Somni nº7 - Capítol 25

 - Will -

- Taggart, ja pot valdre la pena.- dic a mode de salutació quan sento que es despenja el telèfon.-

- Tu i el teu malhumor, noi. Pensava que ja el controlaves millor.- em respon amb una tranquil·litat i evident falta de culpabilitat que em desespera.-

- No són hores per trucades importants, no trobes??

- No deixis per demà el que puguis fer avui. On jo sóc tot just són les nou del matí!

- Ah, clar. Doncs si tu no tens problema d'horaris, els altres que es fotin.-remugo entre dents.-

- Quiiins altrees, si només t'he trucat a tu.- es riu.-

- Bé, deixe'm-ho córrer...- em frego els ulls amb la mà lliure i m'assec al llit.- Comencem.

Estic quaranta-cinc pesats i tortuosos minuts explicant-li a en Taggart la jornada, a qui hem conegut i a qui ens hem trobat, mentre m'aguanto unes cada cop més pesades parpelles. Ara que no hi és la Núria, la son m'envaeix el doble de ràpid.

Dediquem força temps a parlar de l'Emily Pond, la seva ex-companya, ja que decideix explicar-me per què és tan buscada: pot controlar el vincle i viatjar en el temps.

Normalment em sorprendria, me'n faria creus i li demanaria més detalls. Però estic tan cansat (i frustrat) que només articulo un...''Ostres''.

- En fi, bona feina Will.- em diu en Taggart.-

- Ajà.- badallo.-

- I ara, tal i com vam acordar, et donaré informació del vincle ja que heu complert la tasca que teníeu per a aquest viatge.

- Per fi arribem a l'única part que val la pena.- li etzibo.-

- Caram la son, com et posa.-

- Sí.

- Doncs ja que et noto tan cansat, aniré al gra.

- Oh, de debò que podràs?

- No em subestimis mai, Will.- es riu.- Bé, aquí van les dues informacions sobre el vincle que et donaré: el nombre de viatges que han de fer o poden fer dos vinculats va lligat a la informació que decidim que han d'aportar i, per tant, tenen un nombre límit. Una de les informacions que recollim es deu a una de les propietats dels viatges. Quan es produeix un viatge, s'estableix una ruta, un pont, un rastre, del qual nosaltres volem analitzar les característiques per més endavant intentar reproduir les condicions. Quantes més variables de persones diferents per a un mateix viatge, millor. Més probable serà que aconseguim emular-lo.

I per fi es caaaalla.

- Això és tot, John?- badallo per enèsima vegada mentre ell es riu, per enèsima vegada, de la meva conducta.-

- Síii, Will, això és tot. Ja et deixo dormir...- abaixa la veu i murmura.- Aquí si no et dius Núria i no et fiques al teu llit, difícilment s'aconsegueix la teva atenció.

- Com??- obro els ulls de cop.-

- Vaaa home, que no vaig néixer ahir... Que sentia la Núria de lluny abans i a l'hora que sou allà només podíeu ser a l'habitació de l'hotel...- em rasco el clatell, incòmode.- Me n'alegro que hàgiu arreglat les coses i... Lamento haver-vos tallat el rollo.- sospiro.-

- De demà a la nit no passa, ja t'ho dic jo.- deixo caure la mà sobre la cama i en Taggart riu alegrament.-

- Aquestes hormones... Ja ho entenc ja, no fa pas tan que jo estava en la vostra situació...- sospira.- En fi, bona nit William.- arrufo les celles, com sempre que algú se'm dirigeix d'alguna manera que no sigui Will o algun sobrenom de la Núria.-

- Bona nit.- penjo el telèfon.-

Pràcticament sense ser-ne conscient, el deixo a la tauleta de nit i, ja amb els ulls tancats, apago els llums i em deixo caure al llit.

Per fiiii.

- Núria -

Em desperto després d'un son reparador, estirant els braços i les cames al màxim com sempre faig (de petita ho vaig començar a fer perquè pensava que així creixeria més) i entonant un gran badall.

Miro el rellotge. Són les dotze. Menys mal que aquí no et venen a buscar si no has marxat pel teu compte al migdia...

