dissabte, 2 de maig de 2015

Somni nº7 - Capítol 23

- Núria -

Després d'una bona dutxa i de posar-me el pijama, he decidit passar-me per l'habitació de la Júlia. No ens podem anar a dormir sense comentar res del que ens ha passat avui!

Portem ja una estona xerrant sobre en Will, assegudes al llit enorme.

- Escolta.- continua ella.- No et dic pas que t'hi llencis als seus braços ni que oblidis la situació que et fa estar tensa o distant. Però el mínim, crec jo, és almenys mostrar-li agraïment per l'esforç.

- Suposo que tens raó...- admeto una mica avergonyida. Amb lo bé que m'ho he passat avui...- Però és que... Va ser ell qui ho va decidir! Em vaig haver de resignar per una decisió en la qual no m'hi vaig poder negar!

- És això el que et molesta? No tenir el control?

Em venen al cap flaixos de records en els quals em veig a mi mateixa aclaparant-me al veure frustrats els meus intents de planificar, com quan havíem de marxar de l'hotel de Nova York, o avui mateix deixant clar que m'encantava la idea que seguíssim un ordre per fi en aquests viatges a la botiga on era la Molly.

- Bé, potser tinc un problema amb el control, l'ordre i la planificació, que molt em fa l'efecte que s'ha intensificat durant aquests dos mesos... Però en qualsevol cas! Em molesta que en Will es prengués la llibertat de decidir allunyar-se de mi, canviant-se fins i tot d'institut. Em va fer mal, em va fer sentir malament. No entenc com va poder desaparèixer així com si res i a mi em deixés tan tocada.

- Però Núria!- fa cara de sorpresa.- Tu com coi saps com s'ho va prendre? Si no el veies! No siguis tan tossuda, deixa de posar excuses estúpides, d'imaginar-te coses que no tens cap mena d'evidència que passessin, de no voler baixar del burro pel teu orgull i els teus nassos, i pensa en el que ha passat avui! No té cap mena de sentit aferrar-se al passat! I crec que en Will avui ja t'ha més que demostrat que et troba a faltar i que té unes ganes boges de recuperar-te, però mira com és el noi que t'està donant tot el temps i espai que vulguis! A sobre que no t'ho mereixes i que comporta una pèrdua de temps! Fes el favor de ser racional!

Genial, ara em sento com una completa idiota.

- Per què no puc actuar com realment vull i m'obligo a fer el contrari?- m'abraço les cames i recolzo el cap als genolls.- I per què les meves pròpies paraules em sonen tan ridícules? Agh! Quin embolic!

- L'amor t'ha ben desfet el cervell...- aixeco la mirada i veig com la Júlia nega amb el cap.- En fi, tot es pot reduir a una simple pregunta que, si aconsegueixes respondre, no t'hauràs de plantejar res més...

- Quina?- pregunto impacient i expectant.-

- L'estimes?

La miro, arrufant les celles i obrint i tancant la boca.

- Eh...

- Va dona, no és tan difícil.

- Sí.

- Doncs fes el favor d'anar a parlar amb ell d'una punyetera vegada com Déu mana.

- Però... No estic... Preparada...

- Núria que no et dic que te'n vagis al llit amb ell a la que t'obri la porta! T'estic dient que parlis amb ell, li expliquis com et sents i que estudiïs la seva reacció. Et sorprendrà tot el que pensa i sent ell. Creu-me.

Me la miro divertida i sorpresa. Abans li queia fatal i ara el defensa tota l'estona?

- Què?! He parlat amb ell, d'acord?- es posa a la defensiva, posant les mans davant el cos.-

- Si, si...- em ric.-

- Va, vés a parlar amb ell.

- Ara?! Són passades les tres de la matinada!

- És igual, va!

Se m'apropa i m'arregla els cabells, em baixa una mica la cremallera de la jaqueta de xandall que m'ha afegit al pijama la Molly (sabent que sóc fredolica...), malgrat les meves queixes, i em posa un xiclet de menta a la boca.

