Somni nº7 - Capítol 20

-Júlia-

Ja ha passat una estona des que en Will s'ha presentat a la meva habitació, d'incògnit i sense avisar, per tal d'explicar-me el seu misteriós i intrigant pla que té com a còmplices a més gent de per aquí de la que em pensava... S'ha de dir que quan vol alguna cosa, res el para.

La veritat és que no se m'hagués acudit res similar al què té preparat. Jo hagués apostat per un sopar romàntic o... Bé, no se m'ha acudit res més que això. Però qui ho hauria de dir! No tots els nois que conec, per no dir cap, muntarien la que vol muntar per una noia que està posant les coses tan difícils. I tampoc és que sigui el pla més gran, complex i artificiós de la història dels romanços adolescents. La gràcia és la seva senzillesa. El tacte, la delicadesa, el gust i l'apreciació per les coses petites amb els quals ha estat ideat. Ja té sort la Núria ja.

Em sento important pel paper que m'ha assignat en Will. Puc dir que sense mi, no podria portar la idea a la pràctica. Però està clar que tot això fa setmanes que ho munta, així que trobo curiós i típic del caràcter autosuficient, segur de si mateix i optimista d'en Will comptar amb mi des del principi, fins i tot quan encara li anava llençant comentaris burxadors a la lleugera.

En fi, espero que se'm doni bé. No només haig de deixar en Will i la Núria a soles perquè ell faci la seva, sinó que, mentrestant, m'haig de quedar parlant amb els assistents de la sortida i així matar dos ocells d'un sol tret. Mentre ells estiguin passant-s'ho bé, espero, jo haig de posar-me en contacte amb l'Emily Pond, la vinculada d'en Taggart, i esbrinar si algun dels altres assistents és un vinculat, de pas, ja que ens van dir que aquesta zona és força freqüentada per aquests. Res, que bàsicament el pes de la missió ha recaigut sobre les meves espatlles... No està gens malament per ser el meu primer viatge.

Una veu més que coneguda acompanyada de cops bruscos a la porta de l'habitació em treuen del meu ensimismament:

- Júlia! Anem baixant a la sala d'estar, el Sr. Alec m'ha enviat un missatge dient que de seguida arribaran els altres assistents i que ens podem avançar per anar-nos coneixent.- la Núria, sens dubte.-

- Un segon, em calço i surto!- agafo les botes i dono gràcies per haver escollit el calçat que més abriga del què tinc aquest matí mentre me les poso.-

Abans d'un minut ja sóc tancant la porta i saludant als meus companys.

Baixem i ens reunim amb el Sr. Alec, que ens explica que al final els altres assistents també han arribat d'hora i que ja estàvem tots. I resulta que tots som nosaltres tres, una parella que deuen vorejar la cinquantena i una noia pèl-roja, cara pigada i d'ulls verds, de complexió prima i força alta. L'Emily Pond, suposo.

Intercanviem salutacions i presentacions sense dedicar-hi molt de temps, el Sr. Alec ens parla sobre el trajecte i la zona a la qual anirem i sortim a fora i ens pugem als cotxes. La parella, que resulta ser un matrimoni d'un home australià anomenat Simon Bellock i una dona de les Bermudes que es diu Elizabeth Bellock (diferents nacionalitats de procedència, com en Will i la Núria...), van amb el seu cotxe i m'ha semblat que dins d'aquest, a la part de darrere, esperava assegut un noi ros de la nostra edat. Deu ser el seu fill.

La noia pèl-roja, que sí ha resultat ser l'Emily Pond, va sola amb el seu cotxe i nosaltres tres anem un al costat de l'altre en els seients de darrere del cotxe del Sr. Alec, que encapçala la filera de cotxes que es dirigeix cap al destí.

Després de tres quarts d'hora de camí molt canviant i divers, en el qual hem passat d'ambients força civilitzats i habitats, amb carreteres decents i transitades, a estar rodejats pel gairebé no-res en una zona forestal parcialment nevada, arribem al punt desitjat.

Entrem en una petita esplanada just al costat de la carretera, que ja es veu que està preparada justament perquè els cotxes o autobús (no hi podria aparcar pas cap més) estacionin.