Abans d'anar a dormir encara em vaig passar per l'habitació de la Júlia i li vaig explicar tot. Es va posar molt contenta i, passada l'emoció inicial, em va fer un breu resum del que havia viscut ella durant la jornada (tot i que no vaig aconseguir treure res sobre en Tommy...). El més important i impactant és que l'Emily pot controlar el vincle i viatjar en el temps.

Aii, i en Will. Espero que no se n'anés a dormir molt tard ahir i que la conversa amb en Taggart el satisfés.

I parlant d'en Will... Em volia convidar a esmorzar... Potser no estem a temps d'esmorzar com ell volia però no es pot negar que necessitem menjar ja! Ahir no vam sopar! Com que vam dinar tardíssim i de seguida vam haver de marxar d'excursió...

Em rento les dents per tenir l'alè agradable i em poso la roba que també em va preparar la Molly: pantalons de pana gruixuda i un jersei de llana muntanyenc que fins i tot crec que em podria fer suar. Ah, i em guardo el penjoll de la brúixola a la butxaca dels pantalons. Fins que no veiem què passa si no el porto posat, millor que el segueixi portant al damunt d'alguna manera...

En menys d'un minut ja estic trucant a la seva porta però, com que no obra, provo d'obrir jo. Potser amb el cansament se li va oblidar tancar-la, com que aquí les claus són metàl·liques i no targetes... Oh, doncs sí!

Entro sense fer soroll, tancant darrere meu. Observo entendrida l'escena que se'm planteja.

Un Will completament espaterrat al llit de qualsevol manera dorm encara profundament... Es nota que es va dormir tan bon punt va reposar el cap sobre el coixí, o fins i tot abans.

Que n'és de dolç quan no es posa fanfarró... Llàstima que l'haig de despertar!

- Will...!- xiuxiuejo cautelosament mentre m'apropo al llit.- Amunt, que són les dotze i fa masses hores que no mengem!- dic sense alçar la veu i m'ajupo davant la seva cara.-

La seva respiració es lenta i l'esquena puja i baixa a poc a poc. Els cabells disposats de qualsevol manera i els llavis carnosos lleugerament entreoberts li donen un aire infantil divertit. Apropo la cara una mica més i els seus sospirs m'arriben, removent-me quatre cabells.

Sóc literalment incapaç de despertar-lo. Abans aprendria a fer el pi pont en una corda fluixa a deu metres d'alçada.

Acabo d'apropar-m'hi i li faig un petó al front, apartant-li una mica el serrell.

En fi, pla b. Esmorzar al llit.

Ràpidament, però sense fer soroll, surto de l'habitació i me'n vaig a buscar l'anorac i unes quantes corones. A aquestes hores el refugi ja no serveix esmorzars a la cafeteria, motiu pel qual tenia pensat anar a menjar alguna cosa fora... Però crec que anant a un supermercat me les puc arreglar.

Baixo a recepció i demano indicacions. Per sort a prop hi ha una petita botiga de menjar on venen una mica de tot! De seguida em venen al cap records de Nova York quan, abans de registrar-nos a l'hotel, ens les vam arreglar amb quatre cosetes per tenir el sopar i l'esmorzar.

Mentre camino seguint el camí que m'ha explicat la dona de la recepció i veig com el meu alè es condensa pel fred, truco a la Júlia per explicar-li el pla i saber si vol alguna cosa en especial de la botiga.

Però la tia va i em diu que ja ha esmorzat i que està petant la xerrada encara en una cafeteria amb en Tommy! Aquesta Júlia...

- Au va, si et faig un favor, Núria...- es riu.- En un esmorzar al llit, tres són multitud. No trobes?

- Eh, bé... Però... No ho sé, ja ens les haguéssim arreglat... No feia falta que t'apartessis, dona.

- Deixa de fer veure que no te n'alegres, va. A més...- baixa el to de veu perquè només jo la senti.- Jo m'ho estic passant molt bé!

- Val, val!- em ric.- Doncs ens veiem després. Quedem a l'habitació a les...

- No, no!- em talla.- Res d'horaris, sis plau. Que encara em presentaré a l'hora que toca i veuré coses que no vull perquè quan tu i el nano aquell esteu junts ni us n'adoneu del pas del temps...

Em peto del riure, però la Júlia continua.

- Ei que ho dic de debò!- s'indigna.- Encara em traumaria i tot.

