Somni nº7 - Capítol 24

- Núria -

- L'has estat guardat fins ara?- el miro als ulls mentre acaricio amb el dit índex la tapa rugosa i negra amb motius platejats de la capseta.-

- Sí, és clar.- somriu tendrament.- Te'l podria haver donat de seguida que vam tornar a casa després d'aquell viatge però... Com que en Taggart et va fer posar aquell penjoll...- assenyala amb el cap el penjoll de l'Organització, una petita brúixola de cadena curta.- I em picava bastant al nas l'assumpte...- es rasca el clatell, mirant la capseta d'entre les meves mans.- El vaig guardar i li vaig demanar a la Molly que me'l portés quan tornéssim a viatjar.- abaixa la mà i em torna a mirar.- Va, obre'l. No siguis tímida.

Li somric i assenteixo, mirant-me la capseta i obrint-la com si fos de cristall, però amb unes ganes desbordants de descobrir el que guarda.

Un cop trec la tapa i la deixo ràpidament al meu costat, els ulls se m'il·luminen, els llavis se m'entreobren per la sorpresa i agafo una alenada entretallada de l'emoció.

- És...- somric com una fleuma, sense saber què dir.- És preciós...

Agafo amb cura la cadena fina de plata i faig aixecar el penjoll que reposava dins la capseta. Una bola petita de vidre amb petites dents de lleó a l'interior s'alça davant els meus ulls. Estan disposades com si estiguessin volant lliures a l'aire però el temps s'hagués parat i s'haguessin quedat congelades en ple moviment...

- M'encanta, Will! No saps quan!- em poso una mà als llavis, encara sorpresa.-

Ell contempla l'escena, somrient i mirant-me amb ulls dolços.

- Fixa't una miqueta més, que hi ha sorpresa...- em diu.-

Fixo la mirada i, entre minúscules dents de lleó, veig un petit fragment de paper amb una lletra finíssima i diminuta per tal de cabre-hi, la lletra d'en Will.

- Pel primer de molts Nadals junts, Will.- aaiii que em donarà un infart.- M'encanta! M'encanta tan, Will! És xulíssim!- repeteixo una i una altra vegada, mirant i remirant el penjoll des de tots els angles que se m'acudeixen.-

- Me n'alegro molt que t'agradi.- diu amb cert to entristit.-

- Oh, creu-me! Agradar-me és poc!- me'l miro amb la meva cara d'emoció i amb una lleugera boira de llàgrimes de felicitat als ulls.- M'ajudes a posar-me'l?- estiro el braç per donar-li el penjoll. Però se'm queda mirant, estranyat i amb els braços creuats.-

- Te'l vols posar?- arrufa les celles.-

- Però quina mena de pregunta és aquesta? És clar que sí, boig!- sacsejo mínimament la mà per tal que agafi el penjoll.-

- Però...- se'l mira, mossegant-se el llavi, insegur.- I el penjoll de l'Organització? Vols portar els dos a la vegada?- aixeca una cella i em mira, confós.-

- Què va! Aquest ja me l'estic traient!- deixo el seu penjoll un moment a la capseta i m'agafo els cabells per posar-me'ls a un costat i trobar la tanca.-

- Però en Taggart...- continua sense tenir-les totes.-

- Ai Will, sshhh!- li replico mentre obro la tanca i em poso el penjoll de la brúixola a la butxaca de la jaqueta.-

- Està bé...- alça els braços i les celles, rendint-se, i s'aixeca per posar-se darrere meu.- Jo encantat...- em xiuxiueja a l'oïda del cantó lliure de cabells i un pessigolleig em recorre l'esquena.-

Estira un braç nu per damunt de la meva espatlla i agafa el penjoll. Em retira algun cabell més i me'l posa al davant amb la cadena oberta, per apropar-me'l i, finalment, tancar-lo al voltant del meu coll.

Me'l miro mentre l'agafo amb la mà.

- M'encanta...

