dimarts, 5 de maig de 2015

Somni nº7 - Capítol 26

- Hauríem de moure'ns ja.- em recolzo sobre un colze, de cantó, per mirar-lo mentre juga amb els cabells que em cauen a la cara.-

- On vols anar ja Nurieta?- sospira i somriu, mirant-me estirat al meu costat.-

- Enlloc, de moment. Però encara no hem esmorzat i haig de trucar la Júlia perquè vingui.-

- No podem quedar-nos així per sempre?- agafa més cabells, entrellaçant-los amb els dits, i deixo anar un sospir divertit.- Tens reflexes del color del coure al cabell.

- Això diu també la meva mare.- inspiro profundament observant els moviments dels seus dits.-

- També et diu que tens uns llavis dolços, que sovint es posen de morros?- somriu.-

- No.- instintivament els poso de morros.- Com si no els haguessis vist mai!

- I uns ulls marrons grossos que contemplen el món inquiets?

- Will, els mateixos ulls que t'han mirat sempre.- li dirigeixo la mirada als seus ulls verds.-

No ho recalco gairebé mai. Però m'encanten els seus ulls. Tan serens, tranquils, calmats, plàcids, confiats i riallers i a la vegada incisius i escrutadors, amb aquell verd tan profund i clar. Al principi de veure'ls em deixava incomodar per la seva aparença a vegades invasiva, com si a través d'ells pogués saber què pensava. Però poc a poc vaig anar descobrint que realment no són així, i que riuen i calmen més que altra cosa.

- El nas petit i bufó...- deixa els cabells per fer-me un toc suau a la punta del nas i es riu.-

Es riu perquè ara ho esta començant a fer per provocar...

- El mateix nas que cada dos per tres m'haig d'estar mocant... La de calés que dec gastar en mocadors...

- Unes orelletes i unes celles que se't mouen sempre sense que te n'adonis...- torça el somriure.-

- Se'm moure les orelles?!- em sorprenc i arrufo les celles.-

Es riu.

- De què rius?!

- Se t'acaben de moure amb la sorpresa.- continua somrient.-

- Oh...- l'expressió se li torna una mica més trapella.- Què?- empetiteixo els ulls i desconfio.-

- Sembles una...- ai coi, que ja sé què dirà.-

- Ni se t'acudeixi.- aixeco el dit índex.-

- Nena...- puja i baixa les celles, burxant una miqueta més.-

- Ni ho insinuïs, Will.- pujo una cella.-

- Petita.- ho diu fluixet i acabant d'eixamplar el somriure.-

- Que nooooo!- m'assec sobre el llit i ell es riu de mi amb les mans a l'estómac, estirat.-

Quina mania, que tenim la mateixa edat! No, és que no... Agh!

Peto la llengua i m'aixeco, sortint del llit, mentre el noi estufa se'n riu i em mira amb malícia.

Començo a treure les coses de l'esmorzar de la bossa. Mentre en Will segueix... Segueix sense fer res de profit, preparo amb dos gots de plàstic, per a la botella d'aigua de l'habitació, la llet. Sobre la safata col·loco les galetes i la xocolata i en dos gots més reparteixo uns quants cereals de colors. Aquells del salmó a la capsa...

Deixo els gots de llet sobre la taula per portar la safata al llit. Amb la poca coordinació que tinc a vegades només em faltaria vesar-ho tot sobre el llit.

Després agafo els dos gots i li en dono un. Encenem la tele i mengem comentant... Que avui fa un dia molt bonic. És a dir, no entenem absolutament res del que diuen per la tele.

Quan acabo d'esmorzar truco a la Júlia per dir-li que quedem d'aquí tres quarts d'hora a la cafeteria de l'hotel, que en Will encara ha d'acabar d'esmorzar (ell menja el doble que jo) i ens volem dutxar.

Em pregunta textualment que coi fotem esmorzant ara si gairebé és l'hora de dinar.

- Ostres, tens raó!- m'estiro per agafar el rellotge de polsera, que havia deixat abans a la tauleta de nit, per mirar l'hora.- Ui, és que no estava pendent de l'hora...- em surt el riure nerviós.-

- El que jo deia, si ja he fet bé ja en no concretar cap hora amb vosaltres...- sospira molesta, però sé que li fa gràcia en realitat.- Així doncs, què fem amb el dinar?

En Will m'agafa el mòbil mentre mastega i escolto des d'on sóc la Júlia dient hola una i una altra vegada esperant alguna resposta.

Empassa parsimoniosament i sense pressa i li diu...

- Júlia, en Will. No et preocupis que jo dino igualment.- es riu.- I la Núria, que menja com un canari, també dinarà igualment.

- Eeeh, jo menjo bé! Menjo el que em permet la gana que tinc.-

- O sigui, res.- sento com la Júlia es riu des de l'altra banda.-

Acabem de parlar i ens dutxem i vestim amb la roba d'ahir. Avui tornem i només faltaria que apareguéssim a casa amb roba diferent. Llàstima per la roba que ens havia preparat la Molly, suposo que ella ja hi deuria pensar, però ens la deuria posar igualment.

Al cap d'una estona ja estem asseguts a la taula, esperant el dinar que ja hem demanat. Meravellosa globalització, que portes les hamburgueses a tot arreu.

És millor que no ens arrisquem a menjar res que no sapiguem pronunciar...

Passem el dinar posant-nos al dia de tot l'assumpte de vincles, les habilitats de l'Emily, la utilitat i limitació dels viatges que en Taggart va explicar a en Will i, el més xocant de tot: la creença d'en Tommy que jo podria arribar a tenir les mateixes dots especials que l'Emily.