- Aii, que n'ets d'exagerada.- en realitat no.-

- Si, siii... Bé, cuqui. Ens veiem després eh. Apa, adéu!- i penja. Quines presses...-

Continuo caminant, imaginant quin esmorzar podria preparar... Si tenen llet, cacau i galetes salades seré la noia més feliç del món.

Però és una mica pobre per ser un esmorzar que pretén compensar la falta de sopar d'ahir...

Finalment, després de tombar per alguns carrers i notar un canvi a l'entorn ja que m'he apropat a una zona comercial (en la zona més propera al refugi no hi havia gent al carrer ni botigues ni res, tot eren casetes), entro al petit supermercat.

És un petit espai on hi caben poc més que quatre prestatgeries, dues d'elles a les parets, i un taulell.

Em passejo a poc a poc pels curts passadissos, sense identificar més de la meitat dels productes comestibles que venen, pràcticament a punt de rendir-me i donar per assegut que no trobaré res que ens pugui agradar, quan veig un beneït i salvador paquet de galetes de mantega. Sí, de mantega. No són salades. Però mira tu, abans que menjar-me vés a saber què per esmorzar (em fa l'efecte que he anat a parar a la botiga més tradicional que podria trobar...), em quedo sense galetes salades.

Em continuo passejant però gairebé res em convenç. Acabo agafant un paquet de cereals de molts colors amb un salmó somrient i aixecant el polze, no gaire convençuda. Sis plau, que el salmó aquest a la capsa no vulgui dir que els cereals porten salmó.

Segueixo per un dels laterals de la botiga i sento un brunzit. Una nevera de porta! M'hi apropo ràpidament i veig diferents tipus de begudes... Sucs de barreges estranyes, aigua, aquavit (crec que és una beguda tradicional d'aquí) i llet. Lleeet! Agafo un bric de litre.

Acabo de recórrer el passadís i me n'adono que ja m'he fet tota la botigueta. En fi, no hi ha més. Ja dinarem millor, suposo...

Vaig al taulell i pago. Al final també acabo agafant dues xocolatines que tenien. Semblen normals. Seeeemblen.

Aviat torno a estar al refugi. Primer em passo per la cafeteria, per demanar una safata per poder-ho portat tot. Sort que me la deixen.

Després vaig fins l'habitació.

Deixo la bossa amb la compra i la safata al terra, davant de la porta, per buscar la clau de l'habitació i, al palpar-me unes quantes vegades totes les butxaques, caic en que no he tancat.

Torno a agafar la bossa i la safata i obro, immersa en els meus pensaments. Tanco la porta i em giro. Una mica de llet, galetes i xocolata i...

De l'ensurt ofego un crit i em cau tot al terra, sortint-se el menjar de la bossa.

- Bon dia...- un somriure torçat contrastat per una cara de fosques ulleres de son. Sospira i s'apropa.-

- Will!- em poso la mà al pit i m'ajupo per recollir l'escampall.- Ja t'has despertat.

- Si.- mira el que m'ha caigut al terra i retalla la distància ràpidament.- Deixa, deixa. Ja ho agafo jo.- m'aixeco i vaig agafant el que em passa, posant-ho a la bossa.- Veig que has fet feina mentre dormia eh.- aixeca el cap un moment i em somriu.-

- Si!- s'aixeca i m'agafa la bossa i la safata.- Eh...- somric tímidament.- Tenia pensat...- observo com deixa la bossa a l'escriptori.- Dur-te l'esmorzar al llit.

- Oh...- s'apropa amb aquella cara d'autosuficiència barrejada amb la son.- Una gran idea...- m'agafa per la cintura i inspira profundament quan els seus llavis freguen el meu coll.- Però primer hauríem d'acabar el que vam començar per la nit...- em comença a fer petons i tanco els ulls, aixecant les mans per acariciar-li els cabells.-

- Will però...- buff...- hauríem d'esmor...- tomba el cap i em besa els llavis lentament.- -zar...- acabo quan se separa menys d'un segon per respirar.- A més...

- Núria.- petó.- Caaalla dooona.- petó.-

Sospiro, somric i responc els petons amb més ganes.

- Val...- gemego lleugerament i en Will sospira, baixant les mans fins els meus malucs, fent un pas endavant i apropant-me, quedant-me entre ell i la porta.

Les seves mans comencen a treure'm ràpidament l'anorac, sense que els nostres llavis se separin. El deixa caure al terra i de seguida m'aixeca el jersei, ben gruixut i de coll alt.

A sota ja només porto una samarreta de màniga llarga, que fa riure a en Will mentre me la passa pel cap per treure-me-la.

- Capes i capes i capes.

- I ben còmode que vaig.- em ric mentre li agafo la samarreta i la tiro al terra.-

De seguida noto de nou les seves càlides mans recorrent tota la meva pell, des de la part baixa de l'esquena fins als cabells, i els seus llavis combinant petons amb sospirs d'anhel.

Agafo per les vores l'única samarreta fosca de màniga llarga que du, aixecant-la ràpidament perquè l'interval entre els petons sigui el més reduït possible.

Per fi noto la seva pell contra la meva. Però és clar, no n'hi ha prou.

Li començo a descordar els pantalons a cegues, mentre ell fa el mateix amb els meus sostenidors. Tot cau allà mateix.

Abaixa les mans per descordar-me els pantalons, però jo ja m'havia avançat i me'ls abaixo, traient-me'ls dels peus. Somriu mentre em besa i abaixa més les mans, per agafar-me les cuixes.

Gemego i l'empenyo, sense separar-me d'ell, perquè camini d'esquenes fins al llit.

No veu per on va i quan topa amb la vora del llit, cau.

Me'l miro somrient per sobre de l'espatlla, mentre s'aguanta sobre els colzes. No tardo en posar-me al seu damunt mentre retrocedeix per posar-se millor.

M'agafa de la cintura mentre m'apropo per besar-li el coll repetidament. Sospira infinites vegades.

- Què, Will. Em faràs anar a pas de tortuga com l'última vegada?- li xiuxiuejo a cau d'orella, acompanyant les paraules de petons suaus.-

- Crec...- sospira i m'estreny contra ell.- Que avui no tindré tanta força de voluntat...- passa les mans per sota de les meves calces.-

- Ja m'ho semblava...- sospiro mentre li trec la roba interior.-

Treu les mans d'on eren per abaixar-me les calces, que van a parar vés a saber on.

- Ara sí que sí...- somriu i m'acaricia els pòmuls mentre té els llavis davant els meus.-

L'excitació i el desig arriben al màxim tan bon punt ens unim. Comença a sonar una tonada de sospirs, anhels, gemecs suaus i fregaments que, quan més segons passen, més àgil es torna.

Dansem irregularment al ritme que ens dicten els nostres cossos durant una llarga o curta estona, que se'm fa impossible concretar perquè tots els meus sentits giren al voltant de sensacions.

Noto com una calidesa s'estén per tot el meu cos però un formigueig la mitiga, suggerint que no em conformi i que busqui més plaer.

Un gemec més agut que els altres se m'escapa d'entre les dents, excitant encara més en Will, si és que és possible.

Amb ràpids moviments i menys temps del que dura un dels seus sospirs, canvia els papers i se situa al meu damunt, sorprenent-me i fent-me aguantar la respiració momentàniament.

De seguida reprèn la feina, amb un pas per endavant d'on s'havia quedat, i em besa de tal manera que noto els seus llavis estesos per tot el meu cos.

Aviat no n'hi ha prou amb les alenades d'aire que agafava i sé que estem a punt d'aconseguir el que els dos desitjàvem de l'altre des de feia temps.

El noi estufa continua fins que, de cop i volta, sé que tant ell com jo... Toquem el cel amb la punta dels dits, amb les respiracions descontrolades i els cors desbordats.

S'apropa a mi, ja sense presses, i em besa al coll, darrere les orelles, als llavis, a les galtes, al front... Mentre jo segueixo passant les mans pels seus cabells i sospirant sobre el seu clatell.

Els nostres cossos irradien benestar, plaer, calidesa, confort, tendresa, dolçor, estima...

En Will acaba d'apropar-se per tal de fer-me una forta abraçada i un gran petó al front. Alço la vista i veig un somriure d'orella a orella i uns ulls que brillen de felicitat.

- T'estimo tan, Núria...- i s'estira de costat, sense deixar-me anar, fent que l'un quedem al costat de l'altre, sense apartar-nos la mirada del damunt.-

- I jo a tu, Will.-

I els dos somriem a la vegada.