- Júlia, què.

- No remuguis tan, que només t'estic posant guapa!

- Ains...

- I no em vinguis amb excuses de santa innocent eh, que sé que no és la primera vegada que esteu sols en una habitació d'hotel...- li dirigeixo una mirada que pretén ser fulminant.- Aixeca't, va.

Però me la miro, sense fer res.

- Ostres noia va! Espavila una mica! Ja n'hi ha prou de trencar-se el cap i de buscar excuses! Potser és difícil tornar al que hi havia abans d'aquest parèntesi, però amb aquesta conducta que tens ara es pot saber què coi aconsegueixes? A part de tenir a en Will insistint i insistint... O és que t'agrada veure'l així?

- No! No, Júlia! No.- em reactivo de cop.- Tens... raó.

- Doncs no se'n parli més!

M'aixeco del llit i en menys de cinc segons, la Júlia ja m'ha fet fora de la seva habitació. Volia parlar amb ella d'altres coses però... Suposo que hauran d'esperar.
Em recolzo a la porta tancada de la Júlia, mirant-me la de l'habitació del davant. És la seva.

Unes palpitacions de nervis es comencen a fer notar per tot el cos i la respiració se m'altera irregularment.

No seré capaç de ser clara i concisa. Li deixaré anar el discurs del segle. I encara així i tot no sé si me'n sortiré i li diré tot el que vull.

El millor serà actuar i pensar després perquè sinó no faré res.

Així que, pràcticament sense adonar-me'n, ja estic trucant a la seva porta amb copets suaus i insegurs. I si el desperto?

A aquest tipus de coses em referia quan deia que si penso, acabaré per no fer res.

Al cap d'uns segons que se'm fan eterns per no saber si la demora es deu a que no m'ha sentit o a que s'està preparant, obra la porta a poc a poc.

- Ei, Will.- saludo amb una mà, amb l'altra a l'esquena, i li somric tímidament.-

- Núria!- obra la porta de cop.-

Ai mare. Les vistes.

- Quina sorpresa! No esperava que em visitessis pas! Almenys si m'haguessis avisat, m'hagués dutxat abans i ara ja portaria el pijama posat i no una tovallola!- s'aparta de la porta perquè passi i va a buscar el comandament del televisor per apagar-lo.

- Aaah sssí.- ara no sé parlar? Només sé deixar riures nerviosos?- Bé, ha estat...- quan me n'adono que estic aprofitant per mirar-lo ja que està d'esquenes, aixeco el cap ràpidament per mirar el sostre. Just quan se'm gira.-

- Ha estat...?- s'apropa, mirant-me als ulls.-

- Improvisat! Ha estat... Improvisat.- baixo la mirada, però per girar-me a tancar la porta.

- Ah doncs, me n'alegro.- s'asseca el cabell negre i totalment despentinat amb la tovallola que porta a les espatlles. Està completament xop.-

- D'això... Will.

- Núriaaa...- riu, divertit. M'estic comportant d'una manera molt rara i no li està passant desapercebut.

- Aii, mira. És que no tinc ganes de complicar-me la vida. I tu anant així m'ho poses difícil.- faig cara de cansament mentre ell em mira estranyat, però amb mitja rialla als llavis.-

- Nurieeeta... Però si m'has vist moltes vegades aixíii al cap i a la fii...- em somriu d'allò més trapella i es creua de braços, deixant la tovallola del cabell de nou sobre les espatlles.-

- Agh! Ja ho sé, però és que! Oh!- bé Núria, bé.-

- M'encanta la teva manera d'explicar-te...- segueix somrient.-

- Si, oi? Tu espera, que continuo!- gesticulo enèrgicament amb les mans.-

- Sóc tot orelles.- assenteix i fa un gest amb el cap perquè seiem al llit.-

Ell es posa a una punta, mirant-me de costat, i jo m'assec abraçant-me les cames. Almenys així les meves mans pararan quietes.

