Ja
han passat dos mesos des del nostre retorn i no hem tornat a viatjar.
No és casualitat, en Will i jo intentem estar el mínim de temps
possible junts. Bé, ell, ho intenta pels dos.
M'està
trasbalsant. No va ser pas idea meva! Sinó del noi estufa.
La
conversa que vam tenir pocs dies després de tornar a casa i
descansar per uns dies em ressona constantment al cap... En Taggart
va dir que si no estem junts el vincle no funciona ni el penjoll
m'analitza. Així que per ell és ben fàcil:
-
Tothom a casa seva.- gesticulava i obria els braços.-
-
I què passa amb l'escola? Anem a la mateixa classe.- em creuava de
braços.-
-
Els meus pares m'han canviat a l'institut.- desviava la mirada.-
-
Com?! No poden fer això!- estava perplexa.-
-
Sí que poden. I feia temps que volien. No els agradava pagar-me el
batxillerat allà amb els professors que té aquella escola. Els
veuen massa... Relaxats i... Poc seriosos.- deia amb cara d'estar
fent un esforç per recordar les paraules exactes. Jo sospirava i
recordava les sortides dels meus professors més estrafolaris. Si no
els coneixes de fa temps sí que poden semblar poc professionals...-
Escolta Núria. Jo tampoc tinc ganes de fer això. Però ja que se'm
presenta l'oportunitat de distanciar-nos una mica durant el dia a
dia, sabent que ens pot ajudar, l'haig d'aprofitar.
-
Però Will! Què faré jo sense el meu company ara?! No em pots
abandonar en aquell infern de malcriats xulopiscines i meuques
carnívores!
-
Núria per favor!- esclatava a riure davant de la meva indignació.-
-
Will! Sis plau!- aixecava els braços.-
-
Escolta'm Núria.- s'apropava i m'agafava de les mans per evitar que
continués gesticulant.- És necessari i ho saps! Ets
intel·ligent.-aixecava una cella i somreia al dir-me la floreta.
També sap què dir-me quan vol que cedeixi. Tse!- Sé que en el fons
del teu seny entens el què et dic i també creus que hem de
desenganxar-nos una mica l'un de l'altre. Ens anirà bé! Els
companys de classe no són com dius. Hi ha bona gent en aquella aula,
tu els coneixes des de fa molt de temps. Tots t'aprecien molt. Segur
que faràs més d'una bona relació ara que no estaré jo per
marginar-te de la resta perquè no coneixia gaire a ningú... A més.
L'últim viatge ha estat aclaparador... Massa. Més que tots els
anteriors. I vés a saber com podria ser el pròxim ara que coneixem
l'organització i tenim compromisos amb ella. En Taggart mateix ho va
deixar ben clar. Els viatges poden ser perillosos! Per què sinó ens
oferiria protecció...- em sacsejava les mans i em mirava fixament
als ulls. Sospirava i canviava el to de veu veient que no deia res i
passava a ser més comprensiu, suau i consolador.- Va Núria, serà
per un temps. Fins que se'ns acudeixi alguna altra solució per
mantenir-nos sans i estalvis o fins que sapiguem més coses sobre el
vincle.
-
Però per què ens passa això?- sospirava jo també, cansada, i ell,
amb un somriure poc alegre, m'abraçava .-
-
Ha d'haver-hi alguna manera de lliurar-nos del vincle. La trobarem,
no et preocupis.- m'acariciava els cabells i em feia un petó a la
coroneta.-
-
D'acord.- em separava i el rostre se'm va tornar seriós.- Però
m'has de prometre que res ni ningú ens distanciarà realment l'un de
l'altre. Que només estarem separats... Físicament.
Al
dir això va treure a lluir aquell somriure tant arrogant que el
caracteritza i responia:
-
T'ho prometo.
Una
promesa difícil de complir.
Al
principi si que intentàvem parlar cada dia ja fos per telèfon o
traient el cap per la terrassa... Però és el que passa. Al final,
les persones que deixen de tenir l'aspecte en comú que els uneix el
dia a dia, acaben tenint vides independents i diferents.
En
fi. Així que d'ençà aquell dia fa dos mesos i que ens hem
distanciat, les coses són bastant diferents. L'escola és més
avorrida. Sí que és veritat que ara que no m'aïllo de la resta
perquè tinc algú incondicional amb qui comptar em faig molt més
amb la resta de la classe i tinc companys per tot però... No és el
mateix. Ja no tinc ningú estrambòtic amb qui compartir passions i
dubtes estranys o encetar acalorades discussions sobre temes
inusuals. La resta de companys són força immadurs i no tenen
realment vocació per res interessant.
És
molt estrany sentir a algú tant llunyà però, en canvi, saber que
el tens al costat. A l'apartament del costat! En dies com avui i en
moments com ara surto a la terrassa i em recolzo a la barana. La
brisa em mou els cabells i l'escalfor del sol em reconforta.
Mentrestant, contemplo la muntanya veïna i escolto els sorolls que
surten de casa seva. Sempre deixa el finestral obert... Com si fes
calor! M'agrada molt estar aquí a fora, sola. Sento la música que
posa i, de tant en tant, l'escolto taral·lejar (fet que m'alleuja
molt perquè quan té posat Clar de Lluna de Beethoven en bucle se'm
posen els pèls de punta!). Últimament està nostàlgic. Només
escolta oldies, música vella. M'encanta. La música d'altres temps
és la meva preferida. No tenia tantes pretensions, era més
despreocupada i... Per l'amor a l'art. Sí que és cert que ara també
hi ha músics que no es venen al comercialisme però la veritat és
que abans hi havia molts més.
Tanco
els ulls i deixo que la melodia de Glad and Sorry, de The Faces,
m'envaeixi. Definitivament, despreocupada és la perfecta definició
per aquesta cançó.
Però
just quan m'havia evadit de tot, una veu propera m'interromp.
-
Què senyoreta! Com anem?
Em
giro ràpidament de l'ensurt, creient que els meus ulls es trobarien
amb qui pensava que m'havia cridat. Poques persones em criden així,
i encara menys són les que ho fan com a costum. Però no és ell. No
és en Will.
És
la Júlia. La meva millor amiga de tota la vida, que per mala sort no
va a la meva classe... Me l'estimo molt, té una paciència i
comprensió de ferro amb mi. Ella no sap res del vincle i per això a
ulls seus l'aparició d'en Will en la meva vida i el fet que no ens
separéssim gairebé mai li deurien semblar a que passava d'ella.
Però tot i això, no m'ha fallat mai i ha estat sempre al meu costat
quan l'he necessitat.
I
és que realment van passar temporades en les quals estava setmanes
sense veure-la i pràcticament ni li parlava... L'admiro molt per no
engegar-me a fer punyetes i donar-me una oportunitat rere una altra.
Però
ara que es dóna la mateixa situació, i l'allunyat és el noi
estufa, hem recuperat la nostra amistat. Ens ho expliquem tot.
Literalment, tot.
És
per això que avui l'he convidat a casa, ja va sent hora que sàpiga
per què la vaig apartar de mi durant tant de temps.
-
Bé, molt bé!- somric.-
-
Aii, a mi no m'enganyes! Estaves escoltant el què passa a la casa
del costat! De debò Núria... Què té aquest noi que no puguis
oblidar i passar pàgina? Tu mateixa em vas explicar que t'havia dit
que volia que us distanciéssiu!
-
Doncs mira! Just d'això volia parlar-te.- li assenyalo les butaques
que hi ha en un racó de la terrassa i seiem.-
-
Sóc tota orelles noia. Què té d'especial aquest Will?
-
He intentat de pensar els mil i un discursos per explicar-te això de
la millor manera i sense arribar a que et pensis que estic sonada i
tocada del bolet però la veritat és... Que cap de les maneres que
he pensat m'han semblat bé o sigui que... Que t'ho explicaré tal
com ragi.
-
Núria tia, no m'espantis... Què passa? Que us va el sado i teníeu
un rollo masoquista o alguna cosa així?!
-
Què?!- em poso a riure com una desesperada.- Júlia! Què coi dius?!
-
Ai no ho sé... Jo sempre em poso en el pitjor.- se la nota alleujada
al veure la meva perplexitat.-
-
No, no teníem cap rollo masoquista! Ni ens va el sado!- dic encara
rient.-
-
Com ho saps?- canvia l'expressió i torna a posar cara de sorpresa.-
Que ho heu provat?- es posa les mans a la cara.-
-
No! No ho hem provat, Júlia!
-
Val val... El sado no l'heu provat... Però m'aposto el que vulguis a
que altres coses sí que les heu provat...- posa cara de pervertida.
Sí, es refereix al... Sexe.-
D'acord...
Li he amagat molts aspectes de la meva relació amb en Will. Ni de
bon tros sap que va arribar a ser tant seriosa i que, sí, hi ha
certes coses que les hem provat...
-
Mira Júlia.- posem-nos serioses.- Sóc conscient que durant molts de
mesos la nostra relació va ser molt fluixa perquè en Will i jo no
ens desenganxàvem. Tant és així que amb la Iris i l'Helena
pràcticament ja no hi parlava, cosa que em sap molt de greu perquè
també són molt bones amigues...- he aconseguit que ella també es
posi seriosa.- Bé, el cas és... Que estic segura que te n'has
adonat més d'un cop que no coneixes tots els detalls del què va
haver-hi entre el meu veí i jo.
-
Evidentment, Nurieta.- somriu amb aire trapella.- Aquest rollo de
millors amics que volíeu aparentar arreu no se l'empassava ningú, i
encara menys amb la cara que posaves algunes vegades que te'l
quedaves mirant... Es nota tant que et posa....- es creua de braços.-
Au va, ja m'ho estàs explicant tot!
-
Val, eh...- em pugen els colors al sentir que la meva cara és un
mapa del que penso quan el veig.-
-
Apa, ara no em diguis que et fa vergonya!- aixeca les celles.-
-
No no! És que no sé per on començar... Deixa'm pensar.
-
Molt bé...
I
és que per on començar? Pel vincle? Per com ens vam retrobar un dia
d'estiu? Per com vam començar a sortir? Buf...
-
En Will i jo estem units per un vincle.- li deixo anar com una bomba,
aguantant la respiració, les mans agafades i el cor a la gola.-
-
Núria tia, i jo que pensava que series l'única a la qual l'amor no
la tornaria cursi.- se'n burla.-
-
Cursi jo? Ha! Mai de la vida, parlo molt seriosament. Aquell noi i jo
estem units per un vincle real! Un estrany i ancestral vincle,
determinat molt abans que naixéssim.- veig que obra la boca per
comentar el que acabo de dir i just la tallo i li responc.- No
m'interrompis! T'ho dic de debò. Des de l'edat mitjana es coneixen
uns quants casos de vincles entre nois i noies que, si aparentment no
tenien res a veure l'un amb l'altre i fins i tot vivien en països
diferents, una estranya força els ha acabat unint per mitjà de les
casualitats més improbables que et puguis imaginar.
-
Quan dius una estranya força...- diu intentant assimilar les
barbaritats que li acabo de dir.- Et refereixes a... Màg...- no
acaba de pronunciar la paraula ja que la interrompen.-
-
Jo de tu no no diria aquesta paraula, Júlia! La Núria odia
la...-baixa el volum i ho diu com si fos un secret.- ...màgia!
Un
cap de cabell fosc i despentinat apareix per sobre del mur que separa
la nostra terrassa de la veïna. Uns ulls verds i incisius riuen a
conjunt amb un somriure de perles blanques i una mà gran i ferma
apareix al seu costat i ens saluda.