- Però en Tommy d'on ho treu, tot això?- pregunto inquieta, però encuriosida.-

- Diu que és el que es comenta entre els cercles d'ex-membres de l'Organització de la zona i que són fonts fiables.- s'encongeix d'espatlles.- Però bé, no és l'únic que m'ha dit...

- De què més heu parlat?- pregunta en Will mentre es posa a la boca una cullerada de gelat. GELAT. Bé, sense comentaris...-

- M'ha advertit sobre que hauríem d'anar amb compte amb l'Organització... Diu que no se'n fia gens, que s'han intentat posar en contacte amb ell per fer-li preguntes i que no li donen bona espina. Ah, i que investigarà.- m'alegra sentir que la Júlia ja parla de tot això com si fos la cosa més normal del món, parlant dels tres com a grup. S'ha incorporat.-

- Investigarà? Què investigarà?- aixeco una cella i entrellaço els dits de les mans.-

- Resulta que és un fanàtic de la informàtica i que es cola a totes les bases de dades que li dóna la real gana.- parla del noi amb un cert toc d'orgull que em fa gràcia.- Segurament li costarà un temps, però mirarà de colar-se als sistemes de l'Organització...

- De debò?- diem en Will i jo, escèptics.-

- Bé, que sigui tan espavilat explicaria per què s'ho té tan cregut.- se m'escapa i en Will em dóna un cop de colze, aguantant-se el riure.-

- No és un cregut!- com era d'esperar, la Júlia el defensa indignada.- No és un hipòcrita, que és diferent. No creu en la falsa modèstia, com jo.

- Ajaaaaà...- diem el noi estufa i jo a la vegada, però ell quan acaba es torna a menjar una cullerada de gelat.-

Anava a preguntar-li a la Júlia més detalls sobre en Tommy, ja que té pinta que en sentirem més a parlar d'ell encara que tornem a casa, quan de sobte em vibra el mòbil a la butxaca. És un missatge.

- Qui te l'envia?- pregunta en Will, movent el cap per veure-ho.-

- En Taggart.- els miro.- Diu això: "Posa't el penjoll. No te'l pots treure." Quin mal rollo.

- On el tens?- vol saber en Will.

- A la butxaca...- el trec.- No me'l treia mai, ni per dormir ni per dutxar-me. Suposo que al final ho han notat, que no el duia posat...- sospiro. No tinc ganes de posar-me'l. Però ho faig i l'amago sota l'última capa de roba que porto. L'únic penjoll que es veurà serà el d'en Will.-

- Eh, Núria. Quin penjoll més maco!- la Júlia s'hi fixa i allarga la mà per agafar-lo.-

- Oi que sí?- aixeco el cap, orgullosa.- Me'l va regalar en Will, per la nit.

- Aaaah...- retira la mà.- Ara entenc algunes coses...- torça el somriure, mentre alterna la mirada entre en Will i jo.-

- Ei, ei, ei. No té res a veure amb que en Will i jo hàgim...

- Claaar que noooo...- diu, assentint amb el cap. En Will s'amaga el somriure amb la mà que agafa la cullera.- Clar... Que no.-s'aguanta el riure.-

Peto la llengua i em creuo de braços, i en Will i ella deixen anar la riallada que s'aguantaven.

- Quan érem a casa no volies ni que en Will se t'apropés... I mira ara. Tampoc ha passat pas tan eh... Poc més d'un dia...- arrossega les paraules i somriu amb malícia.-

- Bé, eh...- me n'adono que em poso de morros. No sé què volen que els digui... Però de cop i volta, caic.- Poc més d'un dia!

- Si, poc més d'un dia...- repeteix la Júlia. Però no ho ha pillat.-

- No, no! No m'has entès. Això vol dir que estem a punt de viatjar de nou!

- Hòstia, doncs vaig a pagar.- en Will s'eixuga la boca i s'aixeca ràpid cap al primer cambrer que troba. No vol esperar ni a que li portin el compte.-

- Com és que en Will ho paga sempre tot?- pregunta la Júlia, mentre se'l mira parlant amb el cambrer.-

- L'Organització li dóna els diners que podem necessitar durant el viatge.

- Caram tu. I no se us ha acudit blanquejar quartos?

- No... Júlia...- em ric i em poso una mà a front, amb el braç recolzat a la taula.- No.

- Ah...- es desil·lusiona.- Doncs jo ho pensaria, eh.- riu, mentre s'aixeca al veure que en Will ens fa un senyal perquè hi anem. L'imito.-

Al aixecar-me, començo a notar un pessigolleig a les cames. El primer que penso és que se m'han adormit al estar aquesta estona asseguda, però quan veig en Will girar-se amb pressa i cara d'alarma, el segon que em ve al cap és que desapareixerem ja.

Corro a agafar-li la mà a la Júlia i ens afanyem per sortir del restaurant i, en un tres i no res, just quan es tanca la porta darrere nostre i sense tenir temps de sospirar, ens difuminem.

4 comentaris:

  1. Molt bé, però vigila que no és 'es riu' sinó 'riu'. La resta molt bé!

    ResponElimina
  2. Ualaa me encanta!! Ten un buen jueves corazón!!

    Ya que estoy por aquí te invito a mi sorteo internacional: Vestido de lunares

    Nos seguimos? Házmelo saber y yo haré lo mismo:
    Mi blog | Bloglovin

    (ღˇ◡ˇ)♥(ˇ∗ˇღ)

    ResponElimina
  3. Hola! Acabo d'arribar al teu bloc, i la veritat és que m'agrada molt! Tens una nova seguidora! Per cert jo també tinc un bloc (www.joanasbooks.blogspot.com) i amb la Tecla del bloc Perduda entre pàgines (www.perdudaentrepagines.blogspot.com) hem organitzat un sorteig que potser t'interessa!

    ResponElimina