- Ho sé.- m'agafa els cabells i me'ls torna a posar bé.-

- No, no saps quan!-li repeteixo mentre tombo el cap per mirar-lo als ulls amb un somriure.-

Ell també em somriu, però aviat l'expressió dels llavis se li difumina i els seus ulls es desvien als meus llavis.

La respiració se m'aprofundeix i la meva mirada es desvia al seu cos. Ja no està xop, però segueix anant amb el pit nu i la tovallola.

A fer punyetes. No sé que coi foto intentant defensar el mur que vaig aixecar entre nosaltres.

Agafo els extrems de la tovallola petita que portava arrepenjada al coll i l'apropo cap a mi, mentre a poc a poc m'estiro al llit i li faig un suau petó.

Els seus llavis i tot ell responen a l'instant, inclinant-se ràpidament al meu damunt.

Quan ja estem estirats, retira el cap un moment, per mirar-me als ulls. Uns ulls que transmeten l'alegria, el plaer, l'agraïment i la satisfacció d'algú que ha aconseguit per fi el que volia des de feia molt de temps, però també el seu típic aire seré i pacient, que tant contrasta amb la meva personalitat.

- Així que he hagut de regalar-te un penjoll perquè per fi tornessis als meus braços.- iii tooota aquella tendresa que reflexava el seu rostre s'esfuma per mostrar-se petulant i insinuant.-

- Perdona?- li poso les mans al clatell i li trec la tovallola petita mentre torço el somriure i aixeco una cella.- He estat jo qui ha vingut a veure't.

- Sí però el teu discurs no anava per aquest camí abans que t'interrompés, precisament.- em retorna el gest de la cella i torça més el seu somriure.-

- Era jove i inconscient...- somric còmicament i m'encongeixo d'espatlles, acariciant-li els cabells.-

- Sort que em tenies a prop per fer-te obrir els ulls.- apropa els llavis.-

- Seràs fanfarró...- nego amb el cap mentre dirigeixo la mirada als seus llavis, rebent-los de nou.-

Per fi.

Les dues úniques paraules que no em paren de voltar pel cap mentre li faig infinitat de petons.

No només inconscient, sinó estúpida i tossuda i irracional i... I de tot! Encara no m'entenc a mi mateixa.

Mentrestant, les nostres respiracions es van alterant i el desig va augmentant. Els moviments es noten més fluids i les mans no paren quietes. És com si el temps no hagués passat, ja que ens coneixem igual de bé que abans en aquest joc de carícies i petons però, per altra banda, el fet d'haver estat separats ha fet créixer, i molt, les ganes que tenim l'un de l'altre. Ni de bon tros ens ho farem durar tant com l'última vegada...

Però de sobte, es para i es retira de nou, obrint els ulls, arrufant les celles i... Mastegant.

- Menta...- apuja les celles i riu amb ganes.-

- El xicleeet!- esclato a riure i em poso les mans a l'estómac.-

- Però que coi??- es posa ell també les mans a l'estómac.- Núria...!

- No me'n recordava, perdona.- em poso una mà al front sense parar de riure.-

- Pensava que el gust era de menta que feies era de la pasta de dents...- nega amb el cap, divertit.-

- Noo! Ja fa molt que me les he rentat. El xiclet me l'ha donat la Júlia!

- La Júlia?- arrufa les celles i es comença a intuir l'autosuficiència.- I com és?- tomba el cap de costat.-

- M'he passat a parlar amb ella abans de venir...- dic pausadament, sense tenir-les totes, empetitint els ulls.-

- Aaaah, així que la teva visita no ha estat tan improvisada com deies eeeh...- aixeca les celles repetidament i torça el somriure en la mateixa direcció que la del seu cap decantat.-

- Bé, és que...- començo.- Ai, converses de noies!- li dono un cop a l'estómac amb la part externa de la mà.-

- Si la Júlia hi ha tingut alguna cosa a veure amb que hagis vingut i hagis cedit per fi, li estaré eternament agraït.- m'agafa la mà amb la que li he donat un cop i entrellaça els seus dits amb els meus, deixant-los reposar al llit, al meu costat.-

- Només ella i jo ho sabrem, això.

- D'acord...- somriu de nou i em deixa la mà per descordar-me la jaqueta. Però sota encara porto una samarreta de tirants de roba interior.-

S'inclina de nou per fer-me petons al coll i darrere les orelles, mentre amb una mà m'acaricia el clatell i s'aguanta i l'altra s'escola per sota la samarreta.

Continua així, reprenent les ganes i el desig d'abans ràpidament. Ens hem més que remenat els cabells, arremolinant les nostres exhalacions curtes i freqüents, acariciant-nos la pell i cobrint-les de petons, alguns de dolços i alguns de més explícits.

Tot va sobre rodes, cada cop més encaminat. Em vol treure la samarreta a la vegada que jo estiro del nus regirat que li aguanta la tovallola.

Però just quan ens alliberem de les dues peces i els nostres llavis s'anaven a retrobar... La coneguda melodia de Dancing in the Moonlight, de Toploader, comença a sonar.

És el mòbil d'en Will. Què passa, que té una espècie de fetitxe amb les cançons relacionades amb la lluna?! Entre clars de lluna i aquesta...

- Ignora'l...- li dic, pràcticament gemegant.-

I ho intenta, fent-me petons un darrere l'altre, concentrant-se i arrufant les celles. Però no pot oblidar-se'n...

- Agh, perdona. És que pot ser important...- i per enèsima vegada s'aparta, quedant-se al meu damunt. Això sí, aquest cop està completament nu i jo sense res a la part d'adalt.-

Estira el braç fins la tauleta de nit de l'esquerra del llit i mira la pantalla, mentre es passa la mà pel cabell i es rasca el clatell.

- És en Taggart...- despenja.- Will.

Una veu masculina se sent sortir de l'altaveu del mòbil. No entenc gairebé res del que m'arriba, però no cal. En Will canvia de cop l'expressió, posant els ulls en blanc i fregant-se la cara amb l'altra mà.

- Sí, sí.- aixeca una cella i mira a un costat.- Ho sé, però crec que podria esperar.

Aconsegueixo entendre un clar no rotund a l'opinió d'en Will, que s'encongeix d'espatlles i em mira.

- D'acord, sí. És el que vam quedar...- s'estira al meu damunt, aguantant-se amb els colzes uns cinc centímetres per sobre del meu pit.-

Inspira tan profundament que el seu pit retalla les distàncies i topa amb el meu també pit nu, per després desinflar-se amb una llarga exhalació de cansament que remou els meus cabells. Tanco els ulls i frega la seva galta amb la meva, per consolar-me mínimament. Moc la cara i li faig un petó a la mateixa galta, mentre li acaricio els cabells, mirant-lo als ulls, i ell escolta atentament el que li diu en Taggart.

- Escolta'm una cosa Taggart, et truco d'aquí res. Que m'has enganxat en un mal moment.- s'espera.- D'acord... Dos minuts.- aixeca les celles, decepcionat, i penja.- Em sap greu.- em diu.-

- Tu no en tens la culpa, Will!- li somric, tendrament.-

- Però això va per estona i no...- sospira i empassa, desviant la mirada.-

- Doncs no passa res.- m'aixeco per sortir de sota les seves cames i ell es retira. S'aixeca del llit i es posa uns pantalons amples, els del pijama. M'apropo la punta del llit i el faig venir de nou.-

L'abraço, rodejant-li el coll amb els braços, i li faig un petó, estant ell murri.

- Ara que ja torna a ser tot com abans, tindrem moltes ocasions per recuperar el temps perdut.- un altre petó en aquells llavis de morros.- Tu parla amb en Taggart, és important. Jo me'n vaig a la meva habitació a descansar.- un altre petó que, aquest cop, té una resposta.- I quan acabis, fica't al llit i descansa, que ha estat un dia molt llarg.- li acaricio els pòmuls i sospira, mirant-me als ulls.-

- Sí, senyora.- somriu cansat, acariciant-me a mi les mans i tornant-me un petó.-