-
Will! Estaves escoltant?!- I el que em preocupa més... Quanta estona
portaria escoltant!.-
Es
riu.
-
Només una miqueta!- puja l'escala de cargol fins la terrassa
d'adalt, salta el mur com vaig fer jo un dia i baixa per la nostra
escala de cargol.- Tu escoltes la meva música i jo escolto les teves
converses!- canvia el to de veu i adopta un aire de burla.- Fins i
tot les que mantens sola!
Ara
sí que dec estar vermella com un tomàquet.
-
Hola Will.- diu la Júlia, sense moltes ganes.- La Núria diu que
esteu units per un...- fa el gest de les cometes amb els dits.-
Vincle.
-
Sí! I aquest vincle és la raó per la qual érem inseparables i no
se sabia res de nosaltres fora de les classes. I el motiu pel qual
estem el màxim d'allunyats possible ara.- i ho diu sense entrebancs
el noi! Com si fos la cosa més normal del món.-
M'estic
aclaparant molt! Com és que està tant tranquil!? No se suposava que
havíem de distanciar-nos per evitar transportar-nos!?
Mentre
penso i em poso cada cop més nerviosa, el noi estufa, que per cert
segueix fent honor al seu sobrenom anant amb màniga curta mentre
nosaltres anem ben abrigades ja que estem a febrer, s'apropa.
-
Will!- no vull que s'acosti més.- Què fas?! No vinguis!
Però
no em fa cas i segueix caminant amb un somriure triomfal, mentre jo
el miro com si fos una nena petita espantada preparant-se per rebre
una cleca, i la Júlia... Bé, la Júlia simplement, flipa amb el
panorama.
-
Tia com si fos tòxic!
-
Will no!!- però ja el tinc a un pam de distància, dret al meu
costat. S'asseu al braç de la butaca, passa el seu braç esquerre
pel respatller, s'inclina més cap a mi i es creua de cames.
-
Núria! Com t'he trobat a faltar...- apropa la cara a la vegada que
jo m'enfonso a la butaca i ell somriu trapella.-
-
Estàs boig?! I si es transportem?!- l'aparto de mi i segueix amb la
cara d'arrogant entremaliat.-
-
No passa res dona!- diu ben alegre i despreocupat. Què coi s'ha
fumat?!-
No
pot aparèixer així com així a casa meva, després de dos mesos en
els quals ens hem acabat deixant de parlar i amb els quals jo he...
Perdut força la confiança en el que hi havia o hi ha entre
nosaltres! No em sento còmode amb la seva presència. I encara menys
sabent que en qualsevol moment podríem aparèixer a les antípodes,
deixant a la Júlia de pasta de moniato asseguda en la seva butaca.
-
Però es pot saber què et passa?- em poso més dreta a la butaca.-
-
Passa que estic inspirat!
-
I per això vens aquí i et saltes el que hem estat intentant durant
tot aquest temps?
-
Nois, perdoneu, però no m'empano de res.- diu la Júlia, aixecant
una mà.-
-
Molt senzill Julieta!- es gira cap a la seva direcció.- El vincle
del qual et parlava la Núria no només serveix per connectar
persones, també serveix per fer-les viatjar a través de l'espai!
La
Júlia ens mira perplexa, espantada, horroritzada, desesperada,
aclaparada, muda.
-
Will, Núria. Vosaltres sabeu que sóc algú que intenta sempre fer
ús del sentit del humor per desdramatitzar els problemes i pensar
amb el cap fred... Però realment m'esteu inquietant i espantant
molt. Sigueu sincers amb mi, us ho demano per favor.- mai, mai, mai
havia vist a la meva amiga tant seriosa. Em preparo pel que dirà.-
No em mentiu, en serio, us heu ficat en drogues?- obro els ulls i al
veure que vaig a negar-ho, m'interromp.- No, Núria. Escolta'm. Això
explicaria moltes coses. El secretisme, la desconfiança amb els
altres, el vostre aïllament, les converses estranyes, els canvis de
conducta i la desorientació... A vegades no sabíeu ni en quin dia
de la setmana o fins i tot en quin mes estàveu... Mai ho havia
enfocat d'aquesta manera, sempre m'havia imaginat que teníeu la
vostra bombolla i que estàveu tant l'un per l'altre que ni tant sols
us fixàveu en el vostre voltant. Però això de ''transportar-vos''-
ho diu fent les cometes.- comença a ser preocupant.
-
És per això que estic aquí.- en Will també ha adoptat un aire de
gravetat.- He intentat apurar al màxim però ja tenim suficients
raons per fer-ho.
-
Fer el què?- pregunto jo.-
-
Hem de tornar a viatjar.
-
Ho dius de debò?- la meva veu sona confusa i cansada.-
-
Sí. Necessitem que algú més a part de nosaltres dos ho sàpiga
tot. És el més segur. Imagina't que ens passa qualsevol cosa i
ningú sap res. Desapareixeríem sense deixar rastre ni pistes.-
realment és el més lògic.- Després està el fet que ens pot venir
bé tenir una espècie de control extern. Algú de confiança que ens
pugui ajudar sense que l'organització s'assabenti. Pensa-ho.
Els
dos ens mirem la Júlia, ella alterna una mirada, d'ulls molt oberts
i preocupats, entre els dos.
-
Sí, val. Estic d'acord. Però per què hem de tornar a viatjar?
-
Han passat dos mesos i no hem avançat en gairebé res. Està clar
que d'aquesta manera no aconseguirem arribar enlloc... A més.- es
calla.-
-
A més?
Em
mira com si se'n penedís d'haver-me ocultat alguna cosa.
-
Fa setmanes vaig començar a rebre missatges, cartes, d'en Taggart.
Això
sí que és una sorpresa.
-
I... Què deien?
-
Cada cop estava més enfadat, deia que sí no col·laborem, ells
tampoc ho faran. Sí no els hi donem les dades experimentals que
recullen durant els nostres viatges, s'acabarà tot. Deixaran de
controlar el vincle i notarem certs canvis en nosaltres.
-
Quins canvis?
-
No m'ho ha volgut dir.- cada cop el noto més preocupat. Em mira als
ulls i respira nerviosament.- Al principi pensava que eren simples
excuses i no podia realment influir en la nostra vida si fèiem que
el vincle no funcionés. Però després va començar a enviar-me...-
desvia els ulls i fixa la mirada en algun punt de la muntanya.-
Prediccions.
-
Prediccions? A què et refereixes?- moc el cap per intentar tornar al
seu camp visual. Em torna a mirar i em respon.-
-
Em va dir que havies portat el penjoll suficient temps com per
entendre't i controlar-te. Em va començar a enviar cada setmana una
predicció, les primeres sobre tu. Va començar dient-me com et
vestiries un dia determinat. No és que et controlés i t'induís a
vestir-te així, sinó que, en contra del que va dir de que si no
viatjàvem, el penjoll no t'analitzava, aquest t'havia incidit tant
que... Pot preveure com actues i com penses. Evidentment a la primera
no m'ho vaig creure... Però després, va preveure que et posaries
malalta. I aquest cop, no només va ser una predicció. Crec que en
Taggart ho va provocar.- estic glaçada, no sé què pensar...- Més
endavant va enviar-me una carta dient que els meus pares estarien
dues setmanes de viatge, una més de la que estava previst. Havia
passat a saber coses de la meva vida també. Ja no sabia què fer, tu
encara estaves malalta i no volia molestar-te amb ensurts com
aquests. M'esperaria a que se't passés. Però seguies amb la febre,
refredats i passes.- fa una pausa i es passa les mans pel cabell.-
Vaig estar pensant durant molts de dies, espantat i paranoic, pel què
podia passar. Però després de donar-li tantes voltes, vaig
aconseguir posar el cap fred i vèncer tots els temors. Si en Taggart
insistia tant en que féssim el que ens demanava, que viatgéssim, és
obvi que som més necessaris per l'organització del que en el seu
moment ens va fer creure. Realment som especials, diferents a la
resta de vinculats que controlen. Vaig decidir posar-me en contacte
amb ell, disposat a posar condicions i a mantenir una postura
inamovible.- sospira i somriu.- I com que aquestes coses no es parlen
per carta, òbviament, va presentar-se a casa meva.- aixeca els
braços triomfalment, però amb una expressió a la cara que no lliga
amb el gest.-
-
En Taggart?! En John Taggart va ser aquí?! A l'apartament del
costat?!- pregunto al·lucinada.-
-
Sí.- somriu sense ensenyar la seva dentadura.- Vam estar parlant
durant hores. Li va semblar molt curiós i interessant que hagués
deduït i descobert que som més importants del que ens va voler fer
creure. I és per això, i que també el deuria enganxar de bon
humor, que vam arribar a un acord. Continuaríem viatjant de tant en
tant, però amb les condicions que vaig imposar. La primera, no
viatjaríem tant sovint i, quan ho féssim, ens haurien de posar al
corrent amb antelació, com a mínim un dia abans, d'on i quan ens
transportaríem.- sospira i continua parlant, amb el posat de quan fa
llargues explicacions i les celles que remarquen les seves paraules.-
La segona, que sabríem la durada dels viatges. Així no passaràs
tants de nervis.- em dona un cop de colze mentre torça el somriure.
Li torno el gest amb una rialla discreta i tímida.- La tercera, que
per cada viatge que féssim ens desvetllaria informació sobre el
vincle, de manera que d'aquí un temps sapiguem suficients coses com
per desfer-nos d'ell. I la quarta, que estaríem al corrent
d'exactament el que volen aconseguir de nosaltres i què se suposa
que ha de passar durant cada viatge.
-
Ostres tu! Això està agafant el caire de les missions d'espies.- em
ric.-
-
Si, oi? Això mateix vaig pensar jo.- em somriu.- Primer deien que no
teníem cap objectiu concret però... Al parlar tanta estona amb el
nostre estimat John es va acabar descobrint que sí. I ara que ho
sabem, les ''missions'' seran més complexes... Però en fi. En
alguna cosa s'havia de cedir.- s'encongeix d'espatlles.- Ah!- la
genuïna vitalitat del seu rostre reapareix i deixa enrere aquell
pansiment amb el qual ha parlat fins ara.- I la Júlia podrà venir
amb nosaltres si volem!
-
Què?!- crida ella encara amb horror i desconcert.-
-
Vinga senyoretes! Prepareu-vos!
No
pot ser...
-
Ai, quant de temps sense notar aquest formigueig eh Núria?- es posa
de peu d'un salt, alegre, satisfet i eixerit.-
No...
Pot ser.
-
Au va noietes! No perdem el temps!- es posa davant nostre i allarga
els braços perquè li donem la mà.- És or!
No
pot ser però és evident que sí. Ha vingut. Ha tornat. Perquè
viatgem. Ara.
I
just quan noto la peculiar calidesa del formigueig, com els pèls
se'm posen de punta i com la sang em recorre les venes d'aquella
manera única, li dono la mà amb por al noi que en el seu moment
formava part del meu dia a dia i del qual no em podia separar. Ell me
l'agafa amb fermesa i amb la mirada intensa, sap que em sento molt
lluny d'ell. Però no perd més el temps quedant-se quiet i agafa a
la Júlia abans que el moment passi i es quedi aquí. Ha arribat
l'hora de demostrar-li que no li donem a les drogues!
I
passa. Simplement, passa. Desapareixem de la meva estimada terrassa,
fora de l'abast d'aquell sol càlid i la suau brisa per viatjar
lluny, ben lluny, del meu estimat poble. De nou.
Will,
tu que saps què serà de nosaltres... Espero que valgui la pena
tornar a començar.