- Ni començaré pel principi, ni acabaré pel final. Diré absolutament tot el que se m'acudeixi en l'ordre que em vingui.

- D'acord.- torna a assentir, ben tranquil.-

- Realment em costa recuperar la confiança en algú, sóc així. Em costa començar a confiar en algú però, quan ho faig, ho faig en tots els aspectes i pràcticament a cegues. I per a mi això és molt important, té molt de valor. Per això, si hi ha mogudes brusques amb una persona en la qual havia dipositat tota la meva confiança, em costa acceptar-ho i perdonar... I molt sovint, no ho faig.

Observo com arrufa les celles i continua de braços creuats. Analitza el que vaig dient, sense treure cap conclusió fins que ho hagi dit tot.

- Però tu... Tu ets en Will, no has perdut la confiança en mi, i també tens les teves històries i els teus maldecaps. Fas l'esforç encara que veus que jo no el faig, perquè ets pacient, seré i comprensiu. I admiro molt aquestes qualitats perquè, bàsicament, jo no les tinc i, per arribar a on ets tu, haig d'agafar el camí llarg. Espero que em perdonis per ser tan tossuda, encaparrada, absurda, impacient, egoista i estúpida. Però és que no sé si ja estic preparada i...-

- Núria.- m'interromp i aixeco el cap, no me n'havia adonat que estava mirant el llit i no a ell. Ell mira algun punt de la paret de darrere meu-. Tens gana?

- Eh... Què?- tombo el cap en senyal de desconcert. No entenc res. Que no m'escoltava?-

- Que si tens gana.- s'aixeca i es posa bé la tovallola a la cintura a la vegada que em mira al ulls.- Et convido a esmorzar.

- A esmorzar?? Què coi t'agafa a tu ara?? Si són gairebé les quatre de la matinada!

- Hum...- prem els llavis, pensatiu.- Doncs... Haurem de... Fer alguna cosa per passar l'estona mentrestant...- em somriu, amb autosuficiència i tota la intenció del món.-

- Ha!- em ric, abaixant les cames i posant-me els braços a la cintura.- Tu i la teva ocurrència, Will. Pensava que havies dit d'una o altra manera que no em tiraries la canya... Tot i que això ja és anar de cacera furtiva, eh.- aixeco la cella, tornant-li el somriure.-

Sospira, mantenint el somriure i els ulls en els meus.

- Perquè sé que avui t'ho has passat bé, t'ho he vist als ulls de sobres! Et tenia, Núria! Estaves amb mi, com sempre havies estat. Sé que el que fa per a mi és el paper comprensiu i pacient però...- abaixa els braços i es torna a seure ràpidament a la punta del llit.- Te'n recordes d'aquell cop que ens vam discutir... Quan els meus pares, per Nadal...

- Sí.

- I recordes quan, més endavant, et vaig explicar que els meus pares eren un dels temes que em feien actuar a vegades completament diferent a com sóc normalment?

- Sí.

- Doncs tu també.

Me'l miro estranyada, amb cara d'interrogant.

- A veure, no en el mateix sentit però... És que... Estic tant segur que separats perdem el temps que no entenc com algú que va sempre pendent de l'hora, comptant minut a minut per aprofitar-los al màxim... No ho veu. No veu que està perdent el seu preuat temps. I puc esperar pacientment tot el que vulguis, de debò. Però no sense dir-te el que penso. Si vols, no facis cas de la meva opinió. Al cap i a la fi...- desvia la mirada uns instants.- Jo no vaig fer cas de la teva i...- em dirigeix uns ulls verds ben oberts i penedits. No acaba la frase.- No vull continuar marejant-te. Això és per a tu.- s'aixeca i agafa una capseta que tenia sobre el pijama, a l'escriptori de sota el televisor. Me la dóna i es torna a seure.-

L'agafo i segueixo amb cara d'interrogant, alternant la mirada entre ell i la capseta.


- És el regal que anàvem a recollir junts a la botiga de les galeries abans de viatjar a Nova York.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada