en Will.

- Will?

- Shh!- es posa el dit índex als llavis.- No vull que ens senti la Núria.- entra sense que li digui res i tanca la porta darrere seu.-

- Què?- no entenc res.- Què no vols que senti?

- El pla que tinc muntat per aquesta nit i pel qual necessito la teva ajuda.- somriu de manera trapella, pujant i baixant les celles ràpida i repetidament.-

- Aaah...- assenteixo i somric jo també.- Intentant-la animar i recuperar eh?- s'encongeix d'espatlles lleugerament a la vegada que somriu, aquest cop, amb cert aire entristit.-

Vaig a seure a la punta del llit mentre ell es queda de peu.

- T'escolto.- pujo les cames i les creuo.-

Se li eixample el somriure i s'asseu davant meu amb la cadira de l'escriptori. A veure quina en té preparada...