El Sr. Alec apaga el motor del cotxe, sospirant satisfet i girant-se per oferir-nos un somriure orgullós:

- Ja hem arribat! Preparats per la nit més maca i sorprenent de la vostra vida?

- Oi tant.- estic començant a pensar que a en Will li posa a si mateix el somriure autosuficient i enigmàtic, amb el qual ens delecta sempre, i crear expectació amb aquest.-

La Núria mira per la finestra del seu cantó, fixant-se en la lluna plena:

- Serà preciós... La imatge que ofereix el reflex de la llum de la lluna a la neu i als avets és ja de per si...- No acaba la frase. Però tampoc fa falta, la brillantor dels seus ulls ho diu tot.-

- Si... I és per això que mai em cansaré de la meva feina.- es descorda el cinturó i tomba el cap per mirar a l'exterior.- Encara que tinguis la mala sort de no veure una aurora boreal... Sempre et quedarà aquest meravellós paisatge.- sospira i es queda uns segons en silenci.- Però no perdem més el temps aquí dins!

Surt ràpidament del cotxe i tanca la porta. Es dirigeix a saludar als altres mentre ells també surten dels cotxes. Jo també hauria de començar a confraternitzar amb els altres tres.

-Will-

Potser encara no hem tingut l'ocasió de parlar però estic segur que aquesta vetllada relaxarà les coses. L'esperança és l'últim que es perd i, sent optimista, crec que ja han començat a millorar.

No se n'ha adonat que la Júlia ha baixat del cotxe, segueix immersa en els seus pensaments mentre contempla el paisatge. La llum de la lluna es reflecteix en els seus ulls foscos i plàcids que miren al cel i més enllà.

- Ei.-quasi murmuro, per no ser brusc.- Què et sembla si anem baixant ja i ens reunim amb la resta?

- Hum?- completament abstreta.- Ah!- i retorna a la Terra mentre em dirigeix la mirada.- Em... Sí, és clar.- sacseja el cap i es descorda el cinturó.-

Creuem l'aparcament i ens unim al cercle al voltant del Sr. Alec:

- Bé, hola a tots de nou i gràcies per acompanyar-me i interessar-vos per les aurores boreals!- comença un cop ens veu arribar a la Núria i a mi.- Avui no som molta gent però m'alegra veure que tinc a quatre incondicionals que sempre s'apunten a una bona excursió nocturna.- obra un braç en direcció als senyors Bellock, un noi ros que deu ser el seu fill i a l'Emily. Tots ells menys el noi li somriuen i fan gestos per treure-li importància-

- Bé pare, jo no sé què em faries si em negués a acompanyar-te.- respon el noi ros mentre aixeca els braços. Resulta que no és el fill dels Bellock.-

- Aaah, Tommy... Saps tan bé com jo què faria...- el Sr. Alec el convida amb un gest a posar-se al seu costat mentre els Bellock i ells dos riuen.-

El Sr. Alec posa el braç pel damunt de les espatlles del seu fill i continua:

- Bé, pels que no el coneixeu, aquest és el meu fill. Thomas Alec.

En Thomas ens mira de dalt a baix als tres sense la més mínima expressió a la cara.

- Jo sóc la Júlia.- saluda sense moltes ganes, per trencar el gel.-

- Jo la Núria.- diu amb una mica més de ganes.-

- I jo en Will.- aconsegueixo ser més amistós.-

El paio assenteix, mastegant xiclet amb la boca tancada i sense mirar-nos més a la cara. Sincerament, em cau millor el seu pare però bé, no jutgem per les primeres aparences...

- L'haguéssiu pogut conèixer quan ens hem presentat tots però es veu que li feia mandra sortir del cotxe.- li dona dos copets a l'esquena i aparta el braç- A quatre passes d'aquí, baixant per aquesta pendent,- senyala darrere seu.- tenim el nostre petit racó entre els arbres, perfecte per seure al voltant d'una foguera. Continuant baixant una mica ja ens trobem amb el llac glaçat del qual tan presumeixen els de la zona... Ah! I els senyors Bellock han portat núvols de sucre per coure i jo he portat te per a tots els gustos. Així farem temps fins que comenci l'espectacle!

Dit això, ens indica que el seguim. Li dirigeixo una mirada a la Júlia per tal que es quedi enrere mentre la Núria continua el camí.

- Acompanya'm mentre el Sr. Alec i el seu fill encenen el foc.- li indico amb el cap que em segueixi.-

- On has deixat els patins?- accelera el pas darrere meu per caminar al meu costat.-

- No els he dut jo, me'ls ha portat el Sr. Alec.- li explico.- Estan al maleter del seu cotxe.

- Estàs segur que això és una bona idea Will? Si ja et va posar pegues per patinar sobre gel a una pista de debò a Nova York, vés a saber què et di...- no la deixo acabar.-

- Aleshores no sabia patinar i hi havia molta més gent que podia veure com es queia de cul.- somric al recordar aquell vespre i obro el maleter.-

La Júlia continua dubtant del pla mentre trec els dos parells de patins:

- Però la pista de gel d'aquí és ni més ni menys que un llac. I no hi ha precisament baranes per agafar-se si vas insegur. Les vegades que he intentat portar a la Núria perquè aprengués a patinar no he aconseguit que s'hi desenganxés. Imagina't si no n'hi ha!

- Com bé has dit.- giro el cap en la seva direcció mentre tanco el maleter.- Encara no sabia patinar. A més a més, aquest és un llac segur. És la pista de gel municipal del poble que està a deu minuts d'aquí, juguen a hoquei i tot. Però com que és un poble petit, no s'han molestat en donar-li aspecte de pista de gel. Que en realitat és millor perquè no deixa de ser una massa de gel que a l'estiu es fondrà.

La Júlia sospira, ja sense saber què més objectar:

- D'acord, d'acord. Però assegurat d'explicar-li tot això a la Núria abans d'ensenyar-li els patins.- em somriu i em dóna un cop a l'esquena.-

- Tranquil·la, ho faré.- li retorno el primer gest i comencem a dirigir-nos cap a l'origen de les veus que se senten de fons.- Però una cosa abans de tot...

- Digues.

Decideixo tornar-me a parar per parlar i ella fa el mateix al veure'm:

- Encara et caic malament?

La pregunta sembla incomodar-la una mica perquè durant uns segons dirigeix la mirada al terra:

- No, ja no.- em torna a mirar als ulls.- És que...- es fixa durant uns instants a algun punt de l'horitzó de darrere meu i em mira de nou.- Abans et veia com el motiu pel qual la Núria s'havia allunyat de mi... Un paio arrogant i cregut que ocupava gairebé tot el temps de la Núria que abans compartia amb mi, la seva millor amiga, i que no s'ho mereixia.- agafa aire i el treu amb un llarg sospir.- Sí que la Núria quedava alguns caps de setmana amb la Iris, l'Helena i amb mi però...- xasqueja la llengua.- Abans de tu teníem una amistat molt més propera i, durant aquests mesos, he vist com s'anava allunyant i no podia fer-hi res... Per sort ara tornem a tenir-la.- fa una petita pausa en la qual continuo en silenci, deixant que es prengui el seu temps.- En qualsevol cas, em vas començar a caure encara més malament quan vau deixar de veure-us. La Núria sempre utilitzava aquesta manera de dir-ho, ''deixar de veure-us''. No utilitzava mai ''deixar d'estar junts'', ''tallar'', ni res per l'estil.- m'alegra que actués així perquè mai ha estat aquesta la meva intenció.- I mai em deia res sobre el tema tret que així ho havies volgut tu i que no hi havia cap més raó.- s'encongeix d'espatlles mirant al terra.- Sumant-li a la concepció que ja tenia de tu el fet que deixessis plantada a la meva millor amiga sense motius i que es seguís trencant el cap per tu durant tot aquest temps... Com no m'havies de caure malament?- somriu amb timidesa.- Però, en fi.- sospira de nou.- Ara sé que tenies més d'un motiu de pes per fer-ho. I t'agraeixo que ho fessis, tractant-se de la vostra seguretat. A part que he vist que en realitat ets bon noi.

- Gràcies.

- No home, no.- es riu.- Va, que al final ens trobaran a faltar.

Ens donem pressa i arribem just en el moment en què han aconseguit encendre el foc i tots aplaudeixen.

Deixo els patins darrere un arbre dels que rodegen els troncs netejats a mode de bancs al voltant de la foguera i vaig a saludar la Núria mentre la Júlia li demana a l'encarregat del te, en Thomas, que li prepari una tassa.

No puc evitar que em suïn les mans:

- Impacient per veure les aurores?- Per què de cop i volta estic tan nerviós?-

- Massa!- exclama alegre.-

- És clar, quina pregunta!- em ric.- Amb lo impacient que ets...

Ella també es riu i tasta un glop del seu té fumejant. Segur que està cremant.

- Te negre?

Empassa i em diu:

- El meu preferit.-assenteix.- Així de pas entro més en calor. No és que totes aquestes capes que em va donar la Molly no m'abriguin però és que fa airet...- fa veure que s'estremeix mentre somriu i fa un altre tast.-

Tanta planificació i ara no sé què dir...

- Què et sembla si... Anem a un altre lloc a entrar en calor?- no estic gaire segur del què acabo de dir...-

- Què?- escup una mica de te a la tassa sense voler, obrint molt els ulls i deixant anar una petita i curta rialla d'incredulitat.-

- Oh, merda no m'ha quedat com... Em...- em passo les dues mans pel cabell.- Volia dir que... O sigui ja saps. Podríem fer, no sé, exercici físic.- xasquejo amb la llengua, sospiro i aixeco els braços sense poder-me creure que m'estigui quedant tant malament. Ella intenta dissimular el riure darrere la tassa.-

- Wiiiill...- abaixa la tassa.- Queeee estàaas...- obra una mica la boca perquè no es noti tant el somriure que se li comença a intuir en les comissures dels llavis.- Nervióoos?- somriu del tot.-

- Jo nerviós?- em surt el riure precisament nerviós.- No, no p-pas. És que...- sospiro i em rasco el clatell.-

- Oi tant que estàs nerviós.- no sabia que podia somriure més àmpliament.- Saps què acabes de fer?- es riu.- Has tartamudejat.

- Sí.- pujo les celles i somric, senyalant que és obvi.-

- No.-sospira sense esborrar el somriure i dirigeix la mirada al terra.- Som a nou de febrer.- em torna a mirar els ulls i s'aparta el cabell de la cara que li surt del barret de llana.- Has tartamudejat com jo, el dia de portes obertes en el qual ens vam conèixer quan vam topar...-l'interrompo.-

- A les escales centrals de l'escola... Sí... Me'n... Me'n recordo.

- Avui fa un any.

- Cert...- em frego les mans als pantalons per assecar la suor.-

- Mare meva.- torna a riure.- No em puc creure que estiguis nerviós! En Will McAllister Monfort nerviós!- deixa la tassa de te sobre el tronc partit que serveix de banc més proper. Feia segles que no li sentia a dir els meus cognoms.-

Xasquejo amb la llengua i torno a parlar, mirant i implorant al cel que em surti millor aquest cop:

- Què et sembla si ho torno a intentar?- torno a fregar-me les mans als pantalons.-

- Endavant.- i segueix somrient...- Què deies sobre...Que féssim exercici físic?- se li torna a escapar el riure.-

- Mira... No et negaré que fins ara amb tu me n'he sortit estrepitosament malament... Però el pla anava sobre rodes fins que els nervis me l'han tirat pel terra així que no ho penso donar pas per perdut.

- Va home que m'has fet riure molt.-si, i encara rius!- De quin pla... Em parles?- de nou, seriosa.-

- És que no tenia pensat presentar-te'l així però...- em rasco el clatell, un altre cop.- Tenia pensat simplement posar-lo en pràctica i que les coses marxessin soles però... Fa molt de temps que tu i jo no... De cop i volta no sé com actuar.-arrufa les celles i tomba lleugerament el cap de costat.-

- Will, deixa-ho anar i ja està.- i això em transmet la confiança que necessito.-

- Intento que tot torni a ser com abans. I no volia dir directament que aquesta és la meva intenció perquè no vull que et sentis obligada a prendre cap decisió. Únicament vull que ens ho passem bé. Que tot flueixi per si sol sense forçar-ho de cap manera ni amb la intervenció de res. No t'has de pensar res. No m'has d'explicar res. No m'has de respondre res. Res. Només vull que et sentis còmode i gens pressionada. No pretenc pas solucionar-ho tot amb una nit. Sé que l'assumpte requereix més temps... Ah, i... T'agraeixo que et mostris sociable amb mi.

Somriu sense dents:

- No m'has d'agrair res...- sospira i s'humiteja el llavi inferior.- Digue'm. Què tenies pensat?

Cansat de tartamudejos, suor a les mans i mals entesos, prefereixo ensenyar-li directament els patins. Retrocedeixo fins l'arbre que els escolta i ella em segueix. Quan trec els patins d'allà darrere una cara de sorpresa és apreciable en totes i cada una de les seves faccions:

- El llac glaçat...-s'ha quedat amb la boca oberta.-

- Abans que puguis dir res... Deixa'm dir que això ho planifico des de fa setmanes i et puc garantir que el llac és segur. La setmana passada van tenir temperatures baixíssimes i és completament estable. Més dur que una pedra. A més a més, és la pista de gel municipal... Encara que no tingui molta pinta. Ni baranes.- es riu.- S'hi celebren partits d'hoquei i tot.

Segueix dubtant, així que jo continuo parlant per tal de no donar-li l'oportunitat de dir-me que no:

- També he portat música, per alegrar l'ambient. Tinc una llista al mòbil que es diu...- faig un gest teatral per presentar el nom.- Patinant sobre gel!- somric i li guinyo un ull. I ella es riu.-

- Val, aquest és el Will que jo conec.- somriu- Que parla pels descosits per no sentir un no com a resposta, que mai per l'esperança i l'optimisme, que no para d'idear plans que deixen amb la boca oberta i que, sobretot, no es posa nerviós.- es torna a riure.-

- Em coneixes massa bé...-li somric.- No sé què m'ha passat abans.- arrufo les celles.- No era jo.- les pujo.- No tornarà a passar.

- Nooo? Amb lo divertit que ha sigut!- m'agafa un parell de patins i jo nego amb el cap, rient.-

Anem baixant i els hi dic a la resta:

- Ei companys! Si ens busqueu, estem patinant sobre gel.- els hi dedico un generós somriure a tots, que no em costa gaire esforç al haver-me sortit finalment amb la meva.- Núria, avançat, que li explico a la Júlia...

Fa cara de no creure's que la Júlia no estigués implicada en el pla però, tot i així, assenteix i segueix descendint.

M'apropo al conjunt i els explico que ha acceptat patinar sobre gel. El Sr. Alec i el Sr. Bellock em feliciten amb copets a l'esquena i les noies em somriuen.

Cap d'ells sap que som vinculats, excepte el Sr. Alec. La història que els vaig explicar als altres és que som estudiants d'un programa d'intercanvi i que a mi m'interessava apropar-me a una de les noies que venia. Però ara la Júlia es quedarà a xerrar amb ells i esbrinarà si hi ha algun vinculat més. Si és així, segur que ells se n'hauran adonat de qui som realment. I, en algun moment de la vetllada, li donarà discretament el missatge d'advertència d'en Taggart a l'Emily, que vam preferir escriure en un paperet per no haver-la d'apartar de la resta del grup, fet que cridaria potser massa l'atenció tenint en compte que som tant pocs i que ens acabem de conèixer.

Li pregunto a cau d'orella a la Júlia si està preparada i m'assenteix amb el cap:

- No et preocupis Will. En veritat només haig de petar la xerrada, tu ho tenies més complicat. Però el més difícil ja ha passat, ja t'ha dit que sí. Ara centra't en que us ho passeu bé.

- Moltes gràcies Júlia.

- De reees.- posa els ulls en blanc.- Vaaa, a que espereeees?- em pregunta amb un to agut.- Estàs fent esperar a ni més ni menys que la meva millor amiga!

- Tota la raó del món!

Surto corrents en direcció a la pendent i sento com darrere meu la Júlia sospira.

Espero que la Núria se'n recordi de patinar perquè les cançons que he escollit no són precisament lentes! I tot, perquè l'ambient no sigui tens i únicament hàgim de pensar en passar-nos-